Només el penitent passarà

Estàtua del Duc de Wellington a Glasgow

Davant de la Galeria d’Art Modern de Glasgow (GoMA), hi ha una estàtua a cavall del duc de Wellington. Un dia, algú va posar al cap de l’aristòcrata un d’aquells cons que regulen el trànsit viari. De resultes de l’acció –digne d’un André Breton addicte al whisky–, l’heroi de la Gran Bretanya va deixar de ser el que era, un militar, per a convertir-se en un nazareno eqüestre amb capirot de ratlles fosforescents. Les autoritats van retirar el con de tràfic. Però els veïns el tornaven a posar cada cop que era retirat, fins al punt que el barret punxegut damunt de la testa de bronze s’ha convertit en un nou emblema de la ciutat. Tan d’èxit ha tingut la juguesca irreverent que els turistes es fotografien al peu de l’estàtua de Wellington i els mims que actuen a carrers i places es disfressen de general amb un capirot viari al cap.

Cartell Semana Santa de Sevilla - Josep Pla-NarbonaAmb l’ombra allargada dels capirots, viatgem del surrealisme sardònic al surrealisme religiós. De Glasgow a Sevilla. L’any 1967 el grafista Josep Pla-Narbona dissenya un dels cartells de Setmana Santa que més bé reflecteixen l’esperit tràgic d’aquestes festivitats. S’hi commemora una execució. L’instrument final dels botxins esdevé símbol de fe. Ploren les escultures doloroses de les verges i el calvari agònic d’un home surt de les parròquies i es passeja dalt dels passos de dia i de nit.

L’escriptor Octavio Paz reflexiona sobre la relació entre ritu i sacrifici: El rito es un juego que reclama víctimas. No es extraño que la palabra danza, entre los aztecas, signifique también penitencia. Regocijo que es penitencia, fiesta que es pena, la ambivalencia del rito culmina en el sacrificio. El cartell de Pla-Narbona mostra aquest sentit de dolor i penitència. S’hi expressa pesantor fúnebre i el dol solemne de les desgràcies. 

En una metàfora visual ben feta l’espectador llegeix una imatge i pot reconstruir-ne, sense gaires dificultats, el sentit o la idea que s’hi oculten. És una estratègia indirecte que funciona a partir del suggeriment. No resulta una tècnica fàcil. Requereix d’imaginació i de capacitat de síntesi. I cal que els llenguatges cultural i iconogràfic entre emissor i receptor coincideixin. Algunes metàfores visuals sobrepassen l’aspecte connotatiu de la seva naturalesa i es converteixen en element denotatiu. Són aquelles en què un cop llegeixes el text ja veus la imatge. Aquelles on es revela una fusió entre tipografia i forma. On la lletra i la imatge són la mateixa cosa.

El cartell de Pla-Narbona s’estructura amb un conjunt tipogràfic que deriva en imatge contundent. Hi ha una negritud absoluta. Amb un negre metafísic que defineix un estat d’ànim col·lectiu. Cada “A” és el capirot d’un penitent amb un sol ull. La “S” superior s’adorna igual que el vestit de cua d’una bailaora de flamenc. Al mig de la composició una “T” és la creu que semblen carregar els encaputxats. Les lletres es toquen amb un contacte asfixiant. El logotip creat és una al·legoria del penediment a través del dolor. Les formes internes i externes es presenten agressives, tot punxa, tot perfora la vista. En aquest  purgatori dels pecats comesos, fins i tot la falta de llegibilitat de la tipografia queda compensada per la potència del missatge. Els penitents, amb el seus capirots que miren al cel com una catedral gòtica, tenen la promesa del paradís. Ignoro si l’estàtua del duc de Wellington, amb el seu con de trànsit, tindrà la mateixa sort. 

 

Share Button

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

L’autor del blog

Subscriu-te al blog

Textos llegits avui