La dona fragmentària

Durant la Primera Guerra Mundial (1914-1918), els soldats s’inventen el costum d’enganxar retalls de diaris i revistes a les cartes que envien als seus familiars i nòvies. Això crida l’atenció d’alguns artistes, que intueixen en aquesta pràctica casual dels contendents un nou territori expressiu. Dels horrors bèl·lics, neix el fotomuntatge artistic, el collage amb imatges i textos. Europa ha esdevingut un lloc hostil. Les mateixes màquines de la revolució industrial que anys abans prometien els beneficis del progrés, ara serveixen per a destruir. La ciència i els avenços tècnics, concebuts per a una pau teòrica, fabriquen les armes químiques i l’enginyeria de l’extermini. Amb la fe perduda en els governs i en els valors col·lectius, només queden els sòrdids fragments del naufragi. Les úniques maneres de sobreviure amb dignitat són l’actitud crítica i la dissidència.

Hannah Höch cap a l'any 1920L’artista alemanya Hannah Höch (1889-1978) descobreix les epístoles il·lustrades, que arriben del front, quan comença a treballar a l’editorial Ullstein Verlarg. Des d’aleshores, el seu treball creatiu queda influït per aquestes peces postals, producte de les circumstàncies atzaroses de la guerra. Poc abans, la Hannah ha conegut Raoul Hausmann, que la introdueix dins del moviment dadaista i amb qui inicia una tortuosa relació. Els dadàs berlinesos no es prenen seriosament Hannah Höch. Ser dona no l’ajuda. Si algun tret tenen en comú els surrealistes, futuristes i en general els ismes de l’avantguarda clàssica és un no gens dissimulat posicionament masclista i de vegades misogin. L’art es considera una ocupació exclusiva dels homes i el paper de la fèmina tan sols es contempla com a motiu al·legòric o com acompanyant secundària. Höch, indòmita, amb físic androgin, feminista convençuda, bisexual i molt alliberada per a l’època, ha de bregar per partida doble: demostrar el seu nivell artístic als col·legues masculins i explorar el rol de la “nova dona” en la societat industrial. 

Collages de Hannah Höch (1919-1931)

Bona part de les obres de Hannah Höch es caracteritza per l’activisme reivindicatiu. Qüestiona l’arquetip de dona submisa i ornamental que es divulga a la publicitat i a les revistes de moda. A The Beautiful Girl (1919-1920), anatomies escapçades de noies es fusionen amb emblemes de la marca BMW i elements de la indústria automobilística. Höch parodia el tòpic publicitari d’associar una fèmina de cos atractiu a un cotxe potent i converteix la composició en una barreja grotesca, on la mecànica sembla diluir la individualitat.

Collages de Hannah Höch (1925-1931)

Els estereotips de l’alta costura i de la coqueteria apareixen als collages Fashion Show (1926-1936) i Made for a Party (1936). En el primer, tres siluetes vestides adopten l’estil contundent de les menines picassianes (Picasso no abordaria les versions del cèlebre quadre de Velázquez fins al 1957) i es totemitzen com a icones de la fecunditat. En el segon, una banyista tot somriure, asseguda davant d’un oceà sense onades, conviu amb la torbadora presència d’un voyeur. Els llavis engrandits de la noia suggereixen l’assentiment sexual de qui no pren la iniciativa.

Collages de Hannah Höch (1925-1928)

La mirada irònica de Hannah Höch també traspassa l’entorn íntim. Ni la pròpia mare en surt indemne. A My Mother (1925-1926) es materialitza un dels documents de família menys amables del segle XX. La progenitora adquireix l’aspecte d’un organisme mòrbid. El seu rostre s’oculta darrera d’una màscara de tribu africana. És un viatge regressiu a l’Edat de Pedra. Hi veiem una venus prehistòrica de pupil·les extraviades, en trànsit cap a una realitat superior potser pel efectes d’algun al·lucinogen. Mentre que la figura maternal es ritualitza com un tou i fecund receptable de l’excés, el retrat que fa Höch de si mateixa a Russian Dancer / My Double (1928) resulta quasi incorpori. Dues cames estilitzades culminen un pas de ballet i sostenen el seu cap d’ulls penetrants amb monocle. Hi ha malfiança en l’expressió de l’artista. En aquesta obra, s’hi trasllueix la recerca del difícil equilibri. També el neguit de sentir-se observada. El món vigila i jutja les persones que es declaren diferents.

Collages de Hannah Höch (1929-1930)

La problemàtica de com representar el cos femení en la nova societat. La fractura de les anatomies fins a transformar-les en fetitxes. La hibridació erògena. El voyeurisme. Aquestes singularitats vertebren l’univers plàstic de Hannah Höch. Això es patentitza als 19 fotomuntatges de la sèrie From an Ethnographic Museum, on s’hi exposen una recopilació de personatges ambigus, fragmentaris, transgenèrics i primitius, reclosos en superfícies tancades com vitrines d’un museu emocional obert al públic. L’influx del primitivisme es fa encara més evident a The Sweet One (1926): la dona es presentifica com un tòtem absolut.

Collages de Hannah Höch (1926-1936)

La sensació de que algú o alguna cosa s’ha immiscuït en l’àmbit privat es concreta a l’obra del 1930 Bouquet of Eyes. El ram de flors abandona la innocència de l’objecte decoratiu per a derivar en ulls perfumats que tot ho espien. L’espai domèstic no escapa als xafardejos de la vegetació. El 1931, Höch idea The Flight, un altre collage que tracta sobre la vigilància. Un ocell, amb cara d’enuig i bigoti típic de militar, segueix un individu de gènere inconcret, que es transfigura en simi. No queda clar el significat últim de l’escena. Les dues animalitzacions podrien referir-se als instints bàsics. L’amenaça rau en el vol del colom blanc, esperit sant colèric que ha descendit del cel i actua de gran perseguidor.

Collages de Hannah Höch (1930-1933)

No fa gaire que a Hannah Höch se li atorga el reconeixement de pionera del dadaisme. Exposicions antològiques com les del Museo Reina Sofía de Madrid (2004) o la Whitechapel Gallery de Londres (2014) han contribuït a reflotar aquesta creadora injustament oblidada. Els seus contemporanis (homes) la van infraponderar. Judici erroni. Si hi ha dos noms que eleven a la categoria d’art el collage i el fotomuntage, són els de Hannah Höch i Max Ernst. La nostra artista se n’adona que, a partir d’un determinat cicle històric (el que emergeix del maquinisme i la guerra industrialitzada), el món ja no es pot llegir com a totalitat.

Gràcies a aquelles cartes que envien els soldats, tematitzades amb retalls de diaris i revistes, Höch copsa que la representació de la realitat només es pot reconstruir amb una summa de fragments, de trossos. La Hannah utilitza les restes iconogràfiques del que abans foren codis estables per a censurar els arquetips de la cultura occidental: imperialisme, matrimoni, maternitat, protagonisme subaltern de la dona… A base de passió, instint, alegre sarcasme i escàndol, elabora un llenguatge artístic que dinamita les convencions. La seva trajectòria cal narrar-la com un exercici de llibertat. Tal com s’insinua a The Eternal Folk Dancers (1933), això que anomenem vida és una pantomima frenètica i descoordinada. Una dansa absurda on tothom ha de tenir el dret de ballar com vulgui.

 

Share Button

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

L’autor del blog

Subscriu-te al blog

Textos llegits avui