El poliorama panòptic

Fotògrafs i poetes comparteixen el neguit de mirar el món per un forat. Els uns, s’acosten inquiets al visor emocional i atrapen amb la càmera l’instant efímer com un insecte del pretèrit dins d’una gota d’ambre. Els altres, amb els ulls de les paraules, escruten les escletxes del mur dels significats fins a trobar-hi un fil de lucidesa. Tots dos grups miren des del propi interior cap enfora. El voyeurisme d’observar sense ser vistos genera art. Un bon dia, la gestora cultural Espe Codina descobreix la poetessa mallorquina Antonina Canyelles. En queda captivada. Es conjura per a donar-la a conèixer i editar la seva obra poètica. El resultat d’aquest conjur d’intencions es concreta en el projecte Panoptik, un llibre de fotopoesia que aplega una tria de poemes de Canyelles i les imatges de 21 fotògrafs, com ara Alberto García Alix, Toni Catany, Manel Esclusa, Humberto Rivas, Mireia Bordonada, Maria Espeus o Daniel Riera (que ha fet les fotos expressament per als textos).

Espe Codina, al pròleg del llibre, ens avisa que el terme “panòptic” té una fama prou dubtosa. Les construccions panòptiques, fonamentades en el sistema de vigilància concebut pel filòsof utilitarista Jeremy Bentham, s’impulsen per al control dels reclusos als edificis penitenciaris i dels individus en punts estratègics (aplicable segons Bentham a manicomis, hospitals i llars de beneficència). La filosofia panòptica es duu a la pràctica de manera obscena en els nostres dies. Només cal sortir al carrer per adonar-se que les retines amb memòria de les càmeres de seguretat tot ho enregistren. L’espai públic s’ha convertit en un immens presidi sense plans de fuga, en un pati de presó modèlica on les mirades mecàniques escorcollen els nostres actes.  Continue reading

L’autor del blog

Subscripció al blog

Textos llegits avui