Alimentant-me de la Montserrat Roig

Per @mossen_a (Montse Galera)

El 9 d’agost de 1942, Malgrat que la ciutat de Leningrad està assetjada pels alemanys, una orquestra amb prou feines recomposta —formada per músics famèlics, que acusaven distròfia i assajaven entre desmais—, va interpretar la Simfonia nº7 que Shostakóvich havia compost per homenatjar la ciutat.

A l’interior del teatre feia fred tot i ser estiu. Els músics i el director de l’orquestra, Karl Eliasberg, “arribaven vestits amb el vell frac que els anava balder, i un manyoc de paper de periòdic sota la pitrera”(1). La platea, les llotges i els passadissos es van omplir de públic: homes i dones que aquell dia van obrir els seus armaris, van desempolsar llurs vestits de gala i es van trobar amb que, com no podia ser d’una altra manera, els hi anaven balders. A tots. A tots sense excepció, els anava la roba gran.

I aquesta imatge em persegueix. No és culpa meva. Va ser la Montserrat Roig qui me la va clavetejar amb el seu magnífic llibre “L’agulla daurada” (1985). Mai se sap  com serà de gruixut el pòsit que et deixa la lectura d’un llibre. Ni què hauria estat de tu si no l’haguessis llegit. Però el que és indiscutible és que la persona que s’endinsa als mons d’una obra com ara “L’agulla daurada” i la que en surt, no són la mateixa.

Qui escriu això va tenir la satisfacció de participar de la lectura compartida d’aquest llibre organitzada pel Què llegeixes?, experiència que recomano vivament si teniu oportunitat.

L’ Agulla daurada és una obra a cavall entre el llibre de viatges i el reportatge. En ell, la Montserrat Roig explica les seves experiències mentre recopilava informació per complir amb un encàrrec: escriure un llibre sobre el setge a Leningrad. Corrien els primers anys de la dècada dels vuitanta i les olimpíades de Moscou. Montserrat Roig moriria, prematurament, pocs anys després, el 1991. Aquest any, doncs, en el que es commemoraran els 25 anys de la seva mort, hagués complert 70 anys.

La imatge que jo descric —un teatre ple a vessar de públic al que la roba li ve gran—, no és la més transcendental del llibre, ni molt menys. Però és en la que vaig voler veure un fil —si voleu agafat amb les dents— amb el que volia començar a teixir un relat. És per això que va caldre proveir-me d’informació que, en aquests mons plens de les xarxes, és molt fàcil pescar.

Resulta que a Shostakóvich, el compositor de la citada simfonia, el van evacuar per ser considerat patrimoni nacional. Resulta també que mentre amb la carta de racionament comú s’aconseguien 125 grams de pa diaris, a Eliasberg  li’n van lliurar 200 grams de carn i 200 grams de gra. Les autoritats havien decidit salvar-li la vida a l’últim director simfònic.

No nego la perversitat: Eliasberg va cuinar la carn tapant les entrades del seu habitatge amb mantes perquè als veïns no els arribés l’olor.  No n’hi havia per tots.

Però envejo aquest orgull cap a l’art de qui ho sap un patrimoni. I em sembla ciència ficció. Tan acostumada estic a notícies, amb data d’ara, com ara les que anuncien que desapareixerà l’assignatura de filosofia de les aules, o que els escriptors, arribats a certa edat, han d’escollir entre la pensió de jubilats o els drets d’autor que generen les seves obres. Podria succeir que deixar d’escriure els resultés més rendible. De moment no sembla que ens importi molt. Del que es desprèn que podem prescindir del art i la cultura molt alegrement.

Però no siguem ingenus: podem triar matar l’art, però la carn tampoc serà per a  nosaltres.

(1) Montserrat Roig. L’agulla daurada.

Share Button

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *