Música i lletres

WBMP, tempo històric i Schumann…

Cada dia em sorprenc d’alguns vídeos interessantíssims que es poden trobar a Youtube. Fa setmanes vaig descobrir el canal Authentic Sound, on el pianista i organista belga Wim Winters defensa la teoria que ell anomena Whole beat metronome practice («pràctica del temps sencer»… ho diríem així?). La majoria dels seus vídeos, o almenys els més recents, aporten arguments per defensar-la, o bé demostren a la pràctica en què consisteix.

Segons aquesta teoria, en els primers temps d’ús del metrònom (primera meitat del segle XIX) el costum era considerar el cicle sencer del pèndul (el moviment d’un costat a l’altre, i la tornada) com un sol temps; és a dir, que el que el metrònom marca a cada un dels costats són subdivisions, i el conjunt és el temps sencer. Això explica perquè en moltes composicions de l’època les indicacions de metrònom són molt elevades, fins al punt que algunes són físicament intocables (tal com les entenem nosaltres). Més endavant es va generalitzar la pràctica actual i vam començar a creure que els tempi eren realment tan elevats, i a tocar cada cop més ràpid.

Costa una mica d’entendre al principi, però entre els arguments que dóna i les demostracions pràctiques, em sembla convincent. No a tothom li sembla igual, i no falten detractors que senyalin els seus errors (per exemple, aquest).

Tot això m’ha interessat especialment ara que torno a treballar els 6 estudis en forma de cànon, op. 56, de Schumann. Robert Schumann és un dels compositors que estudia W. Winters i de qui s’han malinterpretat les indicacions de tempo. Però mentre no aclareixi alguns detalls, aquest tema el deixo per un altre dia.

Tagged on:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *