Música i lletres

El viatge interior

Fa uns dies vaig escriure a una amiga: Aquest desert que estem vivint, jo el visc més com un viatge interior, a vegades dolorós, però molt ric.

La primera cosa que vaig descobrir en aquest viatge és el despullament de tot allò superflu, per quedar-nos només amb l’essencial. Totes les comoditats i diversions que tenim (bars, restaurants, botigues, cines, viatges i un llarg etcètera) són prescindibles. Per algunes persones deu ser molt difícil haver-ne de prescindir, de tan acostumats que hi estaven. Tanmateix, penso en les persones que no les tenen ni les han tingut mai. Hi ha milions de persones en països del món que viuen contínuament al mig de la pobresa i la malaltia. No troben a faltar els cines i teatres perquè no n’han tingut mai. Les vacances, no saben què són.

Per mi, personalment, prescindir de tot això no costa tant. La prova realment difícil és la segona: enfrontar-se a un mateix, a les pròpies pors i els propis dubtes. En la vida normal és molt fàcil no pensar gaire: tenim moltes coses a fer i moltes distraccions. Però ara tenim molt de temps i molt de silenci i no ens en podem escapar. A mi aquest temps m’ha ajudat a trobar més pau interir, després de passar per la por i l’angoixa. M’ha permès acceptar la preocupació per les persones estimades, acceptar la distància i la possible pèrdua.

Acceptant tot això, tal vegada ens queda una vaga sensació d’estranyesa, de preguntar-se com és possible que haguem de viure aquesta situació. Penso que és la mateixa sorpresa que podem sentir sempre davant de l’obra de Déu. Sempre hi ha coses que no entenem, coses que no quadren amb els nostres esquemes. Sempre hi ha girs imprevistos, grans o petits. Aquests dies recordo sovint un senyor que deia que Déu mai no havia fet les coses com ell preveia… però era millor així.

En el passat jo ja havia viscut altres experiències de desert, en situacions molt diferents. Tanmateix afrontar la solitud i la por sempre és igual. Aquesta vegada som molta gent vivint el mateix al mateix moment, però al cap i a la fi és una experiència individual. I és bo que la vida ens porti al desert alguna vegada, perquè això ens fa més forts i més lliures.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *