PREGUNTES SENSE RESPOSTA?

1009768_697693036912780_1978891077_n

En Primer lloc, unes preguntes: en son conscients aquests unionistes acèrrims, que el nostre País, va ser sotmès per la força de les armes? I que a conseqüència d’això, va esser desposseït de tots els seus drets i es van il·legalitzar totes les seves lleis? I que des de llavors s’ha intentat fer desaparèixer la nostra llengua, la nostra cultura i fins i tot la nostra història, mitjançant un veritable genocidi cultural? I tot això sense comptar amb el genocidi físic cada cop que ens hem revoltat. Algú amb dos dits de front ho pot anomenar unió? D’això se’n pot dir fer història comuna, caminar plegats?

Alguns, i fins i tot sense ser gens ni mica unionistes, sinó simplement joves, fan la següent reflexió: és que les nostres cultures han conviscut durant molts anys; jo afirmo que no és cert, hem conviscut durant molts anys, amb persones vingudes d’altres contrades, de diferents llocs de la Nació espanyola, però la nostra cultura sempre ha estat per sota de la seva, menystinguda en el millor dels casos.

En segon lloc, unes reflexions: consideren que els catalans son minusvàlids? Retardats mentals potser? Per quins set sous, no podem afrontar el nostre futur en solitari?

Segons sembla una amplia majoria de la nostre societat, vol d’una vegada per totes ser lliure, es vol alliberar d’aquest jou que ens oprimeix, vol viure millor, vol que allò que paga, reverteixi altre cop al nostre País.

Mireu que m’hi esforço, que miro de veure-ho des de diferents prismes, però no aconsegueixo veure per enlloc, que això pugui fracturar la nostra societat, el que si veig i em sembla que de manera molt diàfana, és que una gran part d’aquest unionisme, no sap pair que el seu bàndol és minoria i en canvi es creuen en el dret d’imposar als altres, als que ja som majoria, la seva voluntat, deuen creure que com que estem acostumats a estar sotmesos, hi podem estar tres-cents anys més.

Ja per acabar, dir que al segle quinze, quan es va signar el Compromís de Casp, probablement podien tenir raó, que separats de l’Aragó fóssim un país massa petit per fer front a uns exercits tan poderosos, com el de França i el del Regne de Castella, però avui en dia això és una fal·làcia, un compte per a nens petits. El nostre País, quan per fi siguem independents, no tindrà res a envejar a una gran part de països del nostre continent.

El nostre és un repte apassionant, podem construir un estat modern nou de trinca, que hi ha algunes incògnites? És evident que sí, però en aquesta vida no hi ha res fàcil, i pitjor que estem no podem estar. Sovint em pregunten, que passarà quan assolim la independència? I jo responc: doncs del cert no ho sé, però viure en llibertat és quelcom molt bonic i afegeixo: mireu quan jo vaig decidir que em volia casar, no sabia que em trobaria executant aquella il·lusió, però em vaig assegurar que la piscina no fos pas buida i m’hi vaig llençar, i sincerament no m’ha anat gens malament; ara la piscina tampoc ho és buida i per tant quan m’hi llenci no prendré mal.

Manel Mayor                                                               18 de Juliol de 2013

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *