A toro pasado

Una de les intromissions desvergonyides del disseny gràfic en el paisatge fou el Toro d’Osborne. Aquesta tanca publicitària anunciava un brandi  i consistia en la silueta d’un bou de fusta (més tard de xapa), de fins a 14 metres d’alçada, que s’aguantava dreta amb bigues de ferro. L’estilització del brau, creada el 1956 pel cartellista Manolo Prieto, ressaltava a totes les panoràmiques. Era quasi impossible no sortir a les carreteres, viatjar en tren o passejar fora ciutat sense coincidir amb aquesta figura de ritu. El monstre de l’antiga Creta revivia a tocar dels trajectes viaris. La part animal del minotaure es posava ara al servei del màrqueting i es diria que incitava a anar de copes dins dels passadissos d’un laberint ebri. Dècades després, alguns han volgut veure en aquest pictograma de Prieto, qui sap si sota els efectes del mateix beuratge etílic que promovia, un símbol de la pàtria. Sempre som a punt d’apropiar-nos dels mites ancestrals, però la cultura minoica no té la culpa dels deliris contemporanis.

El toro de Manolo Prieto materialitza el triomf de la imatge eficaç. Una sola icona, senzilla, distintiva i arrelada a l’imaginari popular, representa no tan sols el producte concret d’una empresa, sinó una forma de vida. Resulta també una de les primeres oportunitats en què el disseny gràfic, des del concepte sintètic que avui l’entenem, interpreta l’univers de la tauromàquia. Fins aleshores, la iconografia taurina es sustentava amb dibuixos i il·lustracions com més detallistes millor. Prieto aposta per un minimalisme visual insòlit. Compendia el caràcter barroc de tot aquest món tràgic amb una concisa silueta tacada de negre. Una ombra xinesa retallada en el paisatge a l’època que es fabriquen els primers models de cotxes utilitaris i no existeixen els controls d’alcoholèmia.

Cartells de Fermín Garbayo

Aquest tipus d’imatge sintètica va obrir la porta a solucions originals on l’espectacle de les curses de braus es recrea amb recursos geomètrics i tipogràfics. Durant els anys 60 i 70, Fermín Garbayo dissenya grafismes per a la Gran Corrida Extraordinaria de Beneficencia de Madrid. N’hi ha dos que destaquen per la seva modernitat. A un d’ells, el torero executa una de les sorts de la coreografia reglada del toreig sobre un fons solar. La capa desplegada, com la cua d’un paó real, espera l’atac de la bèstia de lídia i evoca el clos circular de la plaça amb el seu inevitable cicle de vida i mort. L’altre grafisme cartellístic és una simbiosi vital entre toro i torero. Una reencarnació del minotaure, meitat home, meitat bou, on la banya sobredimensionada semblaria que s’ha convertit en un atribut fàl·lic, en un corn de l’abundància i de la fertilitat.  Continue reading

L’autor del blog

Subscriu-te al blog

Textos llegits avui