NO TOT HO HEM FET BÉ

dscf7988Em fa l’efecte o si més no en tinc la sensació, que durant molt de temps he escrit i he opinat sobre el camí que ens ha de dur cap a la independència, de manera molt apassionada i ja se sap, la passió sempre pot estar mancada de raó.

Que perquè dic això? Doncs perquè crec que he deixat d’analitzar alguns aspectes, que a primera vista poden quedar mig amagats o tal vegada havia d’haver estat més subtil, perquè ben mirat, tot està farcit de subtileses.

Tenim en general la tendència d’obviar allò que no ens perjudica a primer cop de vista, però amb la calma de la reflexió, tots els matisos surten a la llum. No, no estic en estat filosòfic, sinó que crec que aquest pròleg era estrictament necessari, per deixar clar el meu punt de vista, en quelcom tan important com l’esdevenidor del nostre País.

Tot el que ha quedat reflectit en els paràgrafs anteriors, era  estrictament necessari per fer totalment entenedor, el que vull expressar a continuació. Estem en aquests moments, en una confrontació total entre govern de l’Estat i govern de Catalunya, fruit de l’absència total de diàleg entre les dues parts i l’anàlisi radica en com s’ha arribat a aquest atzucac.

Fem un salt en el temps i situem-nos quaranta anys enrere, de fet tampoc tot és tant i tan diferent, ja hi ha els nacionalistes catalans que volen la independència sí o sí, al preu que sigui, encara que s’hagi de fer servir la violència (la lluita armada), hi ha també els nacionalistes de dretes, als quals només els interessa la llengua i poca cosa més, els podríem anomenar nacionalistes autonomistes, en contraposició a les forces d’esquerres, centrades aquestes sí, en una certa autonomia política i encara n’hi ha uns altres, d’esquerres també, però que van més enllà, són els partidaris de la Confederació Ibèrica i com a mal menor, d’una Federació de Nacions Espanyoles, molts d’aquests ho consideren un primer pas cap a la independència total.

Però que hi tenim a l’altra banda? Ni més ni menys que un nacionalisme radical, arrebossat amb tota l’herència del franquisme, que evidentment domina tot el poder i té tota l’experiència per poder exercir el joc brut i la mentida per norma. De fet, els que ens varen encolomar la sacrosanta constitució, gairebé a punta de pistola, perquè de fet era o això o traiem l’exèrcit al carrer, tot plegat molt democràtic. Perquè quedi clar del tot, quan faig esment del nacionalisme, no em refereixo només a la dreta hereva del franquisme, sinó a tota la dreta i a l’esquerra que també ha governat.

Deixeu-me que faci l’esment encara que sigui només de passada, que un poble oprimit durant molt de temps, té tendència a generar una mena de complex d’inferioritat, molt difícil de treure’s de sobre, de fet només s’aconsegueix a base d’autoestima juntament amb el pas del temps. Res a veure amb el victimisme, que és una arma per amagar les incapacitats pròpies.

El resultat és el que tots sabem, els partidaris de la confederació hem esdevingut independentistes, de fet alguns ja optàvem per aquesta opció fa molts anys, fins i tot abans de la paròdia de cop d’estat, però hem comès un error, hem deixat que els nacionalistes de banda i banda, es fessin els amos de la situació i hem aconseguit que els d’aquesta banda es passessin per alt molts dels passos i els de l’altra s’anessin radicalitzant més en la seva postura de negació total i prepotència institucionalitzada.

Un error molt greu ha estat el no reconèixer que Catalunya és una nació i a partir d’aquí negociar i per part d’aquesta banda, no saber arribar als indecisos ni als que mai s’havien arribat a plantejar aquesta situació.

I ho deixaré aquí, que m’he allargat molt més de l’habitual.

Manel Mayor                                                16 d’octubre de 2016

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *