El poliorama panòptic

Fotògrafs i poetes comparteixen el neguit de mirar el món per un forat. Els uns, s’acosten inquiets al visor emocional i atrapen amb la càmera l’instant efímer com un insecte del pretèrit dins d’una gota d’ambre. Els altres, amb els ulls de les paraules, escruten les escletxes del mur dels significats fins a trobar-hi un fil de lucidesa. Tots dos grups miren des del propi interior cap enfora. El voyeurisme d’observar sense ser vistos genera art. Un bon dia, la gestora cultural Espe Codina descobreix la poetessa mallorquina Antonina Canyelles. En queda captivada. Es conjura per a donar-la a conèixer i editar la seva obra poètica. El resultat d’aquest conjur d’intencions es concreta en el projecte Panoptik, un llibre de fotopoesia que aplega una tria de poemes de Canyelles i les imatges de 21 fotògrafs, com ara Alberto García Alix, Toni Catany, Manel Esclusa, Humberto Rivas, Mireia Bordonada, Maria Espeus o Daniel Riera (que ha fet les fotos expressament per als textos).

Espe Codina, al pròleg del llibre, ens avisa que el terme “panòptic” té una fama prou dubtosa. Les construccions panòptiques, fonamentades en el sistema de vigilància concebut pel filòsof utilitarista Jeremy Bentham, s’impulsen per al control dels reclusos als edificis penitenciaris i dels individus en punts estratègics (aplicable segons Bentham a manicomis, hospitals i llars de beneficència). La filosofia panòptica es duu a la pràctica de manera obscena en els nostres dies. Només cal sortir al carrer per adonar-se que les retines amb memòria de les càmeres de seguretat tot ho enregistren. L’espai públic s’ha convertit en un immens presidi sense plans de fuga, en un pati de presó modèlica on les mirades mecàniques escorcollen els nostres actes.  Continue reading

El cervell subterrani

El plànol del metro com a cervell subterrani

Segons l’antropòleg Marc Augé, el no-lloc s’especifica com un espai físic neutre, despersonalitzat, sense història, on no s’hi estableixen vincles identitaris ni relacions profundes entre persones. Esdevenen llocs de pas o d’estada breu, ideals per a fer invisible la pròpia presència, barrejar-se amb l’aglomeració sense compromisos i accedir a la treva d’un període anònim. Es denominen així els aeroports, centres comercials, benzineres, àrees de servei, vies fèrries, autopistes i tots aquells indrets transitoris que anul·len la individualitat i que, massa vegades, produeixen desempar emocional i solitud. Percebre els no-llocs amb matisos positius o negatius depèn de cadascú i de l’estat d’ànim. Hi ha urbanites que d’aquests nuclis en fan el seu punt de reunió i hi acudeixen per a socialitzar-se o passar-hi l’estona. Cada no-lloc evidencia una classe d’impersonalitat diferent. Les estacions de metro poden ser enteses com a refugi momentani. Un curt parèntesi de pausa que aixopluga de les inclemències meteorològiques i dels problemes de l’exterior. Una tornada provisional a l’úter matern. La lectura del plànol del metro també adquireix connotacions fisiològiques. Les línies de color dels trajectes i els punts enllaçats de les parades de destí suggereixen les connexions neuronals d’un gran cervell subterrani. En aquesta xarxa nerviosa que es desenvolupa sota terra, els combois transporten passatgers que no es miren a la cara, sinó que s’observen a través del reflex de les finestretes dels vagons.

Julio Cortázar i el metro de ParísJulio Cortázar, al conte Manuscrito hallado en un bolsillo, incideix en la importància dels reflexos en el món subterrani. La narració explica les peripècies sentimentals d’un home que es passeja pels soterranis del metro de París i segueix les noies que es troba amb una regla de joc tan estúpida com senzilla: abans d’anar-hi al darrera, les mirades de l’assetjador i de l’assetjada s’han d’haver creuat de manera indirecta als vidres contigus als seients. En aquesta dinàmica d’encontres fortuïts a les superfícies reflectants, en un lloc on mai es fa de dia i les pells es veuen més blanques del que són per culpa de la llum dels fluorescents, Cortázar examina el caràcter aleatori i atzarós de les relacions amoroses. A falta de paradisos feliços, pot haver-n’hi prou amb perseguir els ulls de l’altre a un succedani de mirall d’un transport públic i convertir-ho en un joc obsessiu. El jugador ambiciona estimar les fèmines que circulen com esperits fugaços pel mateix subsòl on la gent es protegia dels bombardejos en èpoques de conflicte bèl·lic. L’amor i la guerra comparteixen escenari.  Continue reading

L’autor del blog

Subscripció al blog

Textos llegits avui