El cervell subterrani

El plànol del metro com a cervell subterrani

Segons l’antropòleg Marc Augé, el no-lloc s’especifica com un espai físic neutre, despersonalitzat, sense història, on no s’hi estableixen vincles identitaris ni relacions profundes entre persones. Esdevenen llocs de pas o d’estada breu, ideals per a fer invisible la pròpia presència, barrejar-se amb l’aglomeració sense compromisos i accedir a la treva d’un període anònim. Es denominen així els aeroports, centres comercials, benzineres, àrees de servei, vies fèrries, autopistes i tots aquells indrets transitoris que anul·len la individualitat i que, massa vegades, produeixen desempar emocional i solitud. Percebre els no-llocs amb matisos positius o negatius depèn de cadascú i de l’estat d’ànim. Hi ha urbanites que d’aquests nuclis en fan el seu punt de reunió i hi acudeixen per a socialitzar-se o passar-hi l’estona. Cada no-lloc evidencia una classe d’impersonalitat diferent. Les estacions de metro poden ser enteses com a refugi momentani. Un curt parèntesi de pausa que aixopluga de les inclemències meteorològiques i dels problemes de l’exterior. Una tornada provisional a l’úter matern. La lectura del plànol del metro també adquireix connotacions fisiològiques. Les línies de color dels trajectes i els punts enllaçats de les parades de destí suggereixen les connexions neuronals d’un gran cervell subterrani. En aquesta xarxa nerviosa que es desenvolupa sota terra, els combois transporten passatgers que no es miren a la cara, sinó que s’observen a través del reflex de les finestretes dels vagons.

Julio Cortázar i el metro de ParísJulio Cortázar, al conte Manuscrito hallado en un bolsillo, incideix en la importància dels reflexos en el món subterrani. La narració explica les peripècies sentimentals d’un home que es passeja pels soterranis del metro de París i segueix les noies que es troba amb una regla de joc tan estúpida com senzilla: abans d’anar-hi al darrera, les mirades de l’assetjador i de l’assetjada s’han d’haver creuat de manera indirecta als vidres contigus als seients. En aquesta dinàmica d’encontres fortuïts a les superfícies reflectants, en un lloc on mai es fa de dia i les pells es veuen més blanques del que són per culpa de la llum dels fluorescents, Cortázar examina el caràcter aleatori i atzarós de les relacions amoroses. A falta de paradisos feliços, pot haver-n’hi prou amb perseguir els ulls de l’altre a un succedani de mirall d’un transport públic i convertir-ho en un joc obsessiu. El jugador ambiciona estimar les fèmines que circulen com esperits fugaços pel mateix subsòl on la gent es protegia dels bombardejos en èpoques de conflicte bèl·lic. L’amor i la guerra comparteixen escenari.  Continue reading

L’autor del blog

Subscriu-te al blog

Textos llegits avui