On mai no creix l’herba. Sebastià Bennasar. Crims.cat.

on-mai-no-creix-lherbaOn mai no creix l’herba. Sebastià Bennasar. Crims.cat.

Sebastià Bennasar (Palma, 1976), és llicenciat en Humanitats (Pompeu Fabra, 2009), màster en Història del Món (Pompeu Fabra, 2009) i està estudiant els lligams entre història i novel·la negra catalana per al seu doctorat. Tot i que ha conreat altres gèneres com la novel·la, el relat breu, la poesia i la no ficció, té una trajectòria notable al voltant del món negre i criminal, com palesen l’estudi Pot semblar un accident (Meteora, 2011) i la crònica 501 crims que has de conèixer abans de morir (Ara Llibres, 2011). També ha escrit les novel·les negres El botxí de la ciutat de Mallorca (Lleonard Muntaner, 2000); Cartes que no lliguen (Hiperdimensional, 2005); Jo no t’espere (El Gall, 2008); Mateu el president (Cossetània, 2009) i La mar no sempre tapa (Moll, 2011, premi Vila de Lloseta). Amb Àlex Martín Escribà ha coordinat l’antologia de novel·la negra en català Crims.cat (Alrevés, 2010).

Sinopsi:

Quantes vegades hem sentit a dir que els homes del temps no n’encerten ni una?

Doncs això devia pensar en Marc Farré, l’expropietari d’una pista d’esquí del Pirineu, quan durant la Diada de l’11 de setembre decideix acabar amb la vida del meteoròleg més famós del país. Però no serà l’únic… En pocs dies, el veterà comissari Jaume Fuster, que ja coneixem de la seva investigació a El país dels crepuscles (crims.cat n.º 6), haurà d’investigar l’aparició d’un doble assassinat contra els meteoròlegs de TV3.

Al mateix temps, al barri barceloní de la Verneda, on res no es mou sense que ho sàpiga l’Ariadna i la seva quadrilla, imposant la seva pròpia llei i ordre, aquests reben un encàrrec molt especial: robar una casa a la Vila Olímpica. Molts diners en joc i la promesa d’una venjança poden fer inclinar la balança.

I simultàniament, un grup de neonazis apareix per robar la Moreneta amb unes pretensions ben maquiavèl·liques.

Amb aquest còctel de personatges i situacions entrellaçades entre si, adobat sota una psicosi climàtica de primer ordre i salpebrat amb l’actualitat política catalana més punyent, Sebastià Bennasar torna a la col·lecció de novel·la negra crims.cat, aquesta vegada presentant de forma magistral un retrat ben sòrdid i esbojarrat de la societat que ens envolta i en la que vivim.

Ressenya:

Amè, i amb aquella foscor que ens agrada tant als lectors de la novel·la negra, On mai no creix l’herba és l’últim llibre de Sebastià Bennasar publicat per crims.cat per a la col·lecció de llibres criminals.

Amb unes lletres feridores i actuals -la novel·la es troba ambientada durant la festa de l’11 de setembre del 2014-, Sebastià Bennasar ens anirà presentant, mitjançant diverses veus, uns personatges ben dispars i amb uns objectius força complicats i fins i tot, alguns d’ells, molt inversemblants.

La novel·la es compon de capítols molt curts que donen molta rapidesa a la lectura; una lectura amb un doble o triple sentit en totes les històries que se’ns expliquen. I quan creiem que estem a punt de deixar anar una riallada molt sonora, l’autor ens sorprèn amb una reflexió o un acte violent que farà que s’ens talli de sobte. Bennasar ha imprès un perfil clàssic als personatges d’aquest tipus de ficció, on tothom té la seva part de raó per fer el que fa. Un perfil dels personatges de les novel·les negres de tota la vida que últimament costa de trobar en la nova narrativa que ens està envaint. I s’agraeix.

Ambientada a la ciutat de Barcelona, el llibre es troba ben desenvolupat i ben executat; la trama anirà avançant amb les històries dels protagonistes que s’entrecreuen entre elles, dotant-li d’un sentit i d’un objectiu a la novel·la que no és altre que resoldre els temes pendents d’uns personatges que ho han perdut gairebé tot. Replet d’una ironia molt fina, atenció al punt de vista d’alguns protagonistes sobre la situació actual del país, trobarem fins i tot alguna picada d’ullet cap a la literatura negra i que fa goig trobar-la-hi.

Els temes que es toquen en el llibre no poden ser més actuals: soberanisme, premsa, fatxes, Montserrat i els cristians, immigrants, màfia italiana… i unes persones que viuen en la corda fluixa: tot ben lligat i ben arrodonit amb una netedat i una qualitat ben treballada.

Llegir novel·la negra serveix per gaudir i per posar imatges amb les lletres, a tot allò que ens envolta. Alguns ho utilitzen per a desconnectar i evadir-se. En aquest cas, ens trobem que a més de l’abans descrit, l’important de On mai no creix l’herba és l’ambient fosc i de vegades tèrbol del crim amb uns protagonistes no conformes amb amb el per què de la situació que viuen. Un llibre que com ja he dit abans, està ben treballat i compleix tots els requisits de la novel·la negra tradicional. I és un plaer retrobar-se amb una narrativa d’aquest tipus.

Share Button

La nit de Damballah. Jordi Solé. Grup62.

la-nit-de-damballahLa nit de Damballah. Jordi Solé. Grup62.

Jordi Solé (Sabadell, 1966). Llicenciat en Ciències de la Informació, va iniciar la seva carrera professional l’any 1987 com a redactor del Diari de Barcelona. Des d’aleshores ha col·laborat amb El Periódico de Catalunya, La Vanguardia, El Independiente o la revista Fotogramas. Ha estat redactor en cap de la revista Fantastic Magazine i director de la revista Club Disney. Habitual de programes de TV com BCN Magazine (8TV) i El Club (TV3), a la ràdio se l’ha pogut sentir als programes de RAC1 Interferències i Versió Càmping.

També és autor del llibre de referència Telemanía, las 500 mejores series de TV de nuestra vida (Salvat, 1999) i de cinc novel·les, Hijo de dioses, La isla de las brumas, Barcelona Far West, Ciutat d’espies i Conspiració a Tàrraco, guanyadora de Premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica 2013.

Sinopsi:

«No tindria ni vint anys. Divuit o dinou, a més estirar. Negra, prima i amb els cabells espellissats i llargs fins a l’altura dels pits. Amb els ulls ametllats, els llavis molsuts, els pòmuls ben marcats i el nas recte i molt més fi que la majoria de les de la seva raça.

Una preciositat… malgrat la ganyota de pànic que li crispava el rostre.

La cara, de fet, era l’únic que tenia intacte.

La carnisseria començava just a sota de l’estèrnum.»

Els polis de veritat no hi vomiten mai a l’escena d’un crim.

Matinada, Zona Franca de Barcelona. Per la ràdio del cotxe del policia Lluís Artigas avisen d’un 10.48: «algú l’ha palmat». La víctima resulta ser una noia nigeriana, brutalment assassinada seguint el que fa tota la fila de ser un ritual vudú. Artigas, un agent cremat i sota sospita d’haver-se deixat corrompre, emprendrà una inesperada recerca dels responsables d’aquest crim. La seva única aliada serà la Mònica Vidal, una periodista que necessita una gran noticia com l’aire que respira i que també està assetjada pels seus propis dimonis.

La nit de Damballah és un thriller implacable i enèrgic que busseja en el deteriorament ètic de la societat, el cantó més obscur de la religió i les debilitats humanes, i que, sobretot, arrossegarà al lector una realitat aterridora.

Share Button

Cançó de pluja. Josep Maria de Segarra.

Cançó de pluja. Josep Maria de Segarra.

No sents, cor meu, quina pluja més fina ?

Dorm, que la pluja ja vetlla el teu son…

Hi ha dues perles a la teranyina,

quina conversa la pluja i la font!

No sents, cor meu, quina pluja més fina?

 

No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?

Canten les gotes damunt la teulada,

ploren les gotes damunt del replà…

Gotes de pluja, gardènia que es bada…

No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?

 

No sents, cor meu, quina pau més divina,

amb la música dels núvols desfets?

Pluja de nit, delicada veïna,

dentetes d’aigua en els vidres quiets…

No sents, cor meu, quina pau més divina?

 

No sents, cor meu, que la pena se’n va,

dintre aquest plor de la pluja nocturna,

i les estrelles somriuen enllà?

Enllà somriu un mantell tot espurna…

No sents, cor meu, que la pena se’n va?

 

No sents, cor meu, quina pluja més fina?

No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?

No sents, cor meu, quina pau més divina?

No sents, cor meu, que la pena se’n va?

No sents, cor meu, quina pluja més fina?

Share Button

L’amant xinès. Margarida Aritzeta. Llibres del delicte.

lamant-xinesL’amant xinès. Margarida Aritzeta. Llibres del delicte.

Margarida Aritzeta (Valls, 1953) és novel·lista, assagista i professora de Teoria de la Literatura a la Universitat Rovira i Virgili (Tarragona). Com a escriptora, ha obtingut el premi Víctor Català de contes i el Sant Joan de novel·la.Ha publicat textos narratius diversos: novel·la, novel·la juvenil, novel·la negra, thriller. Una de les característiques més notables de la seva obra és que incrusta la ficció en unes coordenades reals, per la qual cosa els relats es mouen sempre en aquell espai de frontera que voreja el real i l’imaginari. Entre les darreres novel·les destaquen: L’herència de Cuba (1997), El verí (2002), Perfils de Nora (2003), El llegat dels filisteus (2005).

Sinopsi:

Dos captaires apareixen morts en un molí abandonat. Dies després troben el cadàver d’una xinesa disfressada. Crims racials? La investigació de la inspectora Mina Fuster i el seu equip de la comissaria del Camp de Tarragona apunta a un misteriós amant xinès amb qui la morta s’havia promès. Però ningú no sap res d’aquest home, que ha esborrat totes les traces de la seva presència al lloc dels fets. Un viatge de negocis a la Xina que la dona va fer, tot just abans de morir, acompanyant un grup d’empresaris i polítics relacionats amb la construcció del complex Barcelona World pot aportar llum en un cas on tothom amaga la seva veritable cara.

Share Button

El vigilant. Peter Terrin. Raig Verd Editorial.

el-vigilantEl vigilant. Peter Terrin. Raig Verd Editorial.

Peter Terrin (Tielt, Flandes, Bèlgica, 1968) representa una veu única en la literatura contemporània en llengua neerlandesa, tractant temes universals i alhora de gran actualitat.

D’ell s’ha dit que és «un mestre del detall ominós», i és considerat per la crítica com un inconformista literari, un escriptor clàssic que no segueix les tendències i un estilista magistral. També ha escrit teatre i participa activament com a columnista en diferents mitjans.

Ha estat guardonat amb diversos premis literaris com el Premi de Literatura AKO i el Premi de Literatura de la Unió Europea.

Sinopsi:

Dos vigilants, aïllats en l’aparcament d’un edifici de luxe, esperen l’arribada del seu relleu i de les provisions que els mantenen amb vida. Tenen prohibit comunicar-se amb els residents, i la situació s’agreuja quan observen com tots, excepte un, abandonen l’edifici el mateix dia. La suposició que al món exterior hagi esclatat una catàstrofe, la falta de provisions i la possibilitat que tot sigui una prova per a aconseguir un ascens els portaran al límit de la seva resistència.

La por a l’exterior i a l’altre, la necessitat d’aguantar i les seves obsessions fan d’aquesta obra una meravellosa metàfora sobre la societat actual i la solitud de l’ésser humà.

Ressenya (Publicada el 28 de setembre 2014 en castellà):

Estrany i fascinant llibre on l’autor, Peter Terrin, explora a través de la veu del seu personatge, un vigilant anomenat Michael, les pors al desconegut, la llibertat o la solitud, tot això mitjançant una estètica literària molt avantguardista.

Dos vigilants d’un edifici d’apartaments de luxe conviuen en l’aparcament soterrat de l’immoble, totalment aïllats del món exterior i, sense respirar aire pur o veure amb prou feines la llum natural, realitzaran el seu treball de vigilància sempre sota la prohibició de mantenir relació amb els residents i abans de res, salvaguardar la vida d’aquests davant possibles amenaces.

Quan els inquilins de l’immoble, excepte un, abandonen sobtadament l’edifici, els vigilants començaran a barrejar la hipòtesi d’una gran catàstrofe en l’exterior. En deixar de rebre les provisions que els manté amb una frèvola qualitat de vida i, sense informació i al límit de les seves forces, sospitaran sobre la possibilitat d’una prova de resistència per part de l’organització que els contracta per aconseguir un futur ascens i poder engrossir les files dels vigilants d’elit.

Distòpia sobre un futur no gaire llunyà en una ciutat qualsevol, de fet desconeixerem el lloc on se situa la novel·la i la data en la qual s’emmarca aquesta història, Peter Terrin va guanyar el Premi de Literatura de la Unió Europea amb aquest el seu llibre, El vigilant.

Si com a gènere literari el de la ‘distòpia’, entenem la descripció d’una societat futura on, a conseqüència del món actual, predominaria la infelicitat o la dominació de l’ésser humà i que com a missatge portaria l’advertiment del que podria ocórrer si no es rectifica, aquesta novel·la podria classificar-se entre thriller psicològic i novel·la apocalíptica.

És indubtable que els protagonistes desconeixen el que podria ser ‘la bellesa del caos’ (Beneït sigui el caos, perquè és símptoma de llibertat, frase de el ‘vell Professor’ Tierno Galván) al que el lector, a mesura que va avançant en la lectura de El vigilant, anirà sentint una sensació de claustrofòbia i angoixa, provocada per l’absència de desordre i llibertat, on les al·lucinacions dels personatges, descrites per l’autor d’una manera absurdament magnífica, ens portaran a seguir avançant amb la lectura i a seguir la rutina d’aquests homes en el seu treball i llegir com reiteren de manera incansable aquells paràmetres estipulats per a la seva comesa de forma mecànica i insistent, sent capaces de repetir, pesadament i fins a la sacietat, unes absurdes regles acte-imposades:

Harry munta guàrdia en la cadira del costat de la porta. Cada tant s’aixeca i camina traçant un petit cercle.

Quan pansa per davant de la porta, la seva ombra enfosqueix tota l’habitació. Comprova la pinta de cartutxos de la seva arma i ho introdueix en el carregador amb un clic sec. Encara que no li veig, sé que allarga el braç i subjecta la pistola davant de si; tal vegada recolza una mà en l’altra. El seu ull dret mira al llarg de l’alça i l’osca, el seu índex es tiba al voltant del gallet.

Aprofundir en les demències, pors, rutines i desinformació de dos individus tancats en un soterrani d’un edifici dia després de dia, que obliden que tot el que necessiten està a l’altre costat precisament de la por, és realment arriscat; però si hem de tenir en compte la metàfora o el missatge que ens llança Peter Terrin i l’aclaparant capacitat de l’escriptor per contagiar-nos de la covardia o o del caràcter pusil·lànime dels seus personatges, haig de dir que al meu entendre, aquest és un llibre amb una execució ‘tècnicament’ gairebé perfecta.

El vigilant és una ficció singular per la seva pràcticament absència de personatges, subtrames, o girs que canviïn abruptament la situació que se’ns planteja des de l’inici. Un llibre gairebé lineal, encara que evidentment hi ha sorpreses però potser no les que espera el lector, on la falta d’informació, igual que els protagonistes, ens portarà a una lectura on la causa-efecte de les seves pors serà recíproca i on la visió del que podria ser el futur de la nostra societat, causa paüra i respecte.

Amb una prosa que cobra sentit i amb una nova estètica visual, aquest és un d’aquells llibres en els quals se seguirà pensat durant diversos dies una vegada finalitzada la lectura, per la qual cosa la gosadia de Peter Terrin en compondre El vigilant, cobreix les expectatives d’aquells que busquem lectures que per diferents, no només no deixen de restar en el nostre haver-hi sinó que sumeixen punts. Com ha de ser.

Share Button

La dona immòbil. Joan Barril. Grup62.

la-dona-immobilLa dona immòbil. Joan Barril. Grup62.

Joan Barril (Barcelona, 1952-2014) va publicar milers d’articles d’opinió, reportatges i contes a la premsa escrita. Va ser director del setmanari El Món i va col·laborar, entre d’altres, a diaris com El País, La Vanguardia i El Periódico. De la seva obra literària cal destacar les novel·les Un submarí a les estovalles, Condició de pare, Parada obligatòria (Premi Ramon Llull, 1998), Gairebé una parella, Tots els ports es diuen Helena (Premi Ramon Muntaner 1998), Certes mentides (Premi 23 d’Abril 2002), Les terres promeses i El caçador d’ombres, traduïdes al castellà, al gallec i al portuguès, i els reculls Sobre l’amor (2007), Sobre la distància (2008), Sobre els plaers (2009) i Sobre la felicitat (2013).

Una novel·la d’homes i de dona immòbil sobre l’amor i el desamor i sobre totes aquelles coses que ens van marcant al llarg de la vida.

Sinopsi:

La dona immòbil és una història d’històries que graviten a l’entorn d’una dona de considerable atractiu, l’Helena Graus, que es veu forçada a la immobilitat per culpa d’un accident domèstic.

Ella és el centre d’atenció de quatre homes que en diferents moments de la vida hi han mantingut una relació sentimental: el marit, polític d’èxit que es presenta a unes eleccions imminents; un pianista de renom, l’amant actual; un ric i solitari fi nancer que havia mantingut una relació amb ella quan eren joves; i un metge compromès, amb qui havien estat amics.

Tots els personatges han patit alguna relliscada oculta. Gent que potser va coincidir en una joventut que ja no és la que era i que ara es retroben. Tancats en una casa de muntanya i aïllats per una nevada imponent, hi ha l’escalfor de l’amor i dels antics afectes, però també por, penediment i expiació. I un vell pastor que posa en evidència que les conseqüències del passat condicionen el futur.  

Han dit:

«Tot allò que ha deixat escrit en Joan Barril és del bàndol de la vida: va escriure una literatura vitalista, on hi havia sempre, sota l’ornament enginyós i la frase brillant, la pulsió de la pròpia biografi a, les seves inquietuds i sobretot les seves esperances i les seves eufòries. I també la por de morir.» Vicenç Villatoro, La Vanguardia

«Joan Barril era una persona vital i expansiva, amb virtuts refl ectides a la seva obra, com ara la ironia i la imaginació.» Josep M. Espinàs

«El Barril novel·lista no està lluny de l’articulista. Hi ha una mirada en comú que pentina la realitat amb el mateix to refl exiu i líric.» David Guzman, El País  

Share Button

Quan ell em besi amb els besos de la seva boca. Agustí Pons.

QUAN ELL EM BESI AMB ELS BESOS DE LA SEVA BOCA

i el seu alè es confongui amb el meu

i el seu braç dur ajunti els nostres cossos

i el seu desig s’escampi lentament.

 

Ah, qui pogués, llavors, deturar les hores!

Aturar el món i el seu girar latent:

copsar l’Etern com si un secret inútil

ens convertís en llum de l’univers.

 

Quan ell ve a mi

la meva olor el reclama

i el meu cabell perfumo, impacient,

i el meu somrís el meu amor delata

com si en l’amor l’amant es trobés pres!

 

Enutjo el vent quan sóc el seu refugi

i el protegeixo de tot contratemps:

em dono a ell -i en ell em converteixo-,

i amb ell sostinc el nostre únic miratge:

àmbit dels déus i sorra del desert.

Share Button

La Ferradura d’Or. Dashiell Hammett. Edicions 62.

la ferraduraLa Ferradura d’Or. Dashiell Hammett. Edicions 62.

Dashiell Hammett (1894 – 1961) va treballar a San Francisco com a detectiu de l’Agència Pinkerton abans de dedicar-se a escriure relats policíacs i a treballar cpm guionista. Entre les seves obres destaquen Collita roja (1929), El falcó maltès (1930) i La clau de vidre (1931). Dashiell Hammett és un dels principals representants de la novel·la negra nord-americana, amb un estil fred i dur, crític i basat en el retrat del món del crim contemporani.

Sinopsi:

L’agent de la Continental rep l’encàrrec d’una dama anglesa de localitzar el seu marit drogoaddicte. Seguint els passos d’un petit traficant, el detectiu el localitza a l’altra banda de la frontera a Tijuana, a la cantina de La Ferradura d’Or, on conviu amb una prostituta i es dedica a beure, a fumar opi i a injectar-se cocaïna.

En el segon cas, el pacient i rutinari seguiment d’el Noi sense Nom, un sospitós trobat a l’atzar pel carrer, farà entrar l’agent de la Continental en una espiral d’enfrontaments, persecucions i tiroteigs entre els membres enfrontats d’una banda d’atracadors de joies.

La nostra ressenya:

La Ferradura d’Or.

Excel·lent relat curt protagonitzat per l’agent de la Continental de Collita roja. Narrat en primera persona pel mateix agent, del que mai sabrem el nom, aquest conte és un mos exquisit on es donen la mà tots els bons components del mestre de la novel·la negra: corrupció social, crims, drogues, delinqüència, prostitució… I el que és més important, una posada en escena molt realista semblant a un guió cinematogràfic.

El detectiu de l’agència de detectius privats de la Continental, en aquesta ocasió haurà de marxar a Tijuana per intentar localitzar al marit desaparegut d’una dona anglesa, però tot farà un gir inesperat arran de la mort de la dona…

Intens i superb relat, ja que aquest conte curt conté tots els ingredients dels quals es podria fer tota una pel·lícula i, malauradament, una novel·la de 400 pàgines d’avui en dia. I diem malauradament, perquè no és necessari i en La Ferradura d’Or, de tan sols 50 pàgines, queda molt ben demostrat que es pot crear una excel·lent trama amb uns perfils molt ben definits, diversos girs i molt de realisme; i tot sense palla. Però suposem que això, en aquests moments, no és profitós econòmicament ni comercial. (Recordem que l’agent de la Continental de Dashiell Hammett va protagonitzar 36 històries curtes que van aparèixer publicades, a partir de l’any 1923, en una revista anomenada Black Mask).

Relat potent, agut i encara que petit, molt gran. Nosaltres l’hem llegit d’una antiga col·lecció de la Cua de Palla, d’Edicions 62 editada en l’any 1996. Tot un luxe. Però, si esteu interessats, heu de saber que existeixen diversos relats recopilats en un mateix llibre. Tan sols cal buscar una mica per Internet. O comprar-los de segona mà com hem fet nosaltres. Val la pena llegir-los, trieu l’opció que trieu.

El noi sense nom.

Un altre excel·lent relat que completa el llibre de ‘La cua de palla’, El noi sense nom.

Amb tan sols 57 pàgines, Dashiell Hammett aconsegueix novament recrear una excel·lent trama on les traïcions i  dobles traïcions d’uns atracadors de joies, faran les nostres delícies.

Al més pur estil de l’agent de la Continental, gairebé per casualitat, es veurà involucrat a la ciutat de Sant Francisco amb una banda d’atracadors que gairebé li donarà un important disgust.

En poques pàgines, es desenvolupa tota una trama que donaria per recrear qualsevol pel·lícula de Hollywood dels anys 20 en blanc i negre. Fantàstic.

Segur que llegirem més relats de l’agent de la Continental.  Us ho recomanem.

Share Button

Canibalisme als vagons i altres relats breus. Mark Twain. Agde llibres.

canibalismeCanibalisme als vagons i altres relats breus. Mark Twain. Agde llibres.

Mark Twain (1835-1910), de nom real Samuel Langhorne Clemens, és un dels escriptors nord-americans més populars. Va fer de tipògraf, de pilot de vaixell al Mississippi, de soldat confederat durant la Guerra Civil i de miner. A partir del 1864, va exercir de periodista, viatjà a Europa com a corresponsal i, fruit d’aquesta experiència, va publicar la seva primera obra, el divertit llibre de viatges “The Innocents Abroad”. Tanmateix, la fama li va arribar quan a l’any 1876 va aparèixer “The Adventures of Tom Sawyer” i uns anys després “The Adventures of Huckleberry Finn”.

El seu estil literari cerca l’autenticitat del llenguatge, la capacitat d’observació i un humor intel·ligent i maliciós. En algunes de les seves obres, el pare de la literatura nord-americana -tal com el va definir William Faulkner- es mostra com un antireligiós corrosiu, i en una època d’antisemitisme, va defensar els jueus. “Concerning the Jews” (1898), article que ell mateix va considerar com la seva obra mestra, va desconcertar tant els cristians com els jueus. Abans de morir va dictar la seva autobiografia, reeditada recentment als Estats Units amb un notable èxit de vendes.

Sinopsi:

Amb una ironia mordaç i unes bones dosis de fantasia i humor negre, l’autor de l’immortal Tom Sawyer, es manifesta amb aquest recull de contes com un gran humorista que es fot magistralment de l’art, de la fama, dels venedors, de l’amor, de la mort. Una mostra: un tren aïllat enmig d’un temporal de neu ocupat per gentlemen amb una voracitat ferotge; un artista famós, naturalment “postmortem”; una paròdia de les rondalles medievals amb transvestit inclòs; un malson macabre amb uns zombis de pena; una resposta genial a la carta d’una desconeguda….

Ressenya:

Altre llibre de la Col·lecció Paral·lels d’en Agde Llibres en format bilingüe anglés-català. Tornem a la mateixa forma que ja vàrem trobar amb Somnis d’hivern d’en F. S. Fitzgerald  i  Daisy Miller d’en Henry James. Llibres amb una edició molt cuidada en anglés, V.O. en una plana,  i català a l’altra plana.

Canibalisme als vagons i altres relats breus són uns divertits contes irònics i mordaços on Mark Twain fa ostentació d’una més que desbordant imaginació i una crítica valenta de l’ésser humà i especialment al somni americà. Alguns han volgut veure en el relat Canibalisme als vagons que dóna títol al llibre, una al·legoria entre els caníbals i els congressistes dels EUA. No seré jo qui ho desmenteixi o ho confirmi, encara que sí se sap, està més que demostrat, que l’escriptor va ser un crític molt dur de la cultura nord-americana i l’amor del país per les armes de foc. Sols recomanar aquest relat específic on es pot llegir al Mark Twain més divertit i actual, observant la seva narrativa intel·ligent i senzilla.

[…] After breakfast we elected a man by the name of Walker, from Detroit, for supper. He was very good. I wrote his wife so afterward. He was worthy of all prise. I shall always remember Walker. 

Pot ser un dels escriptors més traduït, Mark Twain agrada pel seu enginy i també pel seu tarannà un pèl ingenu, ja que cal recordar Les aventures de Ton Sawyer i després les de Huckleberry Finn.

Tot un plaer tornar a repetir amb la Col·lecció Paral·lels i amb els seus escriptors estrella. Ja és hora de donar una empenta a l’idioma anglés, i amb aquests llibres tan divertits i de qualitat és tota una satisfacció estudiar l’idioma.

Share Button

Ànima. Wajdi Mouawad. Edicions Periscopi.

animaÀnima. Wajdi Mouawad. Edicions Periscopi.

Wajdi Mouawad és actor, cineasta i un dels dramaturgs i escriptors d’expressió francesa de més rellevància del panorama actual. La tetralogia de teatre èpic La sang de les promeses, escrita i dirigida per ell i que inclou les obres Litoral, Incendis, Boscos i Cels, li va obrir les portes al renom internacional. Aquesta edició posa a l’abast del lector en català Ànima, la seva segona irrupció en el camp de la narrativa, i que ha obtingut el Gran Premi Thyde Monnier de la Societat General d’Homes de Lletres, el premi literari Deuxième Roman de Laval, el premi Phénix de literatura i el premi Méditerranée i el premi Llibreter 2014 atorgat pel Gremi de Llibreters de Catalunya.

Sinopsi:

Quan en Wahhch Debch descobreix la seva dona assassinada, es queda paralitzat fins que, esperonat per l’abisme que s’ha obert a la seva memòria, es llança cap a una irracional cacera de l’home seguint l’olor sagrada, mil·lenària i animal de la sang vessada. Sol i abandonat per l’esperança, s’embarca en una odissea furiosa a través d’Amèrica, territori de totes les violències i de totes les belleses. Els records infernals que carrega, submergits dins dels replecs de la seva infància, es desperten de nord a sud, amb el contacte de la humanitat dels uns i de la bestialitat dels altres. Per aixecar el vel que plana sobre la mentida dels seus orígens, en Wahhch haurà d’alliberar el llop de la seva còlera i sacrificar la seva ànima.

Aquesta novel·la, totèmica i animista, empeny els límits de la literatura. Ànima és una bèstia, a la vegada real i fabulosa, que vol devorar l’inoblidable.

De l’autor de l’aclamada obra de teatre Incendis.

Premi Llibreter 2014.

Ressenya:

Si algú preguntés quin ha estat el meu llibre de l’any, encara que som al mes d’octubre, sens dubte diria que ha estat Ànima. Sé que és un tipus de llibre que no pot agradar a tothom. Sóc conscient que és un llibre que comença amb un crim esgarrifós i pervers i que això tira enrere a alguns lectors. Tot i això però, vull explicar el perquè m’ha encisat i perquè un llibre que vaig comprar al mes d’agost, l’he fet durar dos mesos a la meva tauleta de nit i l’he estat llegint tan a poc a poc que hagués posat molt nerviós a qualsevol lector. Abans, dir que Ànima ha estat escollit com Premi Llibreter 2014. I n’estic totalment d’acord amb el premi. El meu problema ve ara, ja que he d’intentar explicar amb noves paraules el que altres han fet abans i magníficament. Ànima, és una novel·la formidable i la seva estructura hi té molt a veure. Però comencem.

Ja només iniciar la lectura, descobrirem l’assassinat de la dona d’en Wahhch Debch, el protagonista. Un crim que com ja he explicat abans, força dur per la manera ferotge d’ultratjar el cos. En Wahhch decideix sortir a la cacera de l’assassí amb una finalitat i que no és altre que netejar la seva consciència i veure la cara del fratricida per comprovar que no ha estat ell qui ha assassinat a la Léonie. En Wahhch arrossega una gran culpabilitat, ja que pensa que si ell hagués estat a casa, la seva dona no hauria mort.

Wahhch inicia el seu viatge i, nosaltres, els lectors, sabrem de les seves aventures mitjançant les veus dels animals que comparteixen el camí del nostre protagonista. Unes veus que lluny de la bestialitat que podríem imaginar, donen una humanitat a la narrativa enlluernadora. Cada capítol durà el nom científic en llatí de l’animal -tranquils: Edicions del Periscopi al final del llibre, ha posat el glossari amb la corresponent traducció al català. La meva edició, no estava per ordre alfabètic però he comprovat que les noves sí que ho estan-, i serà aquell animal el que ens explicarà les tragèdies i sentiments d’en Wahhch.

EQUUS ASINUS (Ase).

Xiscla. torna a xisclar i es redreça, sense despertar-se. Escombra l’aire amb els braços. No! No! Emet sons, paraules, que no acabo d’entendre del tot. M’entra por. Vol aixecar-se, però així que es recalca a la cama adolorida es desploma als peus del llit. Es desperta. Es queda quiet, esbalaït, i de mica en mica va trobant el fil de la conciència. Nosaltres, els animals, el sentim plorar. Es calma. Diu Léonie, Léonie… i s’adorm un altre cop allà mateix a terra, amb els punys tancats davant de la cara, amb les dents serrades.

Les veus dels animals donaran una visió poètica, bella i noble a la narrativa d’Ànima. Acoblant la narrativa a les característiques de cada bèstia, ens plantejarem qui pot ser més bestial i més inhumà entre tots els éssers que habiten aquest planeta. Creieu-me: la resposta, serà molt fàcil.

L’èxode que ens durà per l’Amèrica dels indis Mouawad, anirà destapant, paral·lelament, un misteri que envolta a la infància d’en Wahhch i que ens sorprendrà per com evolucionarà l’enigma. I com mai millor dit, Wahhch haurà de treure la bèstia que dur dins i quedar en pau per sempre més.

Wajdi Mouawad ha escrit un llibre magnètic i atraient, dotant-lo de diversos temes i gèneres que abastarien l’acció, la poesia, el misteri i sobretot, la humanitat en la veu d’unes bèsties. L’autor, director de teatre, ha dominat el llibre com si fos un escenari on es representen emocions com el dol, la culpabilitat, la supervivència, la venjança i també totes aquelles exaltacions que creen lleis implícites entre els éssers vius.

Ànima és una novel·la íntima explicada en unes ocasions amb molta força i contundència i altres amb dolçor i tendresa. Un llibre on els animals ens parlaran i els humans mataran. Són com dos relats que arriben en un punt comú igual que les mateixes experiències del protagonista i quan per fi, en Wahhch Debch, després del seu recorregut a través d’Amèrica, trobarà la seva pròpia essència i naturalesa, serà en aquest moment quan nosaltres els lectors, sabrem que hem trobat el llibre perfecte.

Share Button