LA FORÇA D’UNA AMISTAT

Avui, aquest escrit el començo un pel diferent del que en mi es habitual. No tinc gaire clar,quin serà el tema central, tot hi que acabaré barrejant l’actualitat i els sentiments.

Tinc molt clar, que la meva modesta trajectòria política, està directament lligada a la profunda amistat que ens va unir, i aprofito el fil, per fer una reflexió sobre la química que hi ha en una amistat, perquè estic convençut que hi té molt a veure. En principi majoritàriament,la gent creu que la química existeix en l’enamorament, en les relacions de parella. Doncs jo crec que en l’amistat també existeix, aquest “feeling”  natural que sorgeix gairebé a l’instant de conèixer una persona, i això es química. Si no com s’explica aquest sentiment gairebé automàtic, en el moment de conèixer una persona? i tot i que s’assembla a l’enamorament, en aquests casos tal li fa el sexe de l’altre, sé que probablement hi ha gent que ho trobarà estrany, però jo ho he comprovat en mi mateix.

Tota aquesta reflexió del paràgraf anterior, és una explicació de com jo veig el sorgiment de la nostra amistat, encara que el “feeling” també prové de la similitud amb que vèiem el món, i que ens assemblàvem molt, tot i que jo crec que tu tenies un talent que jo mai no tindré. A part d’això ens complementàvem molt bé, i considero que la teva amistat va marcar la meva vida, bé la meva i la de l’Àngela, tots tres formàvem un equip molt peculiar.

De fet durant tota la meva vida, he fet política d’una manera o d’una altre, amb més o menys intensitat, però tu em vas introduir a la política de partit, i em vas ensenyar les interioritats d’aquests afers, i plegats varem començar a imaginar un projecte diferent de partit a nivell local, en el qual per mi, tu eres la peça central, tot i que encara no estava ben definit, dins els nostres caps ja es començava a dibuixar.

Així estaven les coses, quan la maleïda desgràcia ens va visitar i se’t va endur, jo estimada amiga, encara no ho he superat i dubto que ho superi mai, crec que la promesa que et vaig fer m’ajuda, perquè portar-te dins el meu cor i tenir-te sovint en el meu pensament, m’ajuda a ser més fort. Crec que aquest sentiment, va ser el que em va portar a acceptar presentar-me per ser president, cosa que anteriorment no s’ha m’havia acudit. Tot i que el dibuix dins el meu cap es diferent,doncs tu ja no ets físicament entre nosaltres, espero poder plasmar en realitat aquells els nostres somnis, imagino que me’n sortiré, per voluntat i il·lusió no quedarà.

La meva presidència fins el moment no ha estat fàcil, i suposo que d’aquí en endavant tampoc ho serà, però això no serà important si s’aconsegueixen els objectius, que és fer realitat els nostres somnis, encara que fos només en part.

Ara la primera fita que ens hem marcat,és el canvi de local, aquell que varem ocupar amb tantíssima il·lusió, perquè tu en vas ser l’artífex, i perquè porta el teu nom,evidentment el proper també el portarà el teu nom.

Aquesta mena de diàleg fictici amb tu, m’ajuda molt a escriure i a fer un xic menys cruel la teva absència. Aquesta exposició d’idees i sentiments, avui la deixaré aquí, tot i que continuaré, de manera més o menys regular, tal com he vingut fent fins ara.

 

Manel Mayor.                                                                         21 de Maig de 2012.           

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *