La magnitud de la petitesa

¿Els traços que dibuixem de manera distreta a les reunions tedioses o quan parlem per telèfon esdevenen el mirall psicològic de l’inconscient? Teories freudianes a banda, hi ha qui sap convertir aquesta pràctica comuna en un projecte amb recorregut artístic. L’any 2000, potser per celebrar l’arribada de la fi del món, típica dels canvis de mil·lenni, l’il·lustrador Arnal Ballester edita Vista cansada, un llibre recopilatori on reuneix uns quants centenars de petits esbossos, fets en els marges de les llibretes i fulls de paper. El títol és deliberadament enganyós. No es detecta fatiga ocular en els dibuixos, ni cap extenuació en l’estil o les idees, sinó els apunts minimalistes d’algú que reflecteix la realitat amb mirada fresca i irònica.

Arnal Ballester desenvolupa la majoria del seu treball en el sector editorial (amb més de 50 llibres il·lustrats), en les il·lustracions de premsa (El País, El Mundo) i en els films d’animació. La seva trajectòria, multidisciplinar, és la d’un vell rocker de la comunicació gràfica. Ha rebut premis significatius per la seva obra i exerceix de professor a l’Escola Massana. Una frase única, dita el 2015 durant una entrevista a un número de Buenas piezas, denota la filosofia del nostre dibuixant. Ballester hi manifesta que l’il·lustrador és un lector armat d’un llapis, ja sigui electrònic, de grafit o de qualsevol estri útil per a construir imatges. El procés creatiu emana de les pàgines dels llibres. La lectura esdevé la gènesi de tot.  Continue reading

La lletra il·lustrada

Desembre. Dies previs al Nadal. Un sobre a la bústia. El dissenyador Enric Satué ha tingut la gentilesa de regalar-me un exemplar numerat del llibre Les caplletres il·lustrades de Junceda. Rebre aquesta perla gràfica del 1983, amb segell de l’editorial Alta Fulla, em fa agrair d’allò més que de tant en tant les vaques sagrades del disseny es transformin en el tió caganer que contribueix a l’alegria dels simples humans amb obsequis imprevistos. El llibre, amb pròleg assagístic i edició a cura del mateix Satué, és un recull de 471 mostres d’un dels aspectes menys explorats de l’obra juncediana: el d’extraordinari dibuixant de caplletres.

Joan Junceda (1881-1948) fou potser l’il·lustrador més popular i prolífic de la seva època. En donen fe els 50.000 dibuixos que produeix en cinquanta anys. Una mitjana de tres cada dia. Va treballar en un munt de publicacions, en algunes d’elles amb veritable èxit de públic. Tothom (que llueixi cabells blancs i prou nostàlgia) recorda amb afecte les imatges de Junceda per a la revista infantil En Patufet o per a les Pàgines viscudes de Josep M. Folch i Torres. Temes digestius, literatures de consum fàcil, que encasellen el nostre il·lustrador en unes històries sense bons arguments, que si bé li asseguren guanys fixos i una certa fama (ara en diríem fama mediàtica), alhora impedeixen que pugui desplegar tota la potència artística. Els encàrrecs, a excepció de quan il·lustra els escriptors Jonathan Swift o Robert Louis Stevenson, no estan a l’alçada de l’enorme i desaprofitat talent del dibuixant.  Continue reading

Plató i Pokémon

Plató i Pokémon GOReculem dos mil cinc-cents anys sense abandonar la Mediterrània. Just quan el filòsof grec Plató  s’empesca el mite de la caverna. En aquesta al·legoria, hi ha un grup d’individus que han viscut encadenats des de sempre dins d’una gruta, de cara a la paret. Com que no saben cap altre àmbit que no sigui el de la cova, creuen que les siluetes dels cossos que es projecten en passar per davant d’un foc, que es troba darrere seu, són la fidel materialització del món exterior. Les ombres a la paret resulten l’únic mitjà de coneixement per als presoners. La metàfora platònica ens alerta sobre el perill que, fa vint-i-cinc segles, suposava caure en el parany de confondre els reflexos erràtics de la realitat amb la realitat mateixa.

A l’època actual, el mite de la caverna es presentifica en cada pantalla que mirem. Per als més joves, i no tan joves, el progrés social es mesura per la quantitat de dispositius electrònics que es posseeixen. La paret tenebrosa de la cova de Plató ha estat substituïda avui per les parets llumíniques de portàtils, tablets i telèfons intel·ligents. El desajust interpretatiu és similar al dels presoners de la gruta. Ens hipnotitzen imatges virtuals que sovint tenen més força que el món que, fins no fa gaires dècades, consideràvem veritable: el món de l’observació i de l’experiència directa, sense filtres ni distàncies. Aquell món viscut en carn i ossos. Agradi o no, la tecnologia ha conquerit els espais privats i públics. El següent pas en aquesta conquesta tan absoluta l’acaba de fer l’empresa Nintendo en distribuir Pokémon GO, un videojoc per smartphones on les fantasies animades de la virtualitat es barregen amb territoris físics reals.  Continue reading

Mafalda coneix Tarantino

Lola VendettaSomriure sàdic. Expressió satisfeta. El rostre amb esquitxos de sang. Globus oculars i restes orgàniques d’un atroç homicidi als cabells i a la samarreta de ratlles. Just així es presenta en societat Lola Vendetta, una noia de vint-i-pocs anys, creació irreverent i alter ego de la il·lustradora Raquel Riba Rossy. La Lola és una mena de Mafalda que ha crescut i que s’ha imbuït de l’estètica de les pel·lícules del director Quentin Tarantino. Aquella Mafalda original, tira diària de còmic inventada pel dibuixant Quino el 1964, era una nena lúcida, d’esperit reflexiu, no gens optimista i partidària de la no-violència, que s’interpel·lava sobre les coses i palesava en no poques oportunitats la inconsistència de la vida dels adults. La Lola Vendetta també qüestiona els paràmetes convencionals, però a diferència de l’arquetip de Quino no es comporta com una filòsofa passiva. Ella passa a l’acció.

I per a Lola Vendetta passar a l’acció significa actuar com la protagonista de la saga cinematogràfica Kill Bill de Tarantino. Empunyant la katana de rigor, la nostra heroïna es revenja de tot allò que creu injust, incongruent o li molesta. El personatge femení creat per Raquel Riba Rossy esdevé un fenomen d’èxit a les xarxes socials. La seva pàgina de Facebook congrega un nombre remarcable de fans i seguidors. Allí, en plena viralitat, la Lola es defineix com una sicària il·lustrada i s’hi conceptualitza un terme que formula el plaer per la teatralització gore de la noia: Bloodgasm (orgasme de sang). Tota una vampírica declaració de principis condimentada amb litres de quètxup sanguini.  Continue reading

Catalan Hipstory

Sostenia l’escriptor Jack London (1876-1916) que un individu que llueix tatuatges és algú amb un passat interessant. A les acaballes del segle XIX, encara es pot creure en herois i aventurers. La natura no s’ha malmès del tot. Hi ha paisatges verges, latituds inconegudes, territoris per descobrir, on rudes exploradors i intrèpids llops de mar s’atreveixen a endinsar-hi. Cal explicar-ho i dur el testimoni sempre a sobre. Els tatuatges d’aquests odisseus crepusculars mostren trossos de la biografia del viatge: noms, indrets, símbols, anècdotes. La pell esdevé un relat escrit amb cicatrius de tinta. Els dibuixos subcutanis representen episodis amb dimensió mítica i, d’alguna manera, ultraterrena. Pàgines d’història personal que es graven amb dolor per a ser recordades i transmeses. Estigmes que aspiren a la immortalitat en un cos efímer.

Francesc Macià segons el dissenyador Pere RosellPerò som al segle XXI. Els homes sobre els quals escrivia Jack London han desaparegut del mapa. Sense gairebé terres per explorar, en una època en què tothom es desplaça i el viatge físic ja no glossa les proeses de ningú, es diria que les úniques aventures possibles es troben a les realitats inventades amb què intenten seduir-nos els anuncis publicitaris i el merchandising. La prova: unes samarretes. El dissenyador Pere Rosell fa un salt en el temps i crea per a la marca de roba Calamart set il·lustracions titulades Catalan Hipstory, on figures significatives de la història del país hi apareixen modernitzades, a l’estil hipster, amb una sèrie de tatuatges que al·ludeixen a la seva singladura vital. És tota una col·lecció de cromos honorífics. Dos presidents de la Generalitat (Francesc Macià i Lluís Companys), un músic (Pau Casals), un arquitecte (Antoni Gaudí), un poeta (Jacint Verdaguer), una militant del PSUC (Neus Català) i un cantautor (Ovidi Montllor), componen aquest mosaic irònic de personatges addictes al body artContinue reading

Rebel·lió a les aules

Corre l’any 2013. Un esperit d’inconformisme neix al cor d’uns quants alumnes de l’Escola Massana. La gent d’ordre (gràfic) no hem de patir. No es provoquen aldarulls, no es cala foc a les aules, no s’estripen els plans d’estudi ni es defenestren professors. Catorze estudiants (tretze noies i un noi) es rebel·len contra la tirania de l’abúlia i creen una associació que bategen amb el nom de La Claque, il·lustradors en i amb potència. La idea és tan antiga i funcional com el món: la unió fa la força. Junts resulta més fàcil promocionar-se, engegar iniciatives enginyoses, assumir nous reptes com a artistes i donar-se ànims de cara a un entorn professional on hi impera la massificació i el desencís.

Logotip LA CLAQUELa Claque significa claca en francès i al·ludeix al grup d’aplaudidors remunerats que assisteixen a un espectacle teatral per a garantir-ne l’èxit. Als catorze integrants de la jove associació ningú no els paga pels aplaudiments. Elles i ell actuen per un implícit amor a l’art. El seu objectiu és acostar la feina que tant estimen al públic i no caure en el descoratjament. Aquests gest simbòlic de picar de mans em suggereix les ovacions d’autoestímul que duen a terme els esportistes minuts abans de jugar un partit decisiu. Tota injecció de moral esdevé poca en una època sense gaire futur. Després d’uns mesos de tempteig i assajos, La Claque es funda de manera oficial el 2014, gràcies al suport impagable que, des del principi, els hi prodiga la professora Carmen Porras.  Continue reading

L’il·lustrador amb rajos X als ulls

Sempre associo les il·lustracions que va fer Enric Huguet per a Calcium Sandoz Forte amb la pel·lícula X: The Man with the X-Ray Eyes del director Roger Corman. En aquest gran film del 1963 un científic –el doctor James Xavier– descobreix un líquid revolucionari que aplicat als ulls permet veure més enllà de l’espectre visible. Els avanços inicials prometen. Però la partida pressupostària que finança l’experiment s’anul·la i no li queda altre remei que provar la fórmula en ell mateix. Al principi tot va bé. La seva percepció ocular augmenta i pot distingir les pells nues sota els vestits i, més endavant, els músculs i els ossos. Però la vista se li fa cada cop més aguda i tanta sensibilitat a la llum i als colors es torna un suplici. El protagonista, desesperat, ho soluciona a l’estil bíblic: s’arrenca els ulls. D’aquesta obra cinematogràfica, se n’extreuen un parell de conclusions. Als clàssics del cinema de Hollywood ja es retallava en I+D i un regust conservador impregna el final de la pel·lícula. El doctor Xavier mossega massa fort la poma prohibida de l’arbre de la ciència i rep el càstig que es mereix. Ser expulsat del paradís de la visió.

Il·lustracions Calcium Sandoz Forte Enric Huguet 1Per sort Enric Huguet no es va arrencar res i va concebre aquestes il·lustracions que posen de manifest el seu domini del dibuix. Foren distingides amb un trist diploma als Laus 1974 i es publicaren a l’anuari Modern Publicity 45 (1975-76). Just en el període daurat de la gràfica farmacèutica. Durant gairebé tres dècades –entre el 1965 i el 1990– era usual que els laboratoris encarreguessin les presentacions de producte als estudis de disseny. Això va afavorir un volum continu de feina i la creació de metàfores visuals de nivell extraordinari. Imatges elaborades amb tècniques diverses que compartien un únic atribut: mostrar sense subterfugis els símptomes del trastorn.  Continue reading

L’autor del blog

Subscriu-te al blog

Textos llegits avui