Els monstres que no diem

Un dels efectes perniciosos d’internet és que l’estupidesa humana pugui viatjar a la velocitat de la llum. La immediatesa com a conducta i la fe cega en tot allò que sigui instantani propicien el desarmament dels conceptes. Expulsada de les nostres vides la pausa cautelosa, els comunicats visuals i verbals es propaguen amb la urgència d’un incendi que ja ens socarrima abans d’encendre’s. Els qui reivindiquem el retorn plàcid a la lentitud no acabem de fiar-nos d’aquestes presses compulsives. Però hi ha moments que l’esperit d’Arthur Rimbaud, poeta que als vint anys ja havia escrit els versos més notables de la seva obra, torna a visitar-nos amb un somriure victoriós. Acceptem-ho. Algunes persones viuen ràpid. Avui, com passava ahir, emergeixen del no-res talents precoços, exòtics animals artístics que despunten amb l’acceleració d’un llampec.

Animeyed de Flóra Borsi - 1Amb vint-i-dues primaveres d’edat, la fotògrafa i artista visual Flóra Borsi (Hongria, 1993) pertany a aquesta rara fauna de creadors que maduren a ritme vertiginós. Les seves imatges pivoten al voltant de la difícil relació entre cos i ment. És un univers de gran força psíquica. Somnis, fetitxisme, fantasies obscures, emocions complexes, fragilitat del jo davant d’un món incomprensible. Max Ernst pensava que a la bogeria cruel dels poderosos calia oposar la follia indòmita dels artistes. Flóra Borsi estructura la seva alienació amb idees brillants i virtuosisme digital. Observem una proposta que s’interroga sobre el desconcert de l’ego a través d’un enginyós sentit de la feminitat. Un art de desitjos ocults i pulsions secretes que no dubta a estirar-se, públicament, al divan del psicoanalista.  Continue reading

La dona fragmentària

Durant la Primera Guerra Mundial (1914-1918), els soldats s’inventen el costum d’enganxar retalls de diaris i revistes a les cartes que envien als seus familiars i nòvies. Això crida l’atenció d’alguns artistes, que intueixen en aquesta pràctica casual dels contendents un nou territori expressiu. Dels horrors bèl·lics, neix el fotomuntatge artistic, el collage amb imatges i textos. Europa ha esdevingut un lloc hostil. Les mateixes màquines de la revolució industrial que anys abans prometien els beneficis del progrés, ara serveixen per a destruir. La ciència i els avenços tècnics, concebuts per a una pau teòrica, fabriquen les armes químiques i l’enginyeria de l’extermini. Amb la fe perduda en els governs i en els valors col·lectius, només queden els sòrdids fragments del naufragi. Les úniques maneres de sobreviure amb dignitat són l’actitud crítica i la dissidència.

Hannah Höch cap a l'any 1920L’artista alemanya Hannah Höch (1889-1978) descobreix les epístoles il·lustrades, que arriben del front, quan comença a treballar a l’editorial Ullstein Verlarg. Des d’aleshores, el seu treball creatiu queda influït per aquestes peces postals, producte de les circumstàncies atzaroses de la guerra. Poc abans, la Hannah ha conegut Raoul Hausmann, que la introdueix dins del moviment dadaista i amb qui inicia una tortuosa relació. Els dadàs berlinesos no es prenen seriosament Hannah Höch. Ser dona no l’ajuda. Si algun tret tenen en comú els surrealistes, futuristes i en general els ismes de l’avantguarda clàssica és un no gens dissimulat posicionament masclista i de vegades misogin. L’art es considera una ocupació exclusiva dels homes i el paper de la fèmina tan sols es contempla com a motiu al·legòric o com acompanyant secundària. Höch, indòmita, amb físic androgin, feminista convençuda, bisexual i molt alliberada per a l’època, ha de bregar per partida doble: demostrar el seu nivell artístic als col·legues masculins i explorar el rol de la “nova dona” en la societat industrial.  Continue reading

L’autor del blog

Subscriu-te al blog

Textos llegits avui