Escriptura i sensibilitat

El dissenyador Claude Dieterich acostumava a començar les seves classes de cal·ligrafia amb un aforisme d’Alphonse de Lamartine (1790-1869): les lletres són símbols que transformen la matèria en esperit. Frases vistoses a banda, no sempre queda clara la diferència entre cal·ligrafia, lettering i tipografia. Les tres disciplines emanen de l’escriptura, de lletres i paraules que componen els significants que equivalen a significats. A grans trets, la cal·ligrafia és l’art d’escriure les lletres. El lettering, l’art de dibuixar-les. I la tipografia. l’art de dissenyar-les. Aquestes definicions es poden discutir, però cal·ligrafia, lettering i tipografia es basen en la bellesa funcional o en la recerca d’un preciosisme gràfic. El concepte etimològic d’art evoluciona a partir de l’arrel grega tekne, que fa referència a les habilitats adquirides, a les destreses i el mestratge dels oficis manuals i també a la transmissió del saber artístic. Els antics grecs distingien entre la tekne, que s’inclou en l