Una muntanya de cartells

A finals del segle XIX i primeres dècades del XX, l’abaratiment dels mitjans de reproducció en paper propicia l’arribada d’un nou mitjà comunicatiu: el cartell. Els crits gràfics de gran format a les parets comencen a incorporar-se amb força en el paisatge urbà de pobles i ciutats. Artistes i dibuixants de l’època utilitzen la implantació imparable del cartellisme per a vehicular a nivell massiu els seus ideals estilístics. H. de Toulouse-Lautrec, Jules Chéret i Alphonse Mucha a París (aleshores el centre de l’avantguarda artística), o Ramon Casas, Alexandre de Riquer i Adrià Gual, entre d’altres, a Barcelona, converteixen el cartell en un element de modernitat. Al llarg del segle XX, a cavall dels fets socio-polítics (guerres, revolucions, propaganda, publicitat, consum), el cartellisme evoluciona com a eina de persuasió imprescindible i com una de les manifestacions visuals que més han influït en la història i els records de l’imaginari col·lectiu.

L’estudi del llenguatge cartellístic es un dels punts vertebrals de l’exposició Montjuïch, 100 anys de cartellisme, que es pot contemplar fins al 30 d’agost de 2017 a la Sala 20 del pati d’armes del Castell de Montjuïc. Comissariada per Sebastià Duatis i amb disseny gràfic i museogràfic de Jaume Benabarre, la mostra repassa de forma exhaustiva com Barcelona fou un dels nuclis de creació del cartellisme internacional. S’hi exhibeixen no menys de vuitanta cartells emblemàtics, representatius de les tendències artístiques del segle XX, que donen testimoni dels grans esdeveniments que han tingut lloc a la muntanya de Montjuïc. El vincle geogràfic resulta el motiu comú de tots els cartells. Montjuïc ha estat altaveu dels enormes canvis produïts al territori i a la societat. L’exposició és de visita obligada. No cada dia es pot accedir a un conjunt de peces tan complet i interessant. 

L’espai expositiu de Montjuïc, 100 anys de cartellisme comprèn 10 seccions, que s’organitzen per temes. El visitant, al llarg de l’itinerari, visualitza amb grafismes i tipografies un segle sencer de successos històrics ocorreguts a Barcelona: cartells de l’exposició del 29, de la república i la guerra civil, de simposis d’atletisme, de partits de futbol i curses de motos, de congressos eucarístics, de festes culturals, de fires i salons i, com ja era d’esperar en el vint-i-cinquè aniversari, alguns cartells dels jocs olímpics del 92. Apoteosi esportiva i especulativa que, segons diuen, va posar ja per sempre la ciutat en el mapa. Sebastià Duatis ha defugit, amb bon criteri, el previsible ordre cronològic. La seva decisió d’agrupar les peces en àmbits temàtics ajuda a comparar-ne els diversos estils de disseny i les solucions gràfiques segons el concepte cartellístic de cada moment.

El disseny gràfic, tal com l’identifiquem avui, no s’aferma a Catalunya fins a ben entrada la dècada del 1950. Els cartells modernistes i noucentistes són fets pels artistes plàstics, il·lustradors i membres del Sindicat de Dibuixants Professionals. La seva manera de percebre la comunicació s’ajusta al cànon figuratiu: plasmen imatges pictòriques, en el sentit que relaten una escena documental del missatge, un instant fidedigne de l’argument. La muntanya de Montjuïc com a skyline prototípic de l’urbs, una moto a tota velocitat per anunciar un premi de motociclisme, dos nens llegint per a defensar l’escola nova, una aturada felina del porter si juga la selecció catalana de futbol. Als cartells del Modernisme i el Noucentisme, hi ha absència quasi majoritària de metàfores visuals. El que s’hi diu és el que s’hi veu.

Durant els anys 60 i 70, la sintaxi visual es modifica amb els nous estils de disseny que provenen d’Europa, sobretot de Suïssa i Alemanya. Els cartells es tornen més abstractes, més al·legòrics i sintètics. N’augmenta la puresa de les formes, l’ús de tipografies de pal sec i un major control arquitectònic de la composició. Aquest renovament gràfic s’enceta, a casa nostra, el 1961 amb l’aparició dels integrants de Grafistes, Agrupació FAD i origina un dels períodes àlgids del cartellisme català. Les contínues fires i congressos que se celebraven a Barcelona en aquells anys generen una demanda incessant d’imatges promocionals, en una època de desenvolupisme econòmic, on els cartells encara gaudien de credibilitat al carrer. Amb el disseny assistit per ordinador, que arriba a Catalunya a mitjans dels 80, –i després amb l’era de les noves tecnologies–, el cartell va perdent rellevància social com a suport comunicatiu de primera magnitud.

Tota aquesta evolució gràfica queda prou reflectida a Montjuïc, 100 anys de cartellisme. L’únic demèrit que se li pot trobar a la mostra és el lloc escollit per exposar-la. La sala 20 del castell de Montjuïc no reuneix les condicions idònies per a un projecte de tanta envergadura. L’espai esdevé massa petit. Hi falten metres quadrats, cosa que fa que els vuitanta cartells s’ajuntin els uns amb els altres. Tampoc no és cap bona notícia que no s’editi un catàleg de l’exposició, consultable en el futur a les biblioteques especialitzades. La culpa no és del comissari Duatis, ni del dissenyador Benabarre, que han fet bé la seva feina, sinó d’uns pressupostos culturals criticablement raquítics. En plena febre postmoderna del 1983, sonava la cançó Malos tiempos para la lírica. Reemplaceu “lírica” per “cultura” i ja teniu un diagnòstic exacte de la realitat d’ara mateix.

 

Share Button

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

L’autor del blog

Subscripció al blog

Textos llegits avui