HOMENATGE A COMPANYS

576_1310638499companysVull començar aquest escrit, amb un petit fragment d’un sonet que li va dedicar Ventura Gassol:

No digueu que ell és mort -no mor l’alosa,

ni el gra de blat ni el roserer florit-,

digueu només que el president reposa

entre els braços materns, amorosit.

 

Honor i glòria al President màrtir, fem que el seu sacrifici no hagi estat en va.

Avui, 15 d’octubre, ja han passat setanta-cinc anys de l’assassinat del President Companys, sí, les coses pel seu nom, va ser assassinat amb  premeditació, traïdoria i nocturnitat, tot això amanit amb l’esperpent d’una paròdia de judici i tot aquest circ, dirigit per uns militars fanàtics, amarats d’odi i rancúnia cap a la seva persona i cap a tot allò que ell representava: REPÚBLICA, LLIBERTAT I CATALUNYA LLIURE.

Han passat setanta-cinc anys i els hereus directes i indirectes d’aquells criminals infectes i indesitjables, encara continuen encobrint-los i negant la realitat, evidentment tampoc tenen la més mínima intenció de demanar perdó, tal com ha fet Alemanya pels horrors nazis, que ningú s’escandalitzi, perquè l’única diferència va ser la manca de jueus, ja se’ls havien carregat segles abans.

Però deixem aquesta gentussa, que no es mereixen tanta atenció i tornem al merescut homenatge que li retrem com cada any al nostre president màrtir.

El President Lluís Companys, va saber estar al lloc que tocava, en cada moment de la seva agitada vida, no entraré a valorar la seva vàlua com a polític, que això ja seria objecte d’un altre debat, sinó de la seva vàlua com a President de la Generalitat, com a President d’una Catalunya, que els nostres veïns de ponent han maldat i malden encara per destruir.

Com a president, Lluís Companys sempre va donar la cara, la va donar en els malaurats fets d’octubre del 34, per impedir l’involucionisme dels conservadors espanyols, de fet, l’extrema dreta és la que tenia el poder, no vull valorar si políticament va ser encertat o no, però ell com a President del nostre País, va estar al capdavant per defensar-lo i no, no estic d’acord, en què va ser una insurrecció inútil, perquè el poble, el seu poble, aquell que l’havia portat al poder juntament amb Macià, sabia que un moment o altre el trauria de la presó i el President es tornaria a posar al davant de tot sense reserves.

Quan va haver d’anar a l’exili, ho va fer amb dignitat, se’n podia haver anat a l’Amèrica del Sud, però es va quedar a la França ocupada buscant el seu fill que havia desaparegut. El cas és que l’agost del 1940 la policia alemanya el va detenir i el va entregar a l’espanyola. Quan després de múltiples tortures a Madrid, és traslladat en secret al Castell de Montjuic i quan hi arriba Companys ja sap que morirà que no hi ha cap més sortida possible, cosa que portà amb dignitat, serenitat i valentia.

Voldria acabar aquest humil homenatge a aquell que ho va donar tot, amb unes paraules seves que han passat a la posteritat:

Tornarem a sofrir!! Tornarem a lluitar!! Tornarem a vèncer!!

 

Manel Mayor                                          15 d’octubre de 2015

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *