Edvard Munch i les dones

La versió més reproduïda d’El crit d’Edvar Munch (en va fer una sèrie de 4 quadres) data del 1893 i ha esdevingut una de les icones bàsiques de l’art modern. Després de 125 anys, encara no hi ha una lectura prou inequívoca de quin és el significat darrer de l’obra. Es parla de l’angoixa existencial de l’home contemporani, del pànic al progrés tecnològic que ja es manifestava a finals del segle XIX, de solitud depressiva o de les seqüeles produïdes per un fenomen atmosfèric, que quedarien retratades en el rostre de l’individu que caracteritza l’escena. Només sabem allò que Munch va deixar escrit de com es gesta la pintura: “Caminava pel passeig amb dos amics. De sobte, el cel es va tornar vermell com la sang. Em vaig deturar i em vaig recolzar a la barana, mort de cansament. Vaig sentir una alenada de melangia. Per sobre de la ciutat, el blau del fiord era gairebé negre i el cel es cobria de llengües de foc vermell com la sang. Vaig romandre allà, sol, tremolant de por. I vaig sentir un crit agut, infinit, que penetrava en la natura.”

El 2017 l’empresa Adobe Systems, amb l’assessorament del Munch Museum d’Oslo, va programar unes versions digitals dels pinzells històrics d’Edvard Munch, perquè els usuaris els poguessin utilitzar tant en Photoshop com en l’aplicació per a mòbils d’Adobe. De manera complementària a la iniciativa, es posava en marxa un concurs (Munch Contest), on els participants havien de presentar la seva interpretació d’El crit amb aquests pinzells virtuals. El missatge esdevé nítid i pervers. Qualsevol persona pot convertir-se en geni de l’art i pintar com l’artista noruec si disposa d’eines tècniques adients. El concurs era obert a tothom, creadors i creadores, però la mirada femenina sobre l’obra d’un pintor sospitós de misogínia, com Edvard Munch, resulta d’un particular interès. Les relacions de Munch amb les senyores mai no es van distingir per la seva placidesa.  Continue reading

Prehistòria postmoderna

Hi ha successos personals que marquen un moment definitiu en la manera de plasmar l’univers artístic. Corria l’any de gràcia postmoderna del 1983 quan el dissenyador, il·lustrador i escultor Peret (Pere Torrent) descobreix en un llibre l’art rupestre de Tassili n’Ajjer. I en queda absolutament influït. Aquestes escenes parietals prehistòriques, que bé podrien remuntar-se als 12 mil·lennis d’antiguitat –els arqueòlegs hi dissenteixen en la cronologia–, consten de 15.000 representacions de tot tipus, entre les que hi destaquen les figures antropomorfes de línies sintètiques i expressives. El 1990 Peret es desplaça a Algèria per admirar in situ les coves de roca vermella i negra de Tassili, en ple desert del Sàhara. L’odissea africana li serveix per enfortir encara més la connexió espiritual i estètica amb les pintures, considerades una de les capelles sixtines més misterioses del Paleolític. A Peret, un llibre i un viatge li van canviar la vida creativa.

El primer grafisme de Peret amb influència tassiliana és el dibuix estilitzat que concep per a la Discoteca ÉSSER, a principis de la dècada del 1980, just a l’època en què els aires postmoderns comencen a bufar al nostre país. La postmodernitat es caracteritza per ser un moviment eclèctic on prevalen la llibertat individual, les idees subjectives, el culte a l’ego i a les emocions, el relativisme filosòfic, el refús dels cànons invariables, l’interès per la cultura popular i la ironia i el sentit de l’humor com a elements de crítica social. La trajectòria de Peret és de sobres coneguda. Guanyador de nou Premis Laus, Premio Nacional de Diseño el 1998 i una amplíssima col·lecció de dissenys carismàtics al llarg de cinquanta anys de fructífera carrera professional. El dibuix del saxofonista de la Discoteca ÉSSER materialitza una provocadora fusió de primitivisme prehistòric i postmodernitat. Mestissatge gràfic que Peret aplicarà amb èxit en altres projectes posteriors.  Continue reading

L’autor del blog

Subscripció al blog