Música i lletres

L. Vierne: Impromptu, op. 54

Louis Vierne (1870-1937) pertany a l’última etapa del romanticisme. La seva música es caracteritza sobretot per una harmonia molt cromàtica. Des de fa uns dies estic treballant de nou l’Impromptu del 3r quadern de Pièces de fantaisie, i m’ha cridat l’atenció precisament aquest aspecte: l’ús (o abús) del cromatisme desdibuixa totalment les relacions tonals, fins al punt que hi ha arguments per considerar-la música atonal.

Al principi de la peça, i durant uns 2/3 de la mateixa, l’armadura és de quatre bemolls: sembla que indiqui la tonalitat de fa menor. A la part final passa a ser només un bemoll, i l’obra s’acaba amb un acord de fa major. Fins aquí, no té res d’extraordinari. Però entre aquests dos extrems costa saber en quina tonalitat ens trobem a cada moment… si és que ens trobem en alguna.

Des del primer compàs l’expectativa de fa menor ja no es compleix:

cc. 1-2

La veu superior sí que s’entén en to de fa menor, però l’harmonia que té per sota no és l’esperada (V-I). La primera harmonia ni tan sols és de la tonalitat! Fa la impressió que l’element important és l’atracció del semitò en les dues veus extremes; l’harmonia que completen les veus internes és poc important.

En altres moments de l’obra es dóna el cas contrari: allà on el baix sembla que indiqui una cadència V-I, l’harmonia no hi correspon:

cc. 92-95

Semblantment al que hem vist per al primer compàs, hi ha passatges en què el baix i la resta de l’harmonia evolucionen per separat, de tal manera que algunes vegades coincideixen i altres no:

esquema cc. 29-32

Un últim recurs (molt habitual en Vierne) són les sèries d’acords tonalment ambigus. Acords com els de quinta augmentada o sèptima disminuïda es donen en l’harmonia tonal, i poden resoldre naturalment dins de la tonalitat. Ara bé, si en lloc de resoldre a un acord consonant, s’enllacen entre ells, la referència tonal es perd completament. Més encara quan l’acord d’arribada (el que atura la sèrie) tampoc no és clarament tonal:

esquema cc. 148-152

Per últim, al final de la peça no hi ha una cadència perfecta que assenti la tonalitat de fa major, sinó una baixada cromàtica fins a la tònica. Només al final de tot, sobre un pedal de tònica apareixen harmonies passatgeres de dominant alterada.

En resum:

-l’obra no comença clarament en fa menor; sí que acaba en fa major

-no hi ha cap cadència perfecta ben clara; les poques que hi ha estan distorsionades per notes alterades o notes estranyes

És a dir: l’Impromptu no té un centre tonal de referència, ni relacions tonals clares. Motius suficients per considerar-lo atonal?

Tagged on: , ,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *