Som el que mirem

Hi ha artistes que ens recorden amb la seva obra que no vivim en el millor dels mons possibles. La crítica social resulta el leitmotiv de bona part dels treballs de les noves fornades de creadors gràfics. El tema recurrent d’una societat en crisi perpètua es manifesta a través d’un surrealisme incòmode que despulla l’aparença de les coses i ens trasllada a altres dimensions. És, com afirmaria René Magritte, la traïció de les imatges: signes i símbols que es rebel·len i capgiren la realitat convencional per a conduir a l’espectador a un univers on tot es distorsiona i es torna enigmàtic. Els objectes i figures humanes perden la congruència tranquil·litzadora de la normalitat. Amb la llum de la ironia sorgeix el fantàstic, l’extraconscient, la mirada perplexa, la bellesa convulsa que descol·loca.

Un dels il·lustradors emergents que més bé representa l’escepticisme crític envers la societat actual és Andrea Ucini. Aquest dibuixant, d’origen italià i que viu a Hundested (Dinamarca), ha aconseguit compaginar amb eficàcia funcionalitat i singularitat. Les seves composicions, pensades per il·lustrar articles de premsa i productes de consum, ultrapassen el caràcter utilitari i ens introdueixen en un continu qüestionament dels valors imperants. Amb cromatismes pàl·lids, perfumístics, i traços delicats, que contrasten amb la duresa dels missatges, Ucini retrata escenes del dia a dia i les converteix en metàfores de l’absurd. Ni els personatges ni els àmbits són el que semblen a simple vista. Assistim a un desplaçament del significat, a una alteració de les semàntiques visuals. Com si la realitat fos un virus que muta de pressa. Allò que abans era conegut, ara esdevé estrany i lesiu. 

Es constata el desarrelament de l’individu envers les normes de l’entorn. El discurs publicitari diu que la identitat es troba als productes que adquirim. A il·lustracions com About consumerism Andrea Ucini suggereix els efectes perversos de les compres compulsives. Tallar-se les venes amb una targeta de crèdit no plasma només un acte de suïcidi econòmic, sinó també ètic. La hipocresia de la doble moral del sistema es materialitza a Against Violence, on uns guants de boxa suspesos a la paret fan la silueta d’un cor. La rudesa, disfressada de sentiments, s’imposa. Els privilegis d’uns es fonamenten en l’agonia dels altres. Aquest és el concepte existent a Beauty: una cama amb mitges de malles descansa damunt d’una sabata de taló, però el taló és una dona minúscula que sosté la coqueteria insolidària d’una senyora de classe alta. La injustícia no coneix gèneres ni sexes.

L’actualitat política no escapa a les diatribes gràfiques d’Ucini. Observem a Dark times of America una bombeta elèctrica trencada que perfila el rostre de Donald Trump. La fosca ha envaït la cambra. La bombeta, igual que en el Guernika de Picasso, simbolitza l’influx beneficiós d’Hèlios, el déu grec que encarna l’astre solar i la victòria del coneixement damunt de la ignorància. Per al nostre il·lustrador, la presidència de Trump és sinònim d’eclipsi total per als Estats Units. En altres projectes, Andrea Ucini opta per transformar una escena sense misteri en un enigma. A Economic Paralysis, a un carro de súper li han robat les quatre rodes al pàrquing de la gran superfície. Com si fos un automòbil de luxe, on abans hi havia les rodes, ara s’hi veuen maons. La paràlisi del lladronici, segons es dedueix, també estava en oferta. Una de les obres amb significat ambigu és Can we escape ageing? (en català Podem fugir de l’envelliment?). Una barca amb para-sol, que sembla inspirar-se en el mite de Caront, travessa un riu o un llac. La barca ens escruta com un ull interrogador en la immensitat aquàtica.

Why we ignore the obvious narra que no hem après a distingir l’evident. Un home i un gos dàlmata, davant de La dansa de Henri Matisse, posen tota la seva atenció en un rectangle de buidor grisa i negligeixen el ritu circular, la força d’uns dansaires extrets de l’art primitiu. La metamorfosi de les coses és el punt de partida d’alguns dibuixos d’Ucini. A Holiday at home l’envà de la sala d’estar reprodueix un paisatge marí. Una taula de surf, gairebé post de planxar, recolzada al mural de platja i estiueig, ajuda a recrear el paradís domèstic. How to trust tracta els perills de la impostura. L’ofidi de cascavell es disfressa de cigne inofensiu i suscita un equívoc que pot ser letal. L’astut depredador oculta les veritables intencions. Brillant és l’al·legoria animista de Waste milk. Una nevera vintage vessa regalims de llet i les taques làcties al terra formen la figura de la vaca munyida. Com si els aliments tinguessin memòria per a recordar d’on vénen.

L’evolució dels homínids és un dels arguments que desenvolupa Ucini. The Origins interpreta un fotograma del film 2001: una odissea de l’espai, dirigit per Stanley Kubrick el 1968. El simi ja no adora un monòlit de procedència incerta, com a la pel·lícula, sinó un iPhone gegantí que sedueix amb la bona nova del progrés tecnològic. A We are what we eat (Som el que mengem) el nostre il·lustrador ens mostra un ésser humà que de tant ingerir plàtans es transmuta en un mico vestit. El comunicat és transparent: del que es menja es cria. Tesi que podríem aplicar a la mirada. En termes visuals, esdevenim omnívors, devorem tota mena d’imatges. La nostra dieta ocular determina qui som i com pensem. L’homínid erecte es posa dret per a veure-hi millor, però segons el filòsof Friedrich Nietzsche, si es mira massa temps l’abisme, l’abisme acabarà mirant dins de nosaltres.

 

Share Button

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

L’autor del blog

Subscripció al blog