ESTIMAT SANT FELIU – 2ª PART

10118_1233381835209_1249061168_682567_1795154_nAbans de reprendre la descripció dels fets que em van venint a la memòria, voldria fer avinent, tal com vaig fer a la primera part, que pot ser que alguns fets no hagin succeït exactament, tal com jo els descric i que també hi puguin haver diferències cronològiques.

Som encara als anys seixanta, i els estius esdevenen frenètics i multicolors, sembla que aquella disbauxa no s’hagi d’aturar mai. Hi ha multitud d’hotels, alguns estrangers es comencen a construir una segona residència, hi ha tres cinemes, varies discoteques, fins a tres en compto, més dos locals més d’oci nocturn, ja per gent adulta, algun altre negoci a l’aire lliure i fins i tot un dels cinemes, durant l’estiu esdevé sala de ball i espectacles. Segurament algú que coneix la població només dels darrers trenta anys, pensarà aquest paio desbarra i exagera d’allò més, doncs no, és ben cert.

Ens trobem ja als anys setanta, i encara que de manera gairebé imperceptible, tot comença a anar de baixa, l’oligarquia ganxona, sembla que ja ha fet prous calés i els comença a molestar la disbauxa i fan el possible perquè de moment i tant això no vagi a més. Es tanca una discoteca emblemàtica, més que per ella mateixa, perquè està enclavada dins un complex d’esbarjo- que també tanca- que era únic a la zona, no només a Sant Feliu. Abans però ja havia tancat un dels cinemes i ens quedem només amb dos, però curiosament del mateix propietari, és el principi de la fi i tot això va lligat a un augment aclaparador del nombre d’automòbils.

El turisme com que la diferència de valor de la moneda, envers les foranes és escandalosa, va fent, l’indústria va a la baixa. Amb tot això el ram de la construcció s’havia expandit de manera desmesurada, arriba la primera crisi europea, que es soluciona amb una devaluació de la moneda i seguim endavant. Amb això que arriba la mort del dictador i tot segueix més o menys igual, però comença la lluita per la consecució dels drets dels treballadors. Llavors comença la lluita de les cacatues, que és tal com anomeno jo a l’oligarquia immobilista ganxona, coaccionant i boicotejant totes les iniciatives locals, siguin privades o públiques.

A la dècada dels vuitanta, amb l’entrada a la Unió Europea, els preus es comencen a disparar cap amunt i és el principi del final, es comencen a tancar i reconvertir hotels en apartaments, el turisme es converteix ja definitivament en turisme d’espardenya i ens quedem amb una sola discoteca i el cinema a la vila es va esllanguint.

Als noranta ens assola una altra crisi, que afecta de manera molt important a la construcció, que amb els jocs olímpics de Barcelona, se li dóna una bona capa de maquillatge, mentre tant la temporada turística es va fent cada cop més curta i amb turisme de poc atractiu i encara menys calés.

I ja amb l’entrada al nou segle, les coses han anat de mal en pitjor. La major part de la zona comercial fa por, vertadera basarda, el petit comerç està desapareixent a marxes forçades, però recoi, en canvi tenim totes les grans superfícies que hi ha i per haver i el comerç de tracte personalitzat, que coneix a tots els seus clients, se’n va definitivament a la bassa, si no si posa remei. I ja per acabar, voldria denunciar a aquests colonitzadors capitalins, que es creuen amb dret a tot, amb el consegüent vist i plau de les autoritats de torn. En citaré unes perles: Desmantellament de les carpes de la zona portuària, tancament dels concerts de Festa Major a les tres de la matinada i només son quatre dies… i en podria citar unes quantes més.

Ara hem passat d’una ciutat amb futur, a una ciutat amb passat i gairebé sense present.

 

Manel Mayor                                                     31 de Març de 2013

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *