PROU D’HIPOCRESIA!!!

10502059_10203649020219143_5014618608065515743_n

Sentim sovint i ara que s’acosten moments decisius encara més, quan es tracta de posicionar-se, en associacions i altres col·lectivitats, aquestes expressions: oh, és que hi ha diverses sensibilitats, és que podem ferir algunes sensibilitats, renoi, quina hipocresia i quina pocavergonya, és que la meva sensibilitat no compte? O és que som una raça inferior?  Fins i tot, encara que sembli una exageració, sentim força sovint aquesta d’expressió: en català, vols dir, no es molestaran? I nosaltres què, no comptem? Ja n’hi ha prou de punyetes i ximpleries, home!!

Ara fins i tot, sembla que per què una associació vulgui ser demòcrata, s’ha de convocar una assemblea, estem malament del cap? A veure, algú amb dos dits de front, creu que perquè el poble voti, abans se’l ha de consultar,  a veure si això fereix la seva sensibilitat? Seria surrealista no? Doncs convocar una assemblea, per veure si els membres d’una associació, estan d’acord  a exercir la democràcia, que de fet la seva essència és manifestar la seva opinió, ho considero igual de surrealista.

De fet, em produeix certa recança, haver de repetir contínuament el mateix, però és que no em deixen cap més sortida. A veure, les coses s’han d’explicar bé i segurament no ens n’acabem de sortir, per tant miraré de ser ben planer. Els que com jo, volem i desitgem la independència del nostre País, lògicament votarem si,si, però no pensem pressionar ni amenaçar, ni enganyar ningú, per fer-li canviar el sentit del vot, altre cosa és, que amb arguments l’intentem convèncer de la bondat de les nostres propostes, perquè tothom és ben lliure de fer el que cregui més convenient, votar si, no, o no votar, però el que no és lícit i a més és antidemocràtic, és voler impedir que votem.

També ni ha d’altres que son encara més sibil·lins, i només malden perquè no es parli de la consulta, amb excuses de que sembla que no hi hagi res més, quan hi ha coses tant o més importants… Jo ara els hi faré un símil, que probablement era més corrent a la meva joventut, però el faré igualment. Abans quan una parella decidia conviure, viure junts, el més corrent era casar-se, ara la cosa és una mica diferent, però el fons no deixa de ser el mateix. Quan una parella decideix compartir la vida, fins que no arriba el moment de la veritat, d’allò que parlen més, és d’aquesta realitat que se’ls hi acosta, que els hi representa de fet, un canvi molt important a les seves vides i a més a més hi estan molt il·lusionats, evidentment també parlen de totes les altres coses, però aquesta representa un fet cabdal ales seves vides.

Això és exactament el que ens passa, a tots aquells que tenim  aquells que tenim la il·lusió i l’esperança de ser lliures, i també parlem d’altres coses i ens preocupa tot allò que no va bé i el dia a dia, però també tenim aquesta il·lusió, perquè és i ha de ser mol i molt important a les nostres vides.

 

Manel Mayor                                                                  30 d’Agost de 2014

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *