Tretze que no són tretze

Escriure un estudi sobre la producció publicitària d’un grup de directors d’art que van aparèixer fa cinquanta anys a Madrid és com promoure una sessió d’espiritisme gràfic. No només cal invocar amb encert la biografia i les obres dels autors morts i vius, sinó tenir la facultat de saber entendre l’esperit de tota una època. Javier González Solas, dissenyador i ex docent de la Universidad Complutense, és el mèdium i analista de la cultura visual que ens condueix a aquest període històric irrepetible. El seu llibre Grupo 13, publicitarios entre el arte y el diseño, significa un apropament exhaustiu a la trajectòria vital i professional d’uns creadors inclassificables, que van desenvolupar la seva feina a mig camí entre l’art, la publicitat i el disseny.

Llibre Grupo 13 de Javier González SolasViatgem cap a una època de diseñadores antes del diseño. Un temps sociopolític on la il·lustració i el grafisme no estaven totalment esclavitzats per les retòriques “neocon” i els discursos de cambra de comerç, tant en boga avui dia. El llibre de G. Solas és una versió del catàleg-arxiu per a una pròxima exposició, encara en procés. Incorpora un volum principal de justificació, definició i crònica de les accions del Grupo 13, que s’acaba amb un capítol interpretatiu. Com a annexos, hi ha dos volums de monografies de cadascun dels membres del grup. L’obra completa consta de 872 pàgines i més de 3.000 imatges. Es pot adquirir en format digital, a preu mòdic, en aquest link. Es tracta d’un treball d’investigació concloent per a conèixer a fons una generació, sovint oblidada, i descobrir peces no prou conegudes del patrimoni publicitari espanyol.  Continue reading

Un noi de barri

Que els cantants de rock and roll afirmin que són nois de barri, i en facin bandera, no resulta del tot excèntric. Ho és força més que ho proclami un dissenyador, la feina del qual consisteix a crear imatges sofisticades per a empreses i institucions. Just ara que l’any 2016 obre el cicle dels mesos, Enric Satué estrena web (http://www.enricsatue.com/). En el seu text del capítol biogràfic, aquest imprescindible dels comunicats visuals manifesta amb orgull els seus orígens humils i la seva formació autodidacta a l’aula sense parets de la universitat de la vida. Quan algú concentra al llarg de la trajectòria professional un mosaic de dissenys tan significatiu, se’n poden tolerar algunes coqueteries. No tothom rep el Premi Nacional de Disseny ni arriba a l’estatus de lliurepensador que, en paraules pròpies, ha actuat sempre segons li donava la gana (amb permís dels deures tributaris i dels condicionants de cada encàrrec, és clar).

Dissenys gràfics d'Enric SatuéEnric Satué ha triat una cinquantena de treballs en el seu web recopilatori. Són, potser, els que valora com a més representatius de la seva carrera. Una frase reclama lectura urgent al peu de les imatges: “…uns quants dissenys dels quals se’n podria escriure algun llibre”. No és la primera vegada que sento al nostre dissenyador històric insinuar o directament lamentar-se que fins ara ningú no s’hagi dignat editar, i suposo que estudiar, el gruix de la seva obra gràfica. Això passa sovint. Som un país desagraït de mena, on gairebé has de criar malves per a merèixer una mica de reconeixement. En el cas que ens ocupa, la paradoxa adquireix matisos grotescos. Satué té dues dotzenes de llibres publicats com a investigador del disseny i –oh, quina sorpresa!– no hi ha cap entitat que l’editi com a creador gràfic. Aquest és el pa que s’hi dóna, en el moment cultural tan raquític que vivim.  Continue reading

Sense paraules

Insisteixen els entesos en reflexologia que caminar descalç a la vora del mar estimula la circulació sanguínia, oxigena l’organisme i ajuda a reduir l’estrès. Convertir-se en un transeünt damunt de la sorra aporta un altre benefici no menys valuós: la possibilitat de meditar a l’aire lliure. Au plein air, davant del blau marí, es vaga sense rumb ni naufragi. L’atzar dirigeix els teus passos i les idees semblen discórrer amb la lleugeresa indòmita de la brisa. Entretenir-se, observar, descobrir. Desdoblar-se. Ser a dins i a fora. Percebre a parts iguals la realitat exterior i la interior en un temps sense horari. El filòsof Friedrich Nietzsche assegura que quan es transita en solitari l’ombra del passejant esdevé la fidel i necessària oïdora dels seus pensaments. També el poeta Baudelaire magnifica aquest deambular sense objectiu concret com a origen de sensacions. De l’excursionisme de butxaca, del silenci i la solitud, en poden sorgir grans propostes.

Invitació de l'exposició Grafia Callada del dissenyador Pepe Gimeno a Nova YorkÉs el cas de Grafia Callada, del dissenyador Pepe Gimeno, un llibre construït amb tota classe d’objectes trobats a la platja. Pedres, canyes, fragments de vidre, taps de plàstic, closques de petxina, restes de joguines trencades o burilles de tabac. Aquests són els materials que configuren la diagramació del projecte. Un cosmos objectual amb considerable energia poètica que ara s’exposa al Type Directors Club de Nova York. Si cliqueu el link del vídeo  contemplareu, una per una, les pàgines d’aquest llibre que es caracteritza per no oferir una lectura verbal. Unes mans enguantades, com en un truc de màgia, us guiaran en el suggerent viatge abstracte de signes, alfabets, formes escripturades i jeroglífics.  Continue reading

Catalan Hipstory

Sostenia l’escriptor Jack London (1876-1916) que un individu que llueix tatuatges és algú amb un passat interessant. A les acaballes del segle XIX, encara es pot creure en herois i aventurers. La natura no s’ha malmès del tot. Hi ha paisatges verges, latituds inconegudes, territoris per descobrir, on rudes exploradors i intrèpids llops de mar s’atreveixen a endinsar-hi. Cal explicar-ho i dur el testimoni sempre a sobre. Els tatuatges d’aquests odisseus crepusculars mostren trossos de la biografia del viatge: noms, indrets, símbols, anècdotes. La pell esdevé un relat escrit amb cicatrius de tinta. Els dibuixos subcutanis representen episodis amb dimensió mítica i, d’alguna manera, ultraterrena. Pàgines d’història personal que es graven amb dolor per a ser recordades i transmeses. Estigmes que aspiren a la immortalitat en un cos efímer.

Francesc Macià segons el dissenyador Pere RosellPerò som al segle XXI. Els homes sobre els quals escrivia Jack London han desaparegut del mapa. Sense gairebé terres per explorar, en una època en què tothom es desplaça i el viatge físic ja no glossa les proeses de ningú, es diria que les úniques aventures possibles es troben a les realitats inventades amb què intenten seduir-nos els anuncis publicitaris i el merchandising. La prova: unes samarretes. El dissenyador Pere Rosell fa un salt en el temps i crea per a la marca de roba Calamart set il·lustracions titulades Catalan Hipstory, on figures significatives de la història del país hi apareixen modernitzades, a l’estil hipster, amb una sèrie de tatuatges que al·ludeixen a la seva singladura vital. És tota una col·lecció de cromos honorífics. Dos presidents de la Generalitat (Francesc Macià i Lluís Companys), un músic (Pau Casals), un arquitecte (Antoni Gaudí), un poeta (Jacint Verdaguer), una militant del PSUC (Neus Català) i un cantautor (Ovidi Montllor), componen aquest mosaic irònic de personatges addictes al body artContinue reading

El cervell subterrani

El plànol del metro com a cervell subterrani

Segons l’antropòleg Marc Augé, el no-lloc s’especifica com un espai físic neutre, despersonalitzat, sense història, on no s’hi estableixen vincles identitaris ni relacions profundes entre persones. Esdevenen llocs de pas o d’estada breu, ideals per a fer invisible la pròpia presència, barrejar-se amb l’aglomeració sense compromisos i accedir a la treva d’un període anònim. Es denominen així els aeroports, centres comercials, benzineres, àrees de servei, vies fèrries, autopistes i tots aquells indrets transitoris que anul·len la individualitat i que, massa vegades, produeixen desempar emocional i solitud. Percebre els no-llocs amb matisos positius o negatius depèn de cadascú i de l’estat d’ànim. Hi ha urbanites que d’aquests nuclis en fan el seu punt de reunió i hi acudeixen per a socialitzar-se o passar-hi l’estona. Cada no-lloc evidencia una classe d’impersonalitat diferent. Les estacions de metro poden ser enteses com a refugi momentani. Un curt parèntesi de pausa que aixopluga de les inclemències meteorològiques i dels problemes de l’exterior. Una tornada provisional a l’úter matern. La lectura del plànol del metro també adquireix connotacions fisiològiques. Les línies de color dels trajectes i els punts enllaçats de les parades de destí suggereixen les connexions neuronals d’un gran cervell subterrani. En aquesta xarxa nerviosa que es desenvolupa sota terra, els combois transporten passatgers que no es miren a la cara, sinó que s’observen a través del reflex de les finestretes dels vagons.

Julio Cortázar i el metro de ParísJulio Cortázar, al conte Manuscrito hallado en un bolsillo, incideix en la importància dels reflexos en el món subterrani. La narració explica les peripècies sentimentals d’un home que es passeja pels soterranis del metro de París i segueix les noies que es troba amb una regla de joc tan estúpida com senzilla: abans d’anar-hi al darrera, les mirades de l’assetjador i de l’assetjada s’han d’haver creuat de manera indirecta als vidres contigus als seients. En aquesta dinàmica d’encontres fortuïts a les superfícies reflectants, en un lloc on mai es fa de dia i les pells es veuen més blanques del que són per culpa de la llum dels fluorescents, Cortázar examina el caràcter aleatori i atzarós de les relacions amoroses. A falta de paradisos feliços, pot haver-n’hi prou amb perseguir els ulls de l’altre a un succedani de mirall d’un transport públic i convertir-ho en un joc obsessiu. El jugador ambiciona estimar les fèmines que circulen com esperits fugaços pel mateix subsòl on la gent es protegia dels bombardejos en èpoques de conflicte bèl·lic. L’amor i la guerra comparteixen escenari.  Continue reading

El crit de les cuixes

El Muzeum PlakatuHi ha territoris que se senten orgullosos de l’efímer i preserven amb notable pulcritud expressions gràfiques de breu existència funcional. Només cal decidir-nos a sortir de casa, agafar un tren o un avió i fer 2.500 quilòmetres per a comprovar-ho en el lloc. El cartellisme es considera un art nacional a Polònia. Fou el primer país en crear una institució dedicada exclusivament a aquest gènere gràfic. El Muzeum Plakatu (MPW), fundat l’any 1968 a Wilanóv, a prop de Varsòvia, guarda una de les col·leccions de cartells artístics més grans del món. El seu patrimoni agrupa més de 55.000 peces, la majoria d’elles d’autors locals. Amb la derrota nazi del 1945, els cartellistes polonesos es beneficien d’un teòric inconvenient: la rígida censura comunista. Reclosos dins dels límits restrictius del teló d’acer, sense publicitat comercial ni gairebé contacte amb les útimes tendències de l’Europa aliada, els grafistes de postguerra troben el seu motor creatiu en l’àmbit de la cultura.

