Rebel·lió a les aules

Corre l’any 2013. Un esperit d’inconformisme neix al cor d’uns quants alumnes de l’Escola Massana. La gent d’ordre (gràfic) no hem de patir. No es provoquen aldarulls, no es cala foc a les aules, no s’estripen els plans d’estudi ni es defenestren professors. Catorze estudiants (tretze noies i un noi) es rebel·len contra la tirania de l’abúlia i creen una associació que bategen amb el nom de La Claque, il·lustradors en i amb potència. La idea és tan antiga i funcional com el món: la unió fa la força. Junts resulta més fàcil promocionar-se, engegar iniciatives enginyoses, assumir nous reptes com a artistes i donar-se ànims de cara a un entorn professional on hi impera la massificació i el desencís.

Logotip LA CLAQUELa Claque significa claca en francès i al·ludeix al grup d’aplaudidors remunerats que assisteixen a un espectacle teatral per a garantir-ne l’èxit. Als catorze integrants de la jove associació ningú no els paga pels aplaudiments. Elles i ell actuen per un implícit amor a l’art. El seu objectiu és acostar la feina que tant estimen al públic i no caure en el descoratjament. Aquests gest simbòlic de picar de mans em suggereix les ovacions d’autoestímul que duen a terme els esportistes minuts abans de jugar un partit decisiu. Tota injecció de moral esdevé poca en una època sense gaire futur. Després d’uns mesos de tempteig i assajos, La Claque es funda de manera oficial el 2014, gràcies al suport impagable que, des del principi, els hi prodiga la professora Carmen Porras. 

Il·lustracions d'Eli Oms, Mònica Bada i RatMasAl seu manifest programàtic, els il·lustradors de La Claque asseguren que formen un grup de procedències i estils diferents. Dono fe que no diuen cap mentida. Només cal contemplar les seves obres per a percebre que l’única cosa que els uneix, a banda d’haver-se conegut a La Massana, és l’eclecticisme. Integren un mestissatge de conceptes i cultures que va més enllà de l’aportació individual. Saben complementar-se en la diversitat i sumar esforços amb l’energia creativa del conjunt. Les diferències, però, sorgeixen en cada univers artístic. A Eli Oms li apassiona obtenir el màxim impacte amb la mínima expressió. Duu a la pràctica el postulat bauhasià del “menys és més”. Mònica Bada intenta fusionar la imaginació dels nens amb la sensatesa del període adult. Aspira a una innocència conscient que permeti explorar i redescobrir les nostres capacitats lúdiques. RatMas, en canvi, aposta per l’experimentació emocional. Amb tintes, gravats, acrílics i collages, explica històries concretes o abstractes.

Il·lustracions de Victoria Peral, Laila Abou Saada Abededdin i Albert TerceroEls treballs de Victoria Peral palesen el predomini intensiu del dibuix per damunt del cromatisme. Amb siluetes i tons delicats recrea escenes de la vida quotidiana que, de vegades, s’enriqueixen amb matisos onírics. Un realisme màgic que fa de la normalitat una de les seves fonts d’inspiració. Laila Abou Saada Abededdin, barcelonina d’origen sirià, planteja l’art i la il·lustració com un puzzle dinàmic on els traços i metàfores comunicatives s’han d’encaixar i desencaixar fins a revelar-ne l’exacta lògica relacional. Les seves figures de persones, arbres i bèsties mostren un marcat accent expressionista. Albert Tercero adapta la síntesi del llenguatge del còmic als seus dibuixos i dissenys. La línia s’imposa a la taca. Ni l’aplicació del color transforma aquesta jerarquia. Els perfilats manen: estructuren els cossos, objectes i elements compositius de cada temàtica.

Il·lustracions de Silvia Carmona, Anna-Lina Mattar i Kenia RodríguezSilvia Carmona explicita la fascinació que sent per la natura i pel misteris de l’ànima humana. Ambiciosa en els propòsits i estilísticament pulcre, el seu projecte de final de carrera es confecciona amb un llibre il·lustrat, Las Pulsiones, on hi apareixen éssers somàtics que encarnen la dicotomia que teoritzava Freud entre el plaer i la tristesa. Anna-Lina Mattar es defineix com una persona atrevida i immediata. És de les que es llança a la piscina de la creativitat sense pensar-ho i aquesta audàcia es nota en els dibuixos que surten del seu imaginari. Un exemple el tenim en la icona humorística i provocadora del seu Facebook: tres dones sense calces que s’aixequen les faldilles. Kenia Rodríguez sosté que les seves il·lustracions acumulen més eloqüència que un discurs parlat. Afirma que si hagués de recórrer a l’oratòria per a justificar-se, el missatge no seria tan evident. La sinceritat existencial que proclama es ratifica amb la seva obra, que s’intueix franca i lliure de lectures complexes.

Il·lustracions de Laura Rafecas, Elena Ramos i Ana BurilloLaura Rafecas creu que en el seu treball hi ha cicles contradictoris: fases de satisfacció i moments de certa angoixa. Es preocupa de la funcionalitat dels recursos comunicatius i procura esprémer les idees fins a treure’n tot el suc. Accepta que l’eficàcia depèn del rigor. Elena Ramos, presidenta actual de La Claque, es documenta molt abans de passar a l’execució. Es considera exhaustiva. Li agrada la tècnica digital, però valora les troballes dels mètodes tradicionals. Es mou amb soltesa dins de l’àmbit divulgatiu. Ana Burillo es veu a si mateixa com una caçadora furtiva que, en lloc de sagetes, va armada amb un llapis. Aquesta Diana contemporània segueix el lleu rastre d’un grafit o una textura i albira boscos vermells, igual que l’escriptor Boris Vian ho feia amb herbes roges.

Il·lustracions d'Ina Hristova i Patricia González

No sembla fortuït que els gravats i serigrafies d’Ina Hristova harmonitzin amb tanta gràcia amb les edicions especials i la poesia. Potser es degui a què exhalen també una alta dosi de lirisme. Al costat de la bellesa d’un text literari, les seves il·lustracions agafen el caràcter d’una al·legoria i es converteixen en poesia dibuixada. Patricia González opina que fruir del viatge creatiu és tan valuós com l’excel·lència del resultat últim. Realment mordaç, la seva estampa d’una verge maria seductora, exhibint la cuixa i amb el rètol Se ruega no tocar. A les esglésies de la ironia, hi falten sants, encara que no es pregui. Els dubtes de l’aprenentatge se suporten millor amb un temperament festiu i sarcàstic.

La futura trajectòria del grup La Claque, i dels seus catorze membres, no serà un camí de roses. Han de créixer. Demostrar les seves aptituds en un context que no ajuda. Ni les alegres nits dels Premis Laus aconsegueixen amortir la realitat. La crisi econòmica continua ben instal·lada entre els autònoms i hi ha (com sempre) lluites fraticides entre dissenyadors, que no contribueixen ni al debat profund ni a la imatge òptima del col·lectiu. Per això, l’arribada de les noies i el noi de La Claque s’ha d’entendre com una bona notícia. Són ex estudiants que just ara es graduen. Gent nova sense els interessos ni els vicis de l’statu quo. Sang fresca amb inquietuds que pot revitalitzar l’anèmic panorama de la comunicació visual. Aneu amb compte. La claca irreverent dels cadells ha vingut per a quedar-se. 

 

Share Button

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

L’autor del blog

Subscriu-te al blog

Textos llegits avui