Prehistòria postmoderna

Hi ha successos personals que marquen un moment definitiu en la manera de plasmar l’univers artístic. Corria l’any de gràcia postmoderna del 1983 quan el dissenyador, il·lustrador i escultor Peret (Pere Torrent) descobreix en un llibre l’art rupestre de Tassili n’Ajjer. I en queda absolutament influït. Aquestes obres parietals prehistòriques, que podrien remuntar-se entre 8 i 12 mil·lennis d’antiguitat –els arqueòlegs hi dissenteixen en la cronologia–, consten de 15.000 representacions de tot tipus, entre les que hi destaquen les figures antropomorfes de línies sintètiques i expressives. El 1990 Peret es desplaça a Algèria per admirar in situ les coves de roca vermella i negra de Tassili, en ple desert del Sàhara. L’odissea africana li serveix per enfortir encara més la connexió espiritual i estètica amb les pintures, considerades una de les capelles sixtines més misterioses del Paleolític. A Peret, un llibre i un viatge li van canviar la vida creativa.

El primer grafisme de Peret amb influència tassiliana és el dibuix estilitzat que concep per a la Discoteca ÉSSER, a principis de la dècada del 1980, just a l’època en què els aires postmoderns comencen a bufar al nostre país. La postmodernitat es caracteritza per ser un moviment eclèctic on prevalen la llibertat individual, les idees subjectives, el culte a l’ego i a les emocions, el relativisme filosòfic, el refús dels cànons invariables, l’interès per la cultura popular i la ironia i el sentit de l’humor com a elements de crítica social. La trajectòria de Peret és de sobres coneguda. Guanyador de nou Premis Laus, Premio Nacional de Diseño el 1998 i una amplíssima col·lecció de dissenys carismàtics al llarg de cinquanta anys de fructífera carrera professional. El dibuix del saxofonista de la Discoteca ÉSSER materialitza una provocadora fusió de primitivisme prehistòric i postmodernitat. Mestissatge gràfic que Peret aplicarà amb èxit en altres projectes posteriors. 

El 1987 Peret fa un conjunt d’il·lustracions per a les bosses de la marca de roba Desigual, amb una iconografia que sembla repescada del temps de les tribus nòmades dels caçadors-recol·lectors. S’hi contemplen homes i dones amb gestualitats primàries, des de moviments convulsius que suggereixen danses tribals o postures de còpules reproductives fins a l’estatisme d’uns déus totèmics. En algunes composicions les anatomies s’han construït amb recursos de racionalisme geomètric. En d’altres, els traços lliures i intuïtius realcen la nuesa dels personatges per a dur-nos reminiscències ancestrals de ritus de fertilitat (paradoxa humorística: persones despullades per a les imatges d’una empresa tèxtil). Els artistes de les avantguardes del segle XX ja s’inspiraven en l’art de les cultures antigues. Picasso es possessiona dels rictus adustos de les màscares africanes a Les demoiselles d’Avignon i El crit d’Edvard Munch reprodueix el terrible rigor mortis del rostre d’una mòmia precolombina. Peret, en la sèrie de bosses de Desigual, recorre a la mateixa estratègia: s’impregna de les solucions formals de l’antiguitat i les trasllada amb atreviment al període contemporani.

Aquest vincle entre pretèrit i present es torna a evidenciar en el cartell del Grec del 1988. El mite del sàtir hi apareix amb els atributs acostumats. Una silueta amb banyes de cabra saltironeja mentre toca una flauta doble. Com a superfície de fons, el positiu i el negatiu de la ambivalència del dia i la nit. Peret resolt la figura de la divinitat feréstega i libidinosa –que es creia que habitava en els boscos i era aficionat a les nimfes desprevingudes– amb un tractament d’estil primitivista. Altre cop s’hi coneixen els rastres de Tassili convergint ara amb les llegendes mitològiques de la Grècia clàssica. El sàtir s’il·lumina o s’obscureix amb el pas cíclic de les hores, sense perdre mai la vitalitat. Un altre cartell on s’hi observa l’herència de Tassili és el que Peret dissenya per als Jocs Olímpics de Barcelona. L’espontaneïtat estructural del saltador no recorda només els cossos humans de les cultures paleolítiques, sinó que també enllaça amb el pensament simbòlic de Joan Miró. El groc, el vermell, el blau, el negre, la lluna, els braços curvilinis de l’atleta, tot remet a les constel·lacions mironianes i, en conseqüència, al surrealisme poètic i avantguardista, del que Miró en fou artífex primordial.

En el cartell de les Festes de la Mercè del 1992, Peret transforma la festa de l’equinocci de tardor en un ritual nudista. Una presència femenina –potser la patrona de Barcelona?– es diverteix amb la boca oberta i mans de quatre dits, com una venus de la fecunditat que estigués a dieta. El to de la imatge és expressionista, salvatge, gairebé picassià i en sintonia amb el llenguatge visual de l’art primitiu. Molt diferent es percep el cartell de les Festes de la Mercè del 2008. Peret hi incorpora les noves pràctiques comunicatives del disseny assistit per ordinador. Un collage digital interpreta l’ambient de la festa. Un nas, un ull, uns llavis, un admiratiu, un cercle, un full de paper, un sol, una nota musical, es combinen i superposen per a crear un caos alegre com a metàfora de la disbauxa col·lectiva. En les litúrgies festives, la rutina defalleix i es desacaten les normes socials. El cartell es veu com una versió actualitzada dels fotomuntatges retallats de Hannah Höch, l’artista pionera del dadaisme alemany. Les festes –i el món– ja no es poden explicar com a totalitat. Només en sobreviuen els fragments.

Alguns cartells de Peret han inflamat la imaginació dels pornògrafs. Els del Festival Internacional de Cine Erótico i els del Salón Erótico són un exemple de com un tema difícil es pot resoldre gràficament amb potència (mai més ben dit), sense renunciar als arquetips fonamentals de l’erotisme. El cartell de Cinema Eròtic del 2004 n’és una mostra excel·lent. N’hi ha prou de girar noranta graus l’ull d’un individu per a convertir l’òrgan que detecta la llum en un aparell genital. El sexe femení es revela com la mirada perpendicular que ho escruta tot (una espècie de gran germà orwellià) o com el forat d’un pany on el voyeur espia. La idea d’unir erotisme i visió evoca l’obra Histoire de l’oeil de Georges Bataille, novel·la que parla del desig inconscient i de la relació entre Eros i Tànatos. Un altre cartell amb connotacions alternatives resulta el del Saló Eròtic del 2015: la foto d’un musclo entreobert sintetitza les fantasies de carnalitats sempre a punt del porno. Els cinèfils associaran l’al·legoria del mol·lusc amb aquell diàleg de la pel·lícula Spartacus (1960), de Stanley Kubrick , on Crasus (Laurence Olivier) i Antoninus (Tony Curtis) conversen, amb rerefons sexual, sobre si vénen més de gust les ostres o els cargols. La fauna de closca triomfa ahir i avui.

El cartell del Saló Eròtic del 2016 fa ressorgir el mite del sàtir, adaptat amb màscara de sadomasoquista, les banyes, els ulls de mamelles, boca sensual i la irrecusable “x” dels productes per a adults. Si existissin els viatges en el temps, tota la parentela de l’Olimp (i altres déus secundaris) serien assidus dels sex shop. Peret parteix dels tòpics de la imatgeria eròtica i els propulsa a un nivell superior a través del joc de significats. Una de les frases que se li atribueixen al nostre dissenyador, il·lustrador i escultor, és la que sosté que los diseñadores deben copiar, que no es lo mismo que plagiar. Peret acumula les influències i els referents (artístics, històrics, socials) com una benzina iconogràfica que fa carburar les seves creacions. L’abundància d’interessos ha contribuït que no tingui un estil únic, sinó “un estil d’estils”. El millor de les imatges de Peret és que no són simples grafismes ben solucionats, sinó que obren la porta a les lectures culturals. El disseny és una disciplina que s’alimenta de cultura i mirades curioses. Un home curiós, que va al Sàhara durant una setmana per a contemplar unes pintures rupestres de fa milers d’anys, mereix tots els nostres respectes.

 

Share Button

Comments are closed.

L’autor del blog

Subscripció al blog