La sopa boba

Sopa Campbell's - Andy WarholQue el pot d’una sopa de tomàquet es converteixi en una de les icones de l’art contemporani demostra que tenim un buit a l’estómac i al cervell. La fam de novetats és una addicció que engreixa el panorama artístic de manera antinatural. La il·lustració de la Campbell’s Soup no commou com a obra trencadora, ni ara ni en el seu moment. Warhol, un dibuixant publicitari llest, va intuir el gust excèntric dels nous col·leccionistes i compradors i va envoltar-se d’una escenografia i d’una aureola d’impostura, que no es veien des de l’avidesa monetària de Dalí. Molts anys després de la seva mort, Andy Warhol continua tenint èxit. Tant de públic com de preus astronòmics de les seves obres a les subhastes d’art. El seu espai rep infinitud de visites al MoMA de Nova York. Però quan una cosa agrada a tothom una veu de la consciència hauria d’advertir-nos que el criteri general pot ser erroni. De la generació pop dels Estats Units, ell n’és el representant més fluix. Inferior a Jasper Johns i, no cal dir-ho, a Robert Rauschenberg, sense cap dubte el més intens d’aquests artistes que reinventen el llenguatge de la pintura amb imatges dels mitjans de comunicació de masses.

Clissar la Marilyn Monroe o la Mona Lisa transformades en un mostrari de tintes encara fa mal als ulls. Els experiments sense intenció ni mala llet no deixen de ser una juguesca transitòria. Warhol descobreix aviat que els seus jocs estètics es paguen molt bé i marraneja feliç com un nen a qui per reis li regalen un talleret de serigrafia. L’obra com a peça única passa a millor vida. Uns mateixos models es reprodueixen amb colors diferents, se’n numeren les còpies i es venen com si fossin originals. Una jugada de financer visionari. La bombolla de l’art s’infla amb l’alè pròdig de Warhol i els especuladors poden traficar sense límits amb una obra tan extensa. Es calcula que hi ha 10.000 warhols al món. 

Pels mateixos volts de la dècada del 1960, els valencians Manolo Valdés y Rafael Solbes –Equipo Crónica– plantegen el pop art amb més profunditat. No hi ha escapisme, ni figuració frívola, sinó contacte dur amb la realitat d’uns anys difícils. El pes de la dictadura franquista aixafa i l’art esdevé una de les poques declaracions d’irreverència que la censura no sempre aconsegueix evitar. Els seus temes pictòrics aborden la crítica social amb ironia i acidesa sulfúrica. La reinterpretació humorística d’obres mestres de la pintura és un altre dels signes d’identitat del grup.

El intruso - Equipo CrónicaA l’obra del 1969 El intruso, es patentitza aquesta actitud incorrecte cap als clàssics. L’enfurit guerrer de l’antifaç irromp dins del Guernica de Pablo Picasso com un àngel nazi de l’extermini. Aquesta barreja del cosmos picassià amb la iconografia del còmic dóna com a resultat un mestissatge d’estrany equilibri. Lluny de veure’s divergents, els dos estils s’harmonitzen amb la força del contrast. Dues posicions, dues cares del desastre. El dramatisme en blanc i negre de les figures del geni de Málaga i el moviment brusc, assassí i vermell de sang de l’heroi de la milícia. El quadre –com el Guernica– és un al·legat contra la violència dels victoriosos de la guerra civil. Però també la prova que el sentit de l’humor és l’arma amb què millor es pot dinamitar el poder.

A un nivell més funcional, i dins de la galàxia Gutenberg, el pop art també s’instal·la en algunes propostes del disseny. A principis dels anys 60, Jordi Fornas comença a treballar per a Edicions 62. Les seves cobertes per a la col·lecció La cua de palla es valoren com a punt àlgid del disseny editorial de la dècada. Anomenat col·loquialment el rei de la foto cremada, Fornas combina fotografies molt sobreexposades amb distribucions de lletra ben inusuals. No sovintegen als llibres d’aquell temps els tipus de pal sec ni la constant mobilitat en els textos. Utilitzar aquestes tècniques significava estar al dia de les últimes tendències del disseny europeu. S’ha dit que els colors característics de les cobertes sorgeixen del cromatisme dels taxis de Barcelona. Potser sí. Sigui com sigui, hi ha en la col·lecció un esperit urbà i molt modern per a l’època. Jordi Fornas, amb ànima d’artista, mai no es va considerar un dissenyador arquetípic. Amb la feina, només s’hi guanyava la vida. Però l‘obra gràfica va més enllà de les circumstàncies personals. Les seves cues de palla no han perdut magnetisme. Ni tampoc misteri. Encara intriguen els rostres, cossos i objectes cremats per una combustió transcendent damunt del fons groc.

Cobertes de Jordi FornasLa sopa boba és una expressió castellana que descriu un potatge que es feia amb les sobres del menjar dels convents i que es repartia entre els pobres. Sembla que el pop art actua amb un mètode idèntic: reciclar els excedents iconogràfics de la societat de consum i cuinar-los per establir-hi nous missatges i nous símbols. Les imatges televisives i publicitàries serveixen de brou espès on bullen els motius conceptuals de cada autor. Estètics, irònics o de denúncia política. Com insinuava una cançoneta de La TrincaTots som pops–, els catalans també patim la influència dels moviments artístics. L’endemà del dia de Nadal fem la nostra particular sopa boba amb el que queda de l’àpat anterior. Ara que ja som una mica menys pietosos, hauríem de canviar el nom de la festa de Sant Esteve i batejar-la com a Warhol’s day. Igual que en el pop art, aquí tot s’aprofita. 

 

Share Button

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

L’autor del blog

Subscripció al blog

Textos llegits avui