Una muntanya de cartells

A finals del segle XIX i primeres dècades del XX, l’abaratiment dels mitjans de reproducció en paper propicia l’arribada d’un nou mitjà comunicatiu: el cartell. Els crits gràfics de gran format a les parets comencen a incorporar-se amb força en el paisatge urbà de pobles i ciutats. Artistes i dibuixants de l’època utilitzen la implantació imparable del cartellisme per a vehicular a nivell massiu els seus ideals estilístics. H. de Toulouse-Lautrec, Jules Chéret i Alphonse Mucha a París (aleshores el centre de l’avantguarda artística), o Ramon Casas, Alexandre de Riquer i Adrià Gual, entre d’altres, a Barcelona, converteixen el cartell en un element de modernitat. Al llarg del segle XX, a cavall dels fets socio-polítics (guerres, revolucions, propaganda, publicitat, consum), el cartellisme evoluciona com a eina de persuasió imprescindible i com una de les manifestacions visuals que més han influït en la història i els records de l’imaginari col·lectiu.

L’estudi del llenguatge cartellístic es un dels punts vertebrals de l’exposició Montjuïch, 100 anys de cartellisme, que es pot contemplar fins al 30 d’agost de 2017 a la Sala 20 del pati d’armes del Castell de Montjuïc. Comissariada per Sebastià Duatis i amb disseny gràfic i museogràfic de Jaume Benabarre, la mostra repassa de forma exhaustiva com Barcelona fou un dels nuclis de creació del cartellisme internacional. S’hi exhibeixen no menys de vuitanta cartells emblemàtics, representatius de les tendències artístiques del segle XX, que donen testimoni dels grans esdeveniments que han tingut lloc a la muntanya de Montjuïc. El vincle geogràfic resulta el motiu comú de tots els cartells. Montjuïc ha estat altaveu dels enormes canvis produïts al territori i a la societat. L’exposició és de visita obligada. No cada dia es pot accedir a un conjunt de peces tan complet i interessant.  Continue reading

El crit de les cuixes

El Muzeum PlakatuHi ha territoris que se senten orgullosos de l’efímer i preserven amb notable pulcritud expressions gràfiques de breu existència funcional. Només cal decidir-nos a sortir de casa, agafar un tren o un avió i fer 2.500 quilòmetres per a comprovar-ho en el lloc. El cartellisme es considera un art nacional a Polònia. Fou el primer país en crear una institució dedicada exclusivament a aquest gènere gràfic. El Muzeum Plakatu (MPW), fundat l’any 1968 a Wilanóv, a prop de Varsòvia, guarda una de les col·leccions de cartells artístics més grans del món. El seu patrimoni agrupa més de 55.000 peces, la majoria d’elles d’autors locals. Amb la derrota nazi del 1945, els cartellistes polonesos es beneficien d’un teòric inconvenient: la rígida censura comunista. Reclosos dins dels límits restrictius del teló d’acer, sense publicitat comercial ni gairebé contacte amb les útimes tendències de l’Europa aliada, els grafistes de postguerra troben el seu motor creatiu en l’àmbit de la cultura.

Cartells polonesos de la dècada del 1950 (1)Cartells polonesos de la dècada del 1950 (2)Cartells polonesos de la dècada del 1960 (1)Els cartells d’aquells anys aporten una mirada molt diferent a la temàtica sociocultural. A través de símbols i de lectures indirectes sintetitzen amb originalitat l’anunci de pel·lícules, exposicions, estrenes dramatúrgiques, espectacles de circ o concerts de música. És la consolidació d’un disseny autòcton que incorpora l’ús de fotomuntatges i dibuixos connectats amb l’essència surrealista de les avantguardes clàssiques. Amb un llenguatge visual categòric i comunicatiu, on la sàtira, l’humor absurd i la força de la metàfora hi són omnipresents, elaboren un cartellisme irrepetible que va influir vàries generacions de dissenyadors i que avui sobreponderen els col·leccionistes de cartells i els fanàtics dels impresos de cinema. Al web Polish Film Posters, en podreu veure una extensa recopilació, classificada sota distints criteris de recerca.  Continue reading

La broma

Imagineu-vos que sou afeccionats al pugilisme. Veieu de lluny un cartell de boxa. Us fregueu les mans amb excitació, us hi apropeu per a conèixer on se celebra la vetllada i si hi ha entre els combatents algun dels vostres púgils preferits. Ja ensumeu l’ambient enrarit de fum de la sala. Ja us enlluernen els llums del quadrilàter, entren els combatents del pes ploma i us parla la veu aguda del presentador. Ja quasi creieu sentir el gong inicial a quinze assalts de la campana, la velocitat del guant amb un ganxo d’esquerra directe a la mandíbula. Però quan llegiu el text del cartell patiu una decepció. No es tracta d’un anunci de boxa, sinó d’un premi de dibuix. Això és el que els devia passar a algunes persones fa trenta anys.

Cartell 22è Premi Internacional de Dibuix Joan Miró - Ribas i CreusEl 1983 la Fundació Joan Miró organitza un concurs de cartells per anunciar la convocatòria número vint-i-dos del seu Premi Internacional de Dibuix. Es proclamen guanyadors del concurs Ramon Ribas i Pere Creus –Ribas i Creus– amb un disseny inesperat, que subverteix els codis iconogràfics. Aquell any, el premi de dibuix Joan Miró es fa públic amb un comunicat visual que imita amb l’exactitud d’un falsificador els cartells dels combats de boxa. Tres dècades després batega la mateixa pregunta que aleshores: Què tenen en comú el dibuix i el pugilisme?  Continue reading

L’autor del blog

Subscriu-te al blog

Textos llegits avui