TAL COM HO RECORDO

Quan es fan aquesta mena de reflexions, cal estar relaxat, sense cap mena de crispació, per mirar de ser el més just possible. Faig aquest preàmbul, perquè des del dissabte passat al migdia, quan es va donar la notícia, s’han dit moltes coses i no totes s’ajusten a la realitat.

Sense voler treure cap mèrit a la tasca política d’Adolfo Suárez, vull filar una mica més prim, del que ho han fet diversos mitjans de comunicació. Tots els que teniu la costum, el vici i la paciència de llegir les meves blocades, haureu observat que tinc la prudència i la precaució, de no voler passar per historiador, ni pretendre fer tractats històrics, sinó que tiro de memòria, sabent d’antuvi que aquesta pot fallar i que malgrat saber-ho, conscientment n’assumeixo els riscs.

Ja acabo amb la retòrica i vaig per tirar de memòria… Un cop mort el dictador, un dels més grans criminals de la història del segle XX, no ho oblidéssim pas, arriba la primera gran sorpresa, resulta que ens comencen a sortir demòcrates de tota la vida, fins i tot de sota les pedres, tota aquella colla d’addictes al règim, de càrrecs del “movimiento”, de falangistes, fins i tot de la cúpula, fent cua i fotent-se d’hòsties i empentes, per ser els primers a canviar-se de jaqueta. El primer de tots, el recentment coronat Joan Carles I, que va ser l’encarregat de nomenar el substitut d’Arias Navarro, com a President del Govern.

L’escolli’t va ser Adolfo Suárez, conegut falangista i que va arribar a ser secretari del “movimiento”. L’encàrrec evident, va ser ajudar a netejar la cara d’aquell règim fastigós i ajudar a canviar de jaqueta corre-cuita, a nombrosos càrrecs, que tant útils havien de ser, per canviar-ho tot, perquè tot seguís igual.

Aquest personatge tan honorat, és el mateix que va tenir la barra i la poca vergonya de dir que el català no servia per estudiar física i matemàtiques, el mateix que va legalitzar el Partit Comunista i en canvi no va voler fer el mateix, amb l’ERC. Va ser el protagonista de portar en Tarradellas, sense haver-li demanat ningú, per poder dur la iniciativa i imposar-nos el President de la Generalitat provisional.

Es va rodejar tal com era d’esperar, per demòcrates de tota la vida: els franquistes Fernando Abril Martorell, Leopoldo Calvo Sotelo, Rodolfo Martín Villa, el general Fernando de Santiago y Díaz de Mendívil, entre d’altres grans demòcrates de tota la vida.

Crec que amb aquesta esquemàtica i simple exposició, deixo explicat allò que volia dir i expressar, perquè sincerament, una cosa és no ser extremadament objectiu i l’altre que ens vulguin vendre sopars de duro. Tal com he volgut deixar clar, al principi d’aquest escrit, la meva pretensió no era fer un tractat històric, sinó fer una exposició més o menys superficial, d’uns fets tal com jo els recordo.

 

Manel Mayor                                                    24 de Març de 2014

 

 

 

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *