Les coses del collage

Durant aquests últims dies, del 4 al 21 de maig, ha tingut lloc el II Festival de Collage de Barcelona, que organitza i promou la Societat Barcelonina de Collage. L’esdeveniment ha reunit un bon conjunt d’actes, tallers i xerrades, entre els que cal assenyalar la Marató de Collage de dotze hores de durada, un Campionat Mundial de Collage i l’exposició col·lectiva Puro Collage, a la galeria Las cosas de Martínez, on hi han participat gairebé una quarantena d’artistes, dissenyadors i il·lustradors amb obres 3D, emmarcades en unes capses de puros, a l’estil de diorames en miniatura. La Societat Barcelonina de Collage va ser fundada fa dos anys per Carlota Marquina, Santi González, Lucía Soto i Juan Cardosa i fou apadrinada per Álvaro Sobrino, membre de la Sociedad de Collage de Madrid i director de la revista Visual. Els aparells electrònics sembla que cansen i en ple auge de les noves tecnologies hi ha una reivindicació creixent dels processos artesanals. La tècnica del collage de cúter, paper, tisora, guanya adeptes sense parar.

Un dels noms habituals en iniciatives associades al collage és el de Patrícia Barrachina. Aquesta valenciana, nascuda el 1979 i que signa les obres amb l’àlies poc comú de Patossa, és una creadora interdisciplinar que fa disseny, il·lustració, fotografia, stop motion i tot allò que signifiqui un repte evolutiu en la seva trajectòria. Com ella mateixa manifesta en una autoentrevista, ha elegit el pseudònim Patossa perquè a la vida res no passa sense els errors i els accidents. Ensopegar o equivocar-se, a una dimensió terrenal presidida pels successos atzarosos, resulta el principi d’experiments imprevistos. El joc com a mètode de supervivència. El pintor David Hockney ja ho diu: cap activitat humana no pot desenvolupar-se si li manca el vessant lúdic. Per a Patossa, les gotes de tinta que han caigut sense voler-ho, aquelles arrugues indesitjades o altres entrebancs involuntaris, són el vehicle accidental que obre la porta a noves formes d’expressió.  Continue reading

El disseny que no CAU

Revista CAU 5 - Enric SatuéCAU era la revista del Col·legi Oficial d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Catalunya i Balears. Se n’editaren 82 números durant  el període apassionant de final del franquisme fins a l’inici de la democràcia (1970-1982). Va ser una publicació de capçalera per a docents, estudiants i professionals d’àmbits heterogenis. Amb esperit crític, polític i reivindicatiu, no tan sols s’hi parlava d’urbanisme i arquitectura, sinó que hi havia seccions i monogràfics dedicats a la comunicació visual o al disseny.

La primera vegada que vaig veure el logotip de la revista CAU era un jove alumne de l’Escola Massana i aquell dia vaig sentir la crida espiritual del minimalisme gràfic. El logo resumeix de manera perfecte l’ànima modular de l’arquitectura del segle XX. Ordre absolut. Un únic element –l’ideal de la producció en sèrie de no pocs plantejaments urbanístics– muda de sentit amb un efecte rotatori i composa una lletra diferent amb cada gir.

Revista CAU 9 - Enric SatuéCAU són les inicials de Construcción, Arquitectura, Urbanismo. El mètode de les sigles presenta pros i contres. Hi ha el benefici d’escurçar un enunciat llarg a la mínima expressió. El punt feble és que sorgeixen interpretacions que segurament es voldrien defugir. CAU pot llegir-se com una paraula catalana que, entre d’altres definicions, significa refugi d’animal salvatge o habitació mesquina. O pot entendre’s com la tercera persona del present d’indicatiu del verb “caure”. Aquestes lectures no il·lusionen gaire a interioristes i constructors, però en canvi amb la síntesi de les tres inicials s’aconseguia una fonètica rotunda i un monosíl·lab fàcil de memoritzar.  Continue reading

L’autor del blog

Subscripció al blog