Déu és Wi-Fi

El desig d’escriure missatges més o menys clandestins existeix des de la nit dels temps. A la població d’Esmirna (Turquia), al soterrani de l’àgora, hi ha més d’un miler de pintades gregues que daten dels segles II i III. Als envans dels prostíbuls de l’antiga Roma, els clients hi feien inscripcions informals amb la crònica dels seus triomfs amatoris. Les mateixes pintures rupestres de la Prehistòria esdevenen, en un sentit obert i ampli, els primers graffitis coneguts. La finalitat d’aquests missatges és tan diversa com la naturalesa humana. Els enamoradissos encara es prometen amor etern als troncs dels arbres i alguns excursionistes senten l’impuls irrefrenable de gravar el seu nom a les roques. Cal deixar testimoni de la pròpia vida i del pas per aquell lloc. A les metròpolis, el fenomen se sobredimensiona. Des de la dècada del 1960, amb l’aparició dels aerosols, els retoladors permanents i l’ús general de la tècnica de l’estèncil, qualsevol superfície urbana es converteix en una pissarra pública on tothom hi diu la seva.

La periodista i antropòloga Isabel Aparici aplega una part ben significativa d’aquestes manifestacions gràfiques en el blog Caligrafías urbanas, on s’hi poden veure 1.800 fotos d’escriptura de carrer de tot el món. El web inclou un mapa que geolocalitza 300 cal·ligrafies de Barcelona i que serveix per a fer-se una idea damunt del plànol de l’ebullició de l’street art per barris. La majoria de les pintades accentua més el fons que la forma. No s’hi potencia l’estètica, sinó la força sociològica o lírica del missatge. Les reivindicacions ciutadanes i les denúncies estan a l’ordre del dia. L’espai col·lectiu es torna de vegades un llibre de greuges. Són comunicats sense censura, de caràcter efímer i circumstancial, sempre en perill de desaparició, sempre a punt de ser esborrats per equips de neteja o destruïts pels efectes de la intempèrie. Pocs sobreviuen mesos o anys. Contemplar les fotos d’aquestes cal·ligrafies al blog de la Isabel Aparici és com resseguir els punts distants i lluminosos d’una nit estelada. Reflexos d’una realitat escrita que, com les estrelles que mirem al cel, potser ja s’han extingit.  Continue reading

El crític riu

El dissenyador fashion Jeremy Scott és un especialista en crear l’equívoc en els codis comunicatius. L’última proesa mediàtica d’aquest provocador visual ha consistit en el disseny de l’envàs de l’eau de toilette de Moschino. En un exercici d’atreviment i de moral alcoiana, ha adaptat una coneguda ampolla de netejavidres com a continent de la fragància. Si s’ambicionava l’ambivalència, i un cert escàndol, el producte és un èxit. Veiem el contrast entre l’esprai multiusos, que s’associa a la neteja domèstica, i l’embalatge de cartró, que adopta una estètica d’article de luxe, amb el típic estàmping daurat, que senyalitza els articles de gamma alta. La idea es fonamenta en barrejar el vulgar i l’exclusiu, el proletari i el benestant, en un mestissatge dissolut que en termes de tradició suggereix els intercanvis de rols socials dels dies llicenciosos del carnestoltes.

Eau de Toilette Fresh de MoschinoL’eau de toilette de Moschino, segons la publicitat, desprèn uns efluvis frescos, degut a la seva sofisticada composició de pàtxuli blanc, mandarina, fustes de cedre, peònia i altres flors i herbes del paradís del consum. Més o menys com els netejadors aromatitzats amb tota mena de fruits, que tant abunden pels lavabos i cuines. Les confusions poden ser d’innocentada salvatge. Fàcil, que l’autèntic netejavidres vagi a parar al tocador de la senyora i el perfum al quarto de mals endreços, on l’assistenta guarda els estris de fer dissabte. A efectes pràctics, l’aroma potser resulti semblant i la diferència més dura la trobaríem en el preu. Un flascó de trenta mil·lilitres de Moschino ronda els quaranta euros. Un pèl car per a un netejavidres.  Continue reading

La sopa boba

Sopa Campbell's - Andy WarholQue el pot d’una sopa de tomàquet es converteixi en una de les icones de l’art contemporani demostra que tenim un buit a l’estómac i al cervell. La fam de novetats és una addicció que engreixa el panorama artístic de manera antinatural. La il·lustració de la Campbell’s Soup no commou com a obra trencadora, ni ara ni en el seu moment. Warhol, un dibuixant publicitari llest, va intuir el gust excèntric dels nous col·leccionistes i compradors i va envoltar-se d’una escenografia i d’una aureola d’impostura, que no es veien des de l’avidesa monetària de Dalí. Molts anys després de la seva mort, Andy Warhol continua tenint èxit. Tant de públic com de preus astronòmics de les seves obres a les subhastes d’art. El seu espai rep infinitud de visites al MoMA de Nova York. Però quan una cosa agrada a tothom una veu de la consciència hauria d’advertir-nos que el criteri general pot ser erroni. De la generació pop dels Estats Units, ell n’és el representant més fluix. Inferior a Jasper Johns i, no cal dir-ho, a Robert Rauschenberg, sense cap dubte el més intens d’aquests artistes que reinventen el llenguatge de la pintura amb imatges dels mitjans de comunicació de masses.

Clissar la Marilyn Monroe o la Mona Lisa transformades en un mostrari de tintes encara fa mal als ulls. Els experiments sense intenció ni mala llet no deixen de ser una juguesca transitòria. Warhol descobreix aviat que els seus jocs estètics es paguen molt bé i marraneja feliç com un nen a qui per reis li regalen un talleret de serigrafia. L’obra com a peça única passa a millor vida. Uns mateixos models es reprodueixen amb colors diferents, se’n numeren les còpies i es venen com si fossin originals. Una jugada de financer visionari. La bombolla de l’art s’infla amb l’alè pròdig de Warhol i els especuladors poden traficar sense límits amb una obra tan extensa. Es calcula que hi ha 10.000 warhols al món.  Continue reading

L’autor del blog

Subscripció al blog