AGRESSIVITAT INFANTIL

Tot i que ni soc violent, ni crec en cap mena de violència, trobo molt exagerades, les postures que sento tot sovint, referents a l’agressivitat natural de les criatures, sembla, o a mi em fa l’efecte, que hi ha pares i mares, que voldrien tenir els seus fills i les seves filles, tancats dins una bombolla, per així protegir-los de tots els mals. En canvi, sembla que trobin d’allò més normal, que la seva mainada falti al respecte als adults, que menystinguin l’autoritat de mestres i educadors, fins i tot que no tinguin cap mena de consideració vers als seus pares, entre moltes altres consideracions, que contribueixen a crear petits monstres, o abonen el terreny, perquè això sigui possible.

No, no soc ni mestre ni educador, però durant molts anys, he tractat mainada de diferents edats i malgrat existir ja aquesta problemàtica, que sembla que es va fent més gran dia a dia, jo no l’he patida pas, i intentaré argumentar-ho amb les meves vivències. La meva autoritat, que no pas autoritarisme, me la vaig haver de guanyar i un cop conquerida, no me la vaig pas deixar arrabassar i com que feia evident que no me la volia deixar prendre, ningú me la va discutir seriosament. Tots aquests arguments van fer possible, que el comportament de tota aquesta mainada, fos molt proper a l’excel·lència, de la qual cosa, encara ara me’n sento molt orgullós, més per ells que no pas per mi mateix.

Tornant al principi d’aquest escrit, l’agressivitat infantil, rebobinaré fins a la meva pròpia infantesa, que ja és rebobinar, i bé, recordo que els nois solucionàvem els conflictes a bufetades, i si les coses no passaven d’aquí, els grans suposo que miraven cap un altre cantó, en cas d’haver-ho vist, i els protagonistes al cap d’un moment, ja ni se’n recordaven. Si la gresca pujava de to, llavors els protagonistes rebíem un bon clatellot –no confondre amb una pallissa- i si la cosa havia estat exagerada, a més a més rebíem un bon càstig. Per acabar aquest rebobinat, he de dir que jo, no vaig tornar mai a casa meva plorant, perquè havia rebut, a menys que l’accident, fos causa de petita hemorràgia difícil d’aturar i evidentment, ni jo ni cap dels meus companys, va anar a queixar-se al mestre, de que algú l’havia pegat.

Ja per acabar, només dir que no cal exagerar amb l’agressivitat de la mainada, tampoc incentivar-la, sinó més aviat intentar canalitzar-la i ensenyar a dominar-la, però sense esporuguir, ni protegir en excés. Amb el benentès, que els conflictes s’han de solucionar amb el diàleg, cosa que si l’educació és l’adequada, a partir de l’adolescència, tothom en va prenent consciència.

 

Manel Mayor                                                                30 de Gener de 2014    

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *