Incomunicació i libido

Durant un discurs al Palau de la Generalitat, el dissenyador Enric Satué va afirmar de Josep Pla-Narbona que era com el Dr. Jekyll i Mr. Hyde: grafista de dia i artista de nit. Poques frases perfilen amb tanta precisió el caràcter polifacètic i complex del personatge. La trajectòria de Pla-Narbona engloba el disseny, el dibuix, el gravat, l’escultura i la pintura. A l’any 1961, fou soci fundador i primer president de Grafistas Agrupación FAD (avui l’ADG-FAD). El 1964 impulsa la creació dels premis LAUS. És considerat un dels pioners del disseny gràfic al nostre país i un artista prou reconegut a l’estranger. La seva obra ha estat acceptada al Museu d’Art Modern de Nova York (MoMA). El poeta Dámaso Alonso, parlant del seus treballs artístics, va definir-lo de genial plasmador de les vaguetats turmentadores de l’esperit.

Que l’art de Pla-Narbona sorgeix dels insondables passadissos de la psique, es manifesta ja en el seu autoretrat del 1954. Una mà esquerra (símbol de l’inconscient) se li escapa del crani. Entre els dits, una ploma horitzontal ejacula amb intenses gotes de tinta. L’acte de crear s’hi materialitza com una fosca inseminació de la ment, com un fluid fecund que transforma el normal en extraordinari. De les disciplines conreades per Pla-Narbona, és potser en els seus gravats on es concreta amb més plenitud aquesta energia creadora que entreobre espais de transició entre la realitat dels ulls oberts i el món oníric de les parpelles abaixades. El nostre artista, onironauta intrèpid, empunya l’eina del dibuix i esbossa imaginaris on els tabús es desintegren.  Continue reading

La lletra il·lustrada

Desembre. Dies previs al Nadal. Un sobre a la bústia. El dissenyador Enric Satué ha tingut la gentilesa de regalar-me un exemplar numerat del llibre Les caplletres il·lustrades de Junceda. Rebre aquesta perla gràfica del 1983, amb segell de l’editorial Alta Fulla, em fa agrair d’allò més que de tant en tant les vaques sagrades del disseny es transformin en el tió caganer que contribueix a l’alegria dels simples humans amb obsequis imprevistos. El llibre, amb pròleg assagístic i edició a cura del mateix Satué, és un recull de 471 mostres d’un dels aspectes menys explorats de l’obra juncediana: el d’extraordinari dibuixant de caplletres.

Joan Junceda (1881-1948) fou potser l’il·lustrador més popular i prolífic de la seva època. En donen fe els 50.000 dibuixos que produeix en cinquanta anys. Una mitjana de tres cada dia. Va treballar en un munt de publicacions, en algunes d’elles amb veritable èxit de públic. Tothom (que llueixi cabells blancs i prou nostàlgia) recorda amb afecte les imatges de Junceda per a la revista infantil En Patufet o per a les Pàgines viscudes de Josep M. Folch i Torres. Temes digestius, literatures de consum fàcil, que encasellen el nostre il·lustrador en unes històries sense bons arguments, que si bé li asseguren guanys fixos i una certa fama (ara en diríem fama mediàtica), alhora impedeixen que pugui desplegar tota la potència artística. Els encàrrecs, a excepció de quan il·lustra els escriptors Jonathan Swift o Robert Louis Stevenson, no estan a l’alçada de l’enorme i desaprofitat talent del dibuixant.  Continue reading

Un noi de barri

Que els cantants de rock and roll afirmin que són nois de barri, i en facin bandera, no resulta del tot excèntric. Ho és força més que ho proclami un dissenyador, la feina del qual consisteix a crear imatges sofisticades per a empreses i institucions. Just ara que l’any 2016 obre el cicle dels mesos, Enric Satué estrena web (http://www.enricsatue.com/). En el seu text del capítol biogràfic, aquest imprescindible dels comunicats visuals manifesta amb orgull els seus orígens humils i la seva formació autodidacta a l’aula sense parets de la universitat de la vida. Quan algú concentra al llarg de la trajectòria professional un mosaic de dissenys tan significatiu, se’n poden tolerar algunes coqueteries. No tothom rep el Premi Nacional de Disseny ni arriba a l’estatus de lliurepensador que, en paraules pròpies, ha actuat sempre segons li donava la gana (amb permís dels deures tributaris i dels condicionants de cada encàrrec, és clar).

Dissenys gràfics d'Enric SatuéEnric Satué ha triat una cinquantena de treballs en el seu web recopilatori. Són, potser, els que valora com a més representatius de la seva carrera. Una frase reclama lectura urgent al peu de les imatges: “…uns quants dissenys dels quals se’n podria escriure algun llibre”. No és la primera vegada que sento al nostre dissenyador històric insinuar o directament lamentar-se que fins ara ningú no s’hagi dignat editar, i suposo que estudiar, el gruix de la seva obra gràfica. Això passa sovint. Som un país desagraït de mena, on gairebé has de criar malves per a merèixer una mica de reconeixement. En el cas que ens ocupa, la paradoxa adquireix matisos grotescos. Satué té dues dotzenes de llibres publicats com a investigador del disseny i –oh, quina sorpresa!– no hi ha cap entitat que l’editi com a creador gràfic. Aquest és el pa que s’hi dóna, en el moment cultural tan raquític que vivim.  Continue reading

El disseny que no CAU

Revista CAU 5 - Enric SatuéCAU era la revista del Col·legi Oficial d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Catalunya i Balears. Se n’editaren 82 números durant  el període apassionant de final del franquisme fins a l’inici de la democràcia (1970-1982). Va ser una publicació de capçalera per a docents, estudiants i professionals d’àmbits heterogenis. Amb esperit crític, polític i reivindicatiu, no tan sols s’hi parlava d’urbanisme i arquitectura, sinó que hi havia seccions i monogràfics dedicats a la comunicació visual o al disseny.

La primera vegada que vaig veure el logotip de la revista CAU era un jove alumne de l’Escola Massana i aquell dia vaig sentir la crida espiritual del minimalisme gràfic. El logo resumeix de manera perfecte l’ànima modular de l’arquitectura del segle XX. Ordre absolut. Un únic element –l’ideal de la producció en sèrie de no pocs plantejaments urbanístics– muda de sentit amb un efecte rotatori i composa una lletra diferent amb cada gir.

Revista CAU 9 - Enric SatuéCAU són les inicials de Construcción, Arquitectura, Urbanismo. El mètode de les sigles presenta pros i contres. Hi ha el benefici d’escurçar un enunciat llarg a la mínima expressió. El punt feble és que sorgeixen interpretacions que segurament es voldrien defugir. CAU pot llegir-se com una paraula catalana que, entre d’altres definicions, significa refugi d’animal salvatge o habitació mesquina. O pot entendre’s com la tercera persona del present d’indicatiu del verb “caure”. Aquestes lectures no il·lusionen gaire a interioristes i constructors, però en canvi amb la síntesi de les tres inicials s’aconseguia una fonètica rotunda i un monosíl·lab fàcil de memoritzar.  Continue reading

L’autor del blog

Subscripció al blog

Textos llegits avui