Cartells polonesos de la dècada del 1950 (1)Cartells polonesos de la dècada del 1950 (2)Cartells polonesos de la dècada del 1960 (1)Els cartells d’aquells anys aporten una mirada molt diferent a la temàtica sociocultural. A través de símbols i de lectures indirectes sintetitzen amb originalitat l’anunci de pel·lícules, exposicions, estrenes dramatúrgiques, espectacles de circ o concerts de música. És la consolidació d’un disseny autòcton que incorpora l’ús de fotomuntatges i dibuixos connectats amb l’essència surrealista de les avantguardes clàssiques. Amb un llenguatge visual categòric i comunicatiu, on la sàtira, l’humor absurd i la força de la metàfora hi són omnipresents, elaboren un cartellisme irrepetible que va influir vàries generacions de dissenyadors i que avui sobreponderen els col·leccionistes de cartells i els fanàtics dels impresos de cinema. Al web Polish Film Posters, en podreu veure una extensa recopilació, classificada sota distints criteris de recerca.  Continue reading

Les portes del cel

Hi havia una vegada un grup de grafistes històrics que arriben al seu estudi situat a la vora d’un barranc. Les vistes són superbes. El paisatge es modela amb la força d’antigues pluges i sinuosos cursos d’aigua. Dins de l’espai creatiu no hi ha mobiliari, les parets són de roca i hi fa fred i humitat. El terra presenta desnivells i per a veure-s’hi, precisen de torxes. Els seus dits noten rudes les superfícies de treball. Utilitzen procediments artesanals i van escassos de recursos. Com que produeixen l’obra amb pigments que caduquen, la feina s’ha de concretar el més ràpid possible. L’encàrrec és ingent. Establir les bases d’un imaginari col·lectiu amb la representació d’una escena de caça. Fa uns 7.000 anys a la Valltorta (Castelló), individus del Paleolític van tenir aquest problema comunicatiu i el van resoldre amb estilitzacions pictòriques a les parets, que encara meravellen per la seva qualitat i nivell expressiu. Aquestes composicions d’arquers i fauna no tan sols interpreten l’acte cinegètic, sinó també la materialització d’un realisme màgic on les forces misterioses de la natura repercuteixen en la vida dels humans.

Pintures rupestres del barranc de la ValltortaUn testimoni vital i una potent dramatúrgia gràfica que han perviscut més enllà del propòsit dels seus autors. Una de les siluetes rupestres s’ha adaptat com a marca d’un club de tir amb arc. Els hereus llunyans d’aquells arquers empunyen escopetes i els territoris de caça se simbolitzen amb un yin i yang rectilini sense màgia ni espiritualitat. L’escultor Giacometti es fascinaria amb les figures de la Valltorta, mentre que l’ideograma contemporani amb què es senyalitzen els vedats de caça no sembla prou engrescador ni per a un Mondrian en hores baixes.

Arquer rupestre i vedat de caça

La geometria estructura la majoria de dissenys senyalètics. Quan es busca una informació instantània o es condueix un automòbil el que compta és la rapidesa del missatge. L’abstracció formal es maximitza. Instruccions complexes, que requeririen d’unes quantes paraules, es resumeixen amb un únic símbol. El cervell recorda millor les imatges senzilles i, en certs casos, això pot ser la diferència entre la vida i la mort. Però no sempre ens movem per interessos vertiginosos i ultraràpids. Hi ha missatges que poden ser digerits amb més pausa. La recerca de la simplicitat absoluta sota paràmetres només geomètrics comporta el risc d’engendrar imatges sense contingut emocional.  Continue reading

L’il·lustrador amb rajos X als ulls

Sempre associo les il·lustracions que va fer Enric Huguet per a Calcium Sandoz Forte amb la pel·lícula X: The Man with the X-Ray Eyes del director Roger Corman. En aquest gran film del 1963 un científic –el doctor James Xavier– descobreix un líquid revolucionari que aplicat als ulls permet veure més enllà de l’espectre visible. Els avanços inicials prometen. Però la partida pressupostària que finança l’experiment s’anul·la i no li queda altre remei que provar la fórmula en ell mateix. Al principi tot va bé. La seva percepció ocular augmenta i pot distingir les pells nues sota els vestits i, més endavant, els músculs i els ossos. Però la vista se li fa cada cop més aguda i tanta sensibilitat a la llum i als colors es torna un suplici. El protagonista, desesperat, ho soluciona a l’estil bíblic: s’arrenca els ulls. D’aquesta obra cinematogràfica, se n’extreuen un parell de conclusions. Als clàssics del cinema de Hollywood ja es retallava en I+D i un regust conservador impregna el final de la pel·lícula. El doctor Xavier mossega massa fort la poma prohibida de l’arbre de la ciència i rep el càstig que es mereix. Ser expulsat del paradís de la visió.

