L’elixir de la joventut

Al Museu del Disseny de Barcelona, sisplau. El taxista no sap on és. A la grapadora, sisplau. Missatge rebut. El taxi es posa en marxa i després dels semàfors de rigor s’estaciona davant de l’edifici. Portes de vidre. Escales mecàniques. 4a planta. Exposició El disseny gràfic: d’ofici a professió (1940-1980). 554 imatges i 548 metres quadrats d’espai expositiu. La mostra, comissariada per Pilar Vélez i Anna Calvera, es divideix en quatre grups cronològics. Un itinerari temporal amb una selecció de cartells, anuncis, cobertes de llibre, impresos farmacèutics envasos, nadales, avisos de vacances i altres elements gràfics, representatius d’un període històric.

El disseny gràfic: d’ofici a professió (1940-1980)

A l’exposició, molt ben muntada i a mitja llum per a no malmetre les peces, s’hi evidencien les diferents tendències creatives i la professionalització gradual que experimenta el disseny amb el pas del temps. De l’esperit artístic i il·lustratiu dels dibuixants publicitaris dels anys 40 i 50 fins als dissenyadors ja moderns dels 70, passant per l’etapa de transició –en ple desenvolupisme econòmic– que van significar els grafistes de la dècada del 1960: primers professionals que parlen d’un grafisme d’autor, s’associen per a defensar interessos corporatius i estableixen les bases del que avui entenem com a disseny gràfic. 

Josep Sala Llorens - Julián Santamaría - Josep Pla-NarbonaExposar les 554 imatges d’aquestes quatre dècades de disseny ha estat possible gràcies a les donacions desinteressades dels dissenyadors i de les seves famílies. Com a dipositari de l’Arxiu Ribas i Creus, he contribuït a una part modesta del procés de datació. La tria final de les peces, com totes les tries, es pot discutir. Hi haurà qui hi notarà absències; d’altres, hi criticaran presències excessives. Globalment, el balanç resulta positiu. Un grup de grafistes pioners es rescata de l’oblit i som davant de la primera exposició que fa pedagogia de conjunt sobre un període fonamental de la història de l’art gràfic del país. Dues raons que, per si soles, ja atorguen mèrit indiscutible a la feina realitzada per tot l’equip del Museu.

Antoni Morillas - Enric Huguet - Ramon Ribas - Àngel GrañenaLa mostra s’atura al 1980 amb un explícit Continuarà. Queden pendents per a futures retrospectives l’obra d’altres generacions de professionals i, sobretot, l’anàlisi del brusc canvi que suposa l’arribada dels ordinadors i d’internet al món del disseny. Els primers Macintosh vénen a Catalunya el 1985. Les primeres connexions al ciberespai es produeixen a mitjans dels 90. Desapareguts els procediments artesanals, la professió es veu del tot immersa en un revisionisme tecnològic que transforma el seu modus operandi. Esdevindrà un gran repte definir nous criteris museístics per a unes imatges que, cada cop més, es plantegen i es visualitzen de manera virtual. Els dissenys ja no funcionen exclusivament en suport paper, com abans, sinó que interactuen a les pantalles dels dispositius electrònics. De moment, l’exposició tutelada per Vélez i Calvera és un pas important per a difondre i revalorar el disseny d’una època. Els estudiosos disposen de 554 peces amb interès visual i sociològic. Les comissàries han defugit el discurs de la sociologia, però les imatges del pretèrit –es vulgui o no– configuren la nostra memòria col·lectiva.

Tomás Vellvé - Ernest Moradell - Joan Pedragosa - Ribas i CreusSituats en el seu context social, s’entén millor la innovació comunicativa d’alguns dissenys. Els visitants més joves de la mostra aprenen que ja existia una intel·ligència gràfica abans de la intel·ligència artificial dels aparells informàtics. Per als més grans, l’exposició és un breu elixir de la joventut que només fa efecte durant l’itinerari de les peces. El visitant madur pot rejovenir-se amb els cartells i anuncis de la llunyana infantesa. Rememorar festes de la Mercè, recórrer amb la ment salons nàutics o de l’automòbil, tornar a Hogarhotel, a Expoquimia, a la setmana cosmètica o a les oportunitats de la quinzena blanca del cotó. Obrir, amb la mirada, una capsa de sabates de Gonzalo Comella. Sorprendre’s amb la sinuosa pell de la taronja que es converteix en una via de ferrocarril amb destí al sol. Anar, sense moure’s de lloc, al teatre Romea a veure una obra de Jean-Paul Sartre. Reconèixer els comprimits benèfics que mitiguen els marejos del viatger. Llegir una “a” i reviure el primer peatge pagat a l’autopista. Extasiar-se amb una platja de festival de cinema on les ones són rotlles de cel·luloide o dir en veu alta que encara es conserva a un dels calaixos de l’armari aquella bossa de Vinçon.

Ricard Giralt-Miracle - Pilar Villuendas - America SánchezLes imatges omplen l’imaginari sentimental de les persones. Cadascuna d’elles es pot associar a un esdeveniment o una experiència determinada. La memòria emotiva es construeix amb formes, lletres i colors igual que amb músiques, olors, o estats d’ànim. L’inconscient s’articula amb imatges i les recitacions verbals primigènies foren senzills traços rupestres a la paret d’una cova. El verb es va fer imatge abans d’arribar a ser paraula. Les imatges no són la realitat, però encara habitem el mite de la caverna de Plató. Els reflexos visuals dels impresos i de les pantalles del món poden esdevenir per a l’individu contemporani –presoner de modernitat i obligat a mirar sempre endavant– més exactes que el món mateix.

 

Share Button

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

L’autor del blog

Subscriu-te al blog

Textos llegits avui