Les coses del collage

Durant aquests últims dies, del 4 al 21 de maig, ha tingut lloc el II Festival de Collage de Barcelona, que organitza i promou la Societat Barcelonina de Collage. L’esdeveniment ha reunit un bon conjunt d’actes, tallers i xerrades, entre els que cal assenyalar la Marató de Collage de dotze hores de durada, un Campionat Mundial de Collage i l’exposició col·lectiva Puro Collage, a la galeria Las cosas de Martínez, on hi han participat gairebé una quarantena d’artistes, dissenyadors i il·lustradors amb obres 3D, emmarcades en unes capses de puros, a l’estil de diorames en miniatura. La Societat Barcelonina de Collage va ser fundada fa dos anys per Carlota Marquina, Santi González, Lucía Soto i Juan Cardosa i fou apadrinada per Álvaro Sobrino, membre de la Sociedad de Collage de Madrid i director de la revista Visual. Els aparells electrònics sembla que cansen i en ple auge de les noves tecnologies hi ha una reivindicació creixent dels processos artesanals. La tècnica del collage de cúter, paper, tisora, guanya adeptes sense parar.

Un dels noms habituals en iniciatives associades al collage és el de Patrícia Barrachina. Aquesta valenciana, nascuda el 1979 i que signa les obres amb l’àlies poc comú de Patossa, és una creadora interdisciplinar que fa disseny, il·lustració, fotografia, stop motion i tot allò que signifiqui un repte evolutiu en la seva trajectòria. Com ella mateixa manifesta en una autoentrevista, ha elegit el pseudònim Patossa perquè a la vida res no passa sense els errors i els accidents. Ensopegar o equivocar-se, a una dimensió terrenal presidida pels successos atzarosos, resulta el principi d’experiments imprevistos. El joc com a mètode de supervivència. El pintor David Hockney ja ho diu: cap activitat humana no pot desenvolupar-se si li manca el vessant lúdic. Per a Patossa, les gotes de tinta que han caigut sense voler-ho, aquelles arrugues indesitjades o altres entrebancs involuntaris, són el vehicle accidental que obre la porta a noves formes d’expressió. 

D’ençà que els surrealistes fan seva l’analogia del comte de Lautréamont al llibre Els cants de Maldoror (bell com la trobada fortuïta d’una màquina de cosir i un paraigua damunt d’una taula de dissecció), tot és possible en art. L’assemblatge d’objectes inconnexos respon a motivacions oníriques, però també simbòliques. L’acte creatiu que acobla uns materials fora de context intenta descobrir i combatre: descobrir els desitjos ocults de l’inconscient, combatre les normes rígides de la realitat establerta. Això es comprovable quan Patossa elabora la sèrie dels Peces voladores. A partir d‘objets trouvés, pedres, espàtules, branques, cordills, cartró, filferro, plumiers, es configura una fauna de laboratori, a mig camí entre l’aigua i el cel. A Patossa li agrada la paradoxa del peix volador, amb qui s’hi sent identificada. Animal aquàtic que vola, que se salta les convencions de la normalitat i que sovint acaba el seu cicle existencial aterrant a les cobertes dels vaixells. Itinerari al·legòric d’un ésser que, com l’artista, s’ubica en espais múltiples.

Patossa no sempre esdevé tan etèria. De tant en tant renuncia als universos subtils i toca de peus a terra per a qüestionar la realitat del món. Hi ha dies que s’enfada amb els fets polítics i socials i articula el seu disgust trastejant amb el Photoshop. D’aquesta ira barrejada amb pensament crític, en surten obres reveladores. Ejercicicios radicales és una col·lecció d’imatges digitals, reglamentades segons un ordre precís: les idees gràfiques es materialitzen de manera idèntica. Textures irregulars i taques negres, vermelles i blaves. Com missatges subversius a la intempèrie, com si es presenciessin graffitis de carrer a un mur o una façana d’edifici, desgastats pels efectes erosius de la climatologia. La influència de l’street art en les diferents disciplines de la comunicació visual és palpable en aquests exercicis enfadats. El tractament d’estètica clandestina, que Patossa hi planteja, reforça el caràcter insubmís d’unes il·lustracions que han estat concebudes per a la protesta.

Els Ejercicios Radicales de la nostra inquieta dissenyadora criden “no”. No a la pol·lució atmosfèrica, als combustibles fòssils, als raquítics pressupostos de la cultura, a la indústria armamentística, als mitjans públics manipulats, a l’Europa avara i insolidària… Amb grafismes que tot negant reafirmen les pròpies conviccions. Signes d’un temps difícil amb recorregut de lectura. A Extracción de sangre no hi cap metge, sinó una torre petroliera que bomba sense escrúpols el fluid vital del cor de la terra. La Corona Real és una dura invectiva contra els reis que cacen elefants i Medio ambiente sintetitza amb un arbre incomplet que al planeta li queda només la meitat de la superfície forestal. L’inconformisme de Patossa no s’oblida de la guerra com a negoci: el tanc de Money makes the war go around es converteix en la guardiola on la mà del capitalisme salvatge hi fica una moneda.

També es fa palmària la crítica a les lleis mordasses i altres repressions. Al dibuix de Que Dios reparta suerte, el subaltern de la tauromàquia empunya dues banderilles, uniformat com un benemèrit de la brigada antidisturbis. La temàtica mediambiental reapareix a Recortes en los pulmones. Els vasos sanguinis de l’aparell respiratori pateixen una extensió maligna d’estisores tumorals. Les contínues emissions de diòxid de carboni retallen la qualitat de l’aire. El sistema productiu es torna irrespirable, igual que asfixiant per als desvalguts és la política econòmica de la UE. A la il·lustració Welcome to Europa, qui dóna la benvinguda als refugiats i als països pobres és Scrooge McDuck (conegut aquí com Tío Gilito), l’ànec milionari i garrepa de Disney, personatge d’historietes i pel·lícules d’animació inspirat en Mr. Scrooge, el prestamista de la novel·la Conte de Nadal de Charles Dickens. Patossa, amb aquest irònic acudit, equipara l’actitud insensible dels governs europeus a la d’un símbol literari de la mesquinesa.

Algunes propostes sorgeixen del misteri. La imatge més inclassificable dels Ejercicios Radicales es mostra a Tacón de aguja. Una extremitat òssia o una persona agenollada, segons com es miri, se sosté amb l’agulla hipodèrmica d’una xeringa. Robert Hughes es refereix als quadres escabrosos de Francis Bacon amb aquesta frase: “l’home és un animal bípede amb addiccions”. La dependència agafa forma d’equilibris impossibles. Queixar-se no és només addictiu, sinó un clam implacable. Els exercicis contestataris de Patossa no permeten treva. Són el reflex incòmode del període històric que vivim avui. A una societat sense justícia, l’art de la protesta busca fórmules visuals per expressar la indignació. Referents estètics que puguin ser, entre els anhels i la utopia, l’avantsala dels canvis del futur.

 

Share Button

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

L’autor del blog

Subscripció al blog