El mur

Portada del disc The Wall de Pink Floyd (1979)

Another Brick in the Wall, Part 2, de Pink Floyd és la cinquena cançó de l’àlbum doble The Wall (1979) i la segona on s’hi diu la paraula “mur”. La seva lletra emet un missatge crític amb el sistema educatiu britànic dels anys 50, més preocupat per la disciplina que per les virtuts de l’eficàcia pedagògica: no necessitem cap educació, no necessitem cap control mental, ni sarcasme obscur a l’aula, professor deixa els nois en pau, escolta professor, deixa’ns en pau, al cap i a la fi només ets un altre maó a la paret. Considerat el millor LP del grup anglès de rock progressiu i un dels més venuts de la història de la música, The Wall significa l’alineació defensiva de l’individu en un món que no entén, ni s’hi sent identificat, ni n’accepta les normes.

Disseny farmacèutic de Ribas i Creus (1974)

La psiquiatria convencional i la indústria farmacèutica, propenses a les solucions químiques per a tot, no van contemplar aquests individus díscols com a rebels, sinó com a persones amb problemes psíquics que no saben integrar-se com cal en la societat. Ben entrada la dècada del 1960, es popularitza el consum dels antidepressius i la festa del gran negoci de les pastilles encara continua. El 1974, cinc anys abans de la publicació del disc The Wall, un altre mur enigmàtic apareix a l’escena iconogràfica. L’estudi Ribas i Creus (Ramon Ribas i Pere Creus) dissenya una col·lecció de 4 impresos per a un ansiolític dels Laboratoris Sandoz. A les cobertes, resoltes amb fotografies de casalots abandonats de Sarrià i Vallvidrera, s’hi metaforitza els símptomes destructius de la psicosi i la depressió. Pere Creus concep la idea i capta les imatges amb la seva càmera RolleiContinue reading

L’efecte papallona

A la boja dècada del 1920, la imprevisibilitat en els sistemes complexos es manifesta amb l’aparició de les flappers. L’aleteig alliberador d’algunes dones dels Estats Units produeix un huracà de canvis en els costums de la societat occidental. L’estètica flapper representa un dels primers intents d’emancipació femenina. Les partidàries acèrrimes d’aquest estil de vida –mig militant, mig de moda– s’abillen de manera andrògina, amb cabells curts, maquillatge intensiu, barret de campana i faldilles per damunt del genoll. Algunes, fins i tot amb pantalons. Són dinàmiques. Es posen roba interior moderna, practiquen la llibertat sexual i decideixen sobre el seu cos. Surten de nit, fumen, beuen, escolten jazz o ballen el xarleston fent giravoltar llargs collarets de perles. Un escàndol intolerable per al sector més purità i reaccionari de l’època.

Revista Life 1922 - Frank Xavier LeyendeckerL’il·lustrador d’origen alemany Frank Xavier Leyendecker, a la portada de la revista Life del 1922, ofereix una versió poc radical de l’estereotip de la dona del moment. A The Flapper, hi distingim una noia-insecte vestida amb transparències. Els seus braços oberts es fusionen amb superbs atributs de lepidòpter. La papallona sembla que surti de la crisàlide dels convencionalismes de gènere on romania atrapada i, amb una sensualitat alada, està llesta per emprendre el vol. És una imatge d’erotisme de saló. Una icona ensucrada i decorativa que no resumeix en absolut l’autèntic esperit flapper, molt més reivindicatiu, però sí que il·lustra els nous aires que bufaven després de la primera guerra mundial. Les dones urbanes treballen fora de casa. Guanyen els seus propis diners, gestionen la seva existència, es permeten capritxos i no volen ser com les mares i les àvies.  Continue reading

L’autor del blog

Subscripció al blog

Textos llegits avui