Incomunicació i libido

Durant un discurs al Palau de la Generalitat, el dissenyador Enric Satué va afirmar de Josep Pla-Narbona que era com el Dr. Jekyll i Mr. Hyde: grafista de dia i artista de nit. Poques frases perfilen amb tanta precisió el caràcter polifacètic i complex del personatge. La trajectòria de Pla-Narbona engloba el disseny, el dibuix, el gravat, l’escultura i la pintura. A l’any 1961, fou soci fundador i primer president de Grafistas Agrupación FAD (avui l’ADG-FAD). El 1964 impulsa la creació dels premis LAUS. És considerat un dels pioners del disseny gràfic al nostre país i un artista prou reconegut a l’estranger. La seva obra ha estat acceptada al Museu d’Art Modern de Nova York (MoMA). El poeta Dámaso Alonso, parlant del seus treballs artístics, va definir-lo de genial plasmador de les vaguetats turmentadores de l’esperit.

Que l’art de Pla-Narbona sorgeix dels insondables passadissos de la psique, es manifesta ja en el seu autoretrat del 1954. Una mà esquerra (símbol de l’inconscient) se li escapa del crani. Entre els dits, una ploma horitzontal ejacula amb intenses gotes de tinta. L’acte de crear s’hi materialitza com una fosca inseminació de la ment, com un fluid fecund que transforma el normal en extraordinari. De les disciplines conreades per Pla-Narbona, és potser en els seus gravats on es concreta amb més plenitud aquesta energia creadora que entreobre espais de transició entre la realitat dels ulls oberts i el món oníric de les parpelles abaixades. El nostre artista, onironauta intrèpid, empunya l’eina del dibuix i esbossa imaginaris on els tabús es desintegren. 

Els temes de circ abunden en els gravats de Pla-Narbona de finals dels 50 i començaments dels 60. Acròbates, saltimbanquis i malabaristes encarnen la poètica del tour de force. Les obres retraten els individus del “més difícil encara” com a gimnastes de l’impossible. Fantàstics, grotescos, tenebrosos, sempre en equilibri provisional, sempre a punt d’intentar un altre número. Representen la inversió de les postures quotidianes del cos. Caminar amb les mans, sostenir-se en el buit, contorsionar l’anatomia, són metàfores del capgirament de les normes establertes. També de l’ànsia de superació que hi ha en els processos creatius. Els homes i dones de l’espectacle, igual que el dibuixant, han de viure fent la pirueta.

A les dècades del 1970 i 1980, les composicions de Pla-Narbona excaven la veta dels conflictes freudians. El desig, el sexe, el voyeurisme, la dona com a fetitxe de luxúria i alhora com a gran mare poderosa i prohibida. L’artista hi exposa les tensions soterrades de l’ego insatisfet amb la sinceritat d’una radiografia surrealista. Les parets i envans de les cambres es foraden, ja no serveixen per a separar àmbits, sinó per exhibir òrgans eròtics de fèmines monstruoses. Les habitacions es veuen atapeïdes. Hi ha més carn que espai ocupable i alguns cossos de gènere masculí es mimetitzen amb els mobles. Els voyeurs asseguts o de peu, passius davant de les deesses de la fertilitat, poden convertir-se en la cadira o porta des d’on observen. Resulten obres d’incomunicació i libido, de vertigen existencial a la vora de l’abisme humà. El rostre col·lectiu hi esdevé una màscara d’infinits antifaços.

En el seu Homenatge a Goya (1985), Pla-Narbona demostra l’admiració pel geni visionari. El pintor aragonès va expressar com pocs els daltabaixos de la raó i del deliri. En l’homenatge goyesc, apareixen éssers subordinats a la diferència d’estatures. Es prolonga la idea fixa de les gegantes autoritàries i dels homes empetitits com nens desvalguts enfront de la rotunditat carnal. En l’escena s’insinua de forma velada el ritu biològic de la mantis religiosa, que devora el mascle després de la còpula. A L’habitació de Pandora (1985) persisteix aquesta desproporció de les anatomies. Som a la casa de la dona que per curiositat va obrir la capsa de les desgràcies del món. Els visitants la saluden. Ella es desdobla mentre dos micos, al·legoria dels instint bàsics i irracionals, fan de sentinelles de la transmutació.

Pla-Narbona, en els seus gravats, s’atreveix a erotitzar qualsevol situació. A Tramuntana al Cap de Creus (1985), un trio de noies nues són trasbalsades pel vent, com si la bufera promíscua de Zeus n’hagués arrencat la roba per a seduir-les. Presenciem un dinamisme de mestre. Un episodi climatològic, gairebé superficial, deriva en una composició d’enorme força gràfica. Entre el 1972 i el 1985, Pla-Narbona produeix dues obres que per títol es poden associar com un díptic: Imatge escatològica i Imatge esdrúixola. La primera sembla versionar, en clau psicoanalítica, el cèlebre quadre L’origen del món de Gustav Courbet. Del sexe d’una senyora majúscula, en surt una gentada aterrida. Tothom corre amb gestos de clara malfiança. El part multitudinari planteja una expulsió del paradís. A l’est de l’edèn, lluny de l’úter idíl·lic, la fugida cap endavant és l’única possibilitat de sobreviure.

L’escenari d’Imatge esdrúixola mostra un rebedor a l’aire lliure, amb un cel de núvols per sostre. Una silueta fal·locràtica, d’identitat emmascarada, vol relacionar-se amb un ésser deforme. S’hi intueix la probable influència del conte tradicional francès La Belle et la Bête, però en sentit contrari. L’home bell s’atansa a la bèstia de manera inevitable. De nou, la devoradora sexual espera el moment oportú. L’amor, preludi de les petites morts, és la litúrgia del canibalisme consentit. Els gravats de Pla-Narbona presenten missatges incòmodes. Fer-ne una lectura compromesa significa deixar-se atrapar per la teranyina mental d’un dibuixant formidable, que no s’avergonyeix de cap obsessió. S’evidencia un striptease artístic. Pla-Narbona es despulla, amb la nuesa metafòrica dels seus personatges, i plasma el tipus d’obra inquietant que només els creadors autèntics tenen el talent d’aconseguir.

 

Share Button

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

L’autor del blog

Subscriu-te al blog

Textos llegits avui