Literatura emoji

Les setmanes prèvies a les vacances d’agost sempre són mogudes. El 14 de juny va tenir lloc al Museu del Disseny, dins de les activitats de la Barcelona design week 2017, el Talent Show: un acte amb forma de concurs de talents, on els alumnes de les escoles barcelonines de disseny presentaven els seus treballs de fi de grau. A l’auditori del Museu, amb una gran pantalla de fons amb la fesomia de David Bowie, a l’estil Citizen Kane, els estudiants havien d’explicar els seus projectes davant del públic assistent. Fins aquí tot més o menys normal. L’extraordinari és que només disposaven de set minuts per argumentar-los. Exhaurit cada temps, el mestre de cerimònies del show, el polifacètic Óscar Guayabero, tallava les intervencions a contrarellotge dels alumnes fent sonar onomatopeies digitals des del seu portàtil.

Com era d’esperar, més d’un alumne es va quedar a mitja explicació. Resumir mesos de feina en a penes pocs minuts esdevé un exercici massa extrem. La sensació que en queda és agredolça. La iniciativa de donar la paraula als futurs dissenyadors resulta estimulant i necessària, però vehicular-ho d’aquesta manera, tipus concurs televisiu, no sembla la pensada més pietosa. Tot un repte que la majoria d’alumnes va superar amb bon criteri. Cal destacar-ne la imaginació i creativitat a l’hora d’exposar les propostes. Idees i dissenys interessants, presentacions acurades, discursos que anaven a l’essència del concepte, vídeos magnífics a nivell tècnic i una posada en escena idònia, si considerem el condicionant temporal. 

Dins del Talent Show, el treball de fi de grau amb més recorregut teòric fou el de Berta Fontboté Pradilla, estudiant de l’escola Eina Centre Universitari d’Art i Disseny. El seu projecte sobre la imatge i la comunicació en línia, que podeu llegir aquí, aprofundeix en els nous hàbits socials del WhatsApp i, en concret, en l’evolució dels emojis fins a convertir-se en veritables objectes poètics. Anem a pams. Per als éssers d’ignorància pretecnològica, com ara qui escriu aquest text, convindria començar amb la justa definició d’emoji. Segons ens explica Berta Fontboté, ‘‘emoji’’ és una paraula japonesa, i és la suma de les expressions ‘‘e’’ (imatge), ‘‘mo’’(escriptura) i ‘‘ji’’ (caràcter). No hem de caure en el desencert comú de confondre “emoji” amb “emoticona”. L’emoticona és la representació gràfica d’un rostre que manifesta un estat d’ànim, mentre que als emojis no només hi ha rostres, sinó també animals, gestos o situacions. En resum: les emoticones són sempre emojis, però no tots els emojis es poden categoritzar d’emoticones.

Els emojis neixen al Japó durant els anys noranta i es popularitzen entre el públic a partir del 2011, amb les aplicacions de missatgeria instantània per a smartphones. Berta Fontboté assegura que els caràcters d’aquest sistema pictogràfic posseeixen una gran força narrativa. Durant l’elaboració del seu projecte, la Berta albirava la possibilitat d’utilitzar emojis per a compondre petits poemes visuals, petites peces líriques que s’adaptarien amb salts de línia de tres versos com un haiku. Els experiments literaris sorgits arran de la implantació dels emojis han anat molt més lluny. Potser la juguesca més ambiciosa, i diríem que surrealista, és la traducció al llenguatge emoji de la novel·la Moby Dick de Herman Melville. La nova i poc funcional obra, Emoji Dick, es pot definir com la Pedra de Rosetta d’avui: sense una transcripció a text escrit resulta quasi impossible entendre el significat de la suma dels pictogrames. Cada emoji es comprèn en solitari, però costa construir-ne el sentit en frases complexes. Fins i tot el famós diàleg de Moby Dick, Call me Ishmael, llegit només amb l’alfabet visual dels emojis, mostra els mateixos dilemes d’interpretació que els jeroglífics egipcis abans de ser traduïts per Jean-François Champollion.

Berta Fontboté exposa en la seva investigació el gran potencial creatiu dels emojis. Si bé no acaben de rutllar en els missatges extensos, no hi ha dubte que són eficaços com a icones de presentacions en societat. Alguns usuaris de WhatstApp tenen el costum d’identificar-se amb un sol emoji. La decisió d’escollir un pictograma específic correspon a la subjectivitat personal o a un codi secret que només coneixen un grup reduït d’individus. És una tria dins de paràmetres tancats, que deriva en llenguatge críptic per als qui no pertanyen al cercle. Amb aquest codi secret es creen intercanvis còmplices, es confirmen estils i gustos afins i es reforça la sensació de pertinença a un col·lectiu. L’única pauta de conducta sembla la inefable imprevisibilitat del factor humà. Sabem que la dissenyadora i fotògrafa Marta Camps exhibeix la cara d’un coala al seu perfil social. O que l’artista Isabel Pons Tello signa comunicats online amb tres ninots fantasmagòrics. Berta Fontboté detecta que hi ha instagramers que col·loquen emojis al peu de les fotos seguint el mètode de la redundància gràfica. El joc consisteix en la repetició de certs atributs de la imatge en sistema emoji. Dos exemples reals descoberts per la nostra investigadora. A la foto d’una planta de fulles esmolades, l’usuari hi posa l’emoji d’un ganivet. A una altra fotografia, la d’un noi amb texans davant d’una porta vermella, els emojis que s’hi veuen són uns pantalons i un termòmetre com a símil de la temperatura del color càlid.

La utilització dels emojis també arriba al disseny corporatiu. L’estudi d’art i tecnologia Disk Cactus ostenta com a icones identitàries dos pictogrames: un disquet flexible de 3 1/2 i un cactus. Reemplaçar els noms existents per emojis és una estratègia del divertimento que no sempre ajuda a la claredat comunicativa. Les imatges dels internautes responen a molts motius. No es pot oblidar, tal com assenyala Berta Fontboté, que les primeres emoticones s’atribueixen al Dr. Scott Fahlman, investigador de la universitat americana Carnegie Mellon, que a principis de la dècada del 1980 proposa afegir a les converses electròniques els signes :-) per a marcar afirmacions publicades amb to humorístic. L’origen jocós de l’emoji explica la dinàmica lúdica que predomina a moltes identitats d’internet. A casa nostra, el dissenyador Pol Solà Casas també substitueix una part dels seus cognoms amb dues icones. Les síl·labes plasmen referents bàsics de la vida quotidiana (el sol, la casa), que es pronuncien igual en català que en castellà. Una diagramació gràfica que escurça l’allargada del logotip i connecta de ple amb la cultura digital.

Quin serà el futur dels emojis? Segons Berta Fontboté, cal descartar la idea romàntica que aquests pictogrames són l’esperanto del segle XXI. Tot i els seus recursos comunicatius, pateixen la manca de regles que n’estructurin el funcionament. Sense una sintaxi fiable, s’afigura difícil adquirir l’estatus de llenguatge universal. Un dels problemes resideix en l’ús inconscient que de vegades en fan els usuaris. En definitiva: entrem en la complexitat de les emocions. D’allò que sentim o volem expressar en aquell minut transitori i que al minut següent ja és una altra cosa. Els emojis exterioritzen el que no es diu amb paraules. Esdevenen representacions d’un imaginari particular que es nodreix amb imatges estereotipades. Al·legories de pocs píxels que articulen una mena de subgènere literari, a mig camí entre la poesia visual i la immediatesa dels missatges impulsius. En la brillantor de les pantalles, apareixen com jeroglífics cisellats per una dinastia electrònica.

 

Share Button

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

L’autor del blog

Subscripció al blog

Textos llegits avui