Il·lustracions Calcium Sandoz Forte Enric Huguet 1Per sort Enric Huguet no es va arrencar res i va concebre aquestes il·lustracions que posen de manifest el seu domini del dibuix. Foren distingides amb un trist diploma als Laus 1974 i es publicaren a l’anuari Modern Publicity 45 (1975-76). Just en el període daurat de la gràfica farmacèutica. Durant gairebé tres dècades –entre el 1965 i el 1990– era usual que els laboratoris encarreguessin les presentacions de producte als estudis de disseny. Això va afavorir un volum continu de feina i la creació de metàfores visuals de nivell extraordinari. Imatges elaborades amb tècniques diverses que compartien un únic atribut: mostrar sense subterfugis els símptomes del trastorn.  Continue reading

El disseny que no CAU

Revista CAU 5 - Enric SatuéCAU era la revista del Col·legi Oficial d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Catalunya i Balears. Se n’editaren 82 números durant  el període apassionant de final del franquisme fins a l’inici de la democràcia (1970-1982). Va ser una publicació de capçalera per a docents, estudiants i professionals d’àmbits heterogenis. Amb esperit crític, polític i reivindicatiu, no tan sols s’hi parlava d’urbanisme i arquitectura, sinó que hi havia seccions i monogràfics dedicats a la comunicació visual o al disseny.

La primera vegada que vaig veure el logotip de la revista CAU era un jove alumne de l’Escola Massana i aquell dia vaig sentir la crida espiritual del minimalisme gràfic. El logo resumeix de manera perfecte l’ànima modular de l’arquitectura del segle XX. Ordre absolut. Un únic element –l’ideal de la producció en sèrie de no pocs plantejaments urbanístics– muda de sentit amb un efecte rotatori i composa una lletra diferent amb cada gir.

Revista CAU 9 - Enric SatuéCAU són les inicials de Construcción, Arquitectura, Urbanismo. El mètode de les sigles presenta pros i contres. Hi ha el benefici d’escurçar un enunciat llarg a la mínima expressió. El punt feble és que sorgeixen interpretacions que segurament es voldrien defugir. CAU pot llegir-se com una paraula catalana que, entre d’altres definicions, significa refugi d’animal salvatge o habitació mesquina. O pot entendre’s com la tercera persona del present d’indicatiu del verb “caure”. Aquestes lectures no il·lusionen gaire a interioristes i constructors, però en canvi amb la síntesi de les tres inicials s’aconseguia una fonètica rotunda i un monosíl·lab fàcil de memoritzar.  Continue reading

Només el penitent passarà

Estàtua del Duc de Wellington a Glasgow

Davant de la Galeria d’Art Modern de Glasgow (GoMA), hi ha una estàtua a cavall del duc de Wellington. Un dia, algú va posar al cap de l’aristòcrata un d’aquells cons que regulen el trànsit viari. De resultes de l’acció –digne d’un André Breton addicte al whisky–, l’heroi de la Gran Bretanya va deixar de ser el que era, un militar, per a convertir-se en un nazareno eqüestre amb capirot de ratlles fosforescents. Les autoritats van retirar el con de tràfic. Però els veïns el tornaven a posar cada cop que era retirat, fins al punt que el barret punxegut damunt de la testa de bronze s’ha convertit en un nou emblema de la ciutat. Tan d’èxit ha tingut la juguesca irreverent que els turistes es fotografien al peu de l’estàtua de Wellington i els mims que actuen a carrers i places es disfressen de general amb un capirot viari al cap.

Amb l’ombra allargada dels capirots, viatgem del surrealisme sardònic al surrealisme religiós. De Glasgow a Sevilla. L’any 1965 el grafista Josep Pla-Narbona dissenya un dels cartells de Setmana Santa que més bé reflecteixen l’esperit tràgic d’aquestes festivitats. S’hi commemora una execució. L’instrument final dels botxins esdevé símbol de fe. Ploren les escultures doloroses de les verges i el calvari agònic d’un home surt de les parròquies i es passeja dalt dels passos de dia i de nit.

L’escriptor Octavio Paz reflexiona sobre la relació entre ritu i sacrifici: El rito es un juego que reclama víctimas. No es extraño que la palabra danza, entre los aztecas, signifique también penitencia. Regocijo que es penitencia, fiesta que es pena, la ambivalencia del rito culmina en el sacrificio. El cartell de Pla-Narbona mostra aquest sentit de dolor i penitència. S’hi expressa pesantor fúnebre i el dol solemne de les desgràcies.  Continue reading

La broma

Imagineu-vos que sou afeccionats al pugilisme. Veieu de lluny un cartell de boxa. Us fregueu les mans amb excitació, us hi apropeu per a conèixer on se celebra la vetllada i si hi ha entre els combatents algun dels vostres púgils preferits. Ja ensumeu l’ambient enrarit de fum de la sala. Ja us enlluernen els llums del quadrilàter, entren els combatents del pes ploma i us parla la veu aguda del presentador. Ja quasi creieu sentir el gong inicial a quinze assalts de la campana, la velocitat del guant amb un ganxo d’esquerra directe a la mandíbula. Però quan llegiu el text del cartell patiu una decepció. No es tracta d’un anunci de boxa, sinó d’un premi de dibuix. Això és el que els devia passar a algunes persones fa trenta anys.

Cartell 22è Premi Internacional de Dibuix Joan Miró - Ribas i CreusEl 1983 la Fundació Joan Miró organitza un concurs de cartells per anunciar la convocatòria número vint-i-dos del seu Premi Internacional de Dibuix. Es proclamen guanyadors del concurs Ramon Ribas i Pere Creus –Ribas i Creus– amb un disseny inesperat, que subverteix els codis iconogràfics. Aquell any, el premi de dibuix Joan Miró es fa públic amb un comunicat visual que imita amb l’exactitud d’un falsificador els cartells dels combats de boxa. Tres dècades després batega la mateixa pregunta que aleshores: Què tenen en comú el dibuix i el pugilisme?  Continue reading

L’home que estimava la tercera dimensió

Joan Pedragosa cap al 1960 (foto de Josep Pla-Narbona)

La primera imatge que em ve a la memòria de Joan Pedragosa és la seva foto de presentació al llibre Grafistas, Agrupación FAD. En aquest volum del 1964, veritable document de referència de la història del disseny gràfic a Barcelona, la majoria dels grafistes hi apareixen amb posats correctes i seriosos en un intent de donar a la professió un estatus respectable, del que aleshores anava més aviat escàs. Alguns dels integrants de la nova associació, fundada dos anys abans, abandonaren la feina estable a les agències de publicitat i van obrir estudis independents on desenvolupar un grafisme d’autor. A l’edició de Grafistas, Agrupación FAD, la foto de Pedragosa destaca d’entre totes les altres perquè transgredeix aquest concepte de seriositat corporativa. El nostre home, amb expressió lúdica i distesa, sorprenia amb una instantània on se’l veu dalt del cavallet de fusta d’un carrusel de parc d’atraccions. És l’única foto de tot el grup del FAD on no hi ha actitud estàtica, l’única on el clic del fotògraf va congelar una acció en moviment. Un revelador auguri del que seria la seva futura trajectòria com a artista.  Continue reading

L’autor del blog

Subscripció al blog

Textos llegits avui