L’home que estimava la tercera dimensió

Joan Pedragosa cap al 1960 (foto de Josep Pla-Narbona)

La primera imatge que em ve a la memòria de Joan Pedragosa és la seva foto de presentació al llibre Grafistas, Agrupación FAD. En aquest volum del 1964, veritable document de referència de la història del disseny gràfic a Barcelona, la majoria dels grafistes hi apareixen amb posats correctes i seriosos en un intent de donar a la professió un estatus respectable, del que aleshores anava més aviat escàs. Alguns dels integrants de la nova associació, fundada dos anys abans, abandonaren la feina estable a les agències de publicitat i van obrir estudis independents on desenvolupar un grafisme d’autor. A l’edició de Grafistas, Agrupación FAD, la foto de Pedragosa destaca d’entre totes les altres perquè transgredeix aquest concepte de seriositat corporativa. El nostre home, amb expressió lúdica i distesa, sorprenia amb una instantània on se’l veu dalt del cavallet de fusta d’un carrusel de parc d’atraccions. És l’única foto de tot el grup del FAD on no hi ha actitud estàtica, l’única on el clic del fotògraf va congelar una acció en moviment. Un revelador auguri del que seria la seva futura trajectòria com a artista. 

Perquè Joan Pedragosa, després de molts anys de dedicar-se de manera significativa al disseny gràfic, va acabar convertint-se en un inventor d’estructures basades en la recerca del moviment. Aquest esperit cinètic ha nodrit tota la seva obra. A l’època de grafista els dissenys de Pedragosa es distingeixen per la seva singularitat. Hi abunden les composicions bellugades, les diagonals, la tensió aconseguida amb elements sempre en trànsit: marques o cartells de geometria inquieta, peces amb relleus fantasiosos, troquelats que emergeixen audaços de les pàgines dels impresos, diagramacions corpòries a l’estil de petites escultures en paper… Es diria que per a Pedragosa les idees no podien existir si no es formalitzaven en 3D. Aquest interès per la tridimensionalitat i pels trajectes visuals es comprova també a les tipografies d’autoria pròpia. Un exemple. Al logotip de Fogo, inoblidable per als qui ja des de ben nanos fèiem la guerra química contra els insectes, les dues consonants componen un recorregut giratori d’anada i tornada.

Durant la dècada del 1990, aquest home que estimava tant la tercera dimensió, inicia amb plenitud la seva etapa escultòrica i en aquest període les volumetries inventades fan el pas definitiu cap a la cinètica. L’estètica del moviment comporta un diàleg constant amb l’espectador. Entren en escena tot un seguit de variables. Els desplaçaments –reals o suggerits– dels objectes, la textura i el color dels materials, el punt de vista de qui ho observa, les percepcions heterogènies de les formes segons la llum o les característiques de l’espai expositiu. És un territori de subtileses. El simple sospir d’admiració del visitant pot fer que una escultura mòbil es bellugui de manera accidental i sorgeixi una sensació de velocitat més o menys imaginària. En l’art cinètic, com en un carrusel de parc d’atraccions, es presenta la paradoxa del moviment que no va enlloc. Penetrem en el món de les il·lusions òptiques. Assistim a un etern retorn. Hi ha en el cinetisme una mena d’imperatiu matemàtic en què tot torna al punt d’origen per a recomençar amb el mateix itinerari. L’univers es crea –i recrea– de nou amb cada moviment. La ment pot viatjar i la mirada s’hipnotitza amb unes estructures escultòriques que generen la ficció d’un canvi de lloc perpetu.

Pedragosa explora incessantment aquesta paradoxa entre mobilitat i immobilitat. La seva destresa per a la síntesi li permet elaborar una obra escultòrica de línees netes i depurades. Plantejament vital i estètic on la perfectio formae és el mite a seguir. L’ànima de la forma i l’ànima humana es manifesten a través de la infinita capacitat de jugar amb els volums. Un detall remarcable són els títols en llatí de moltes de les seves peces. No només hi ha el gust fonètic per les sonoritats ancestrals –com ell mateix diu a una entrevista–, sinó que també s’hi reivindica l’arrelament mediterrani de l’artista i un cert anhel de classicisme de l’obra. Si el grans personatges de l’antiguitat eren recordats per les seves estàtues eqüestres, jo recordo Joan Pedragosa per aquella cèlebre foto del carrusel del parc d’atraccions. Els pas dels anys i la seva carrera artística demostren que es pot arribar molt lluny dalt d’un cavallet de fusta.

(Text per al catàleg de l’exposició Fornes/Pedragosa: Portes i flèxums, Espai Volart 2, Fundació Vila Casas). La foto de Joan Pedragosa dalt del cavallet de fusta està feta al miniparc d’atraccions Caspolino, de la plaça Gal·la Placídia de Barcelona, i n’és l’autor Josep Pla-Narbona. 

 

Share Button

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

L’autor del blog

Subscripció al blog

Textos llegits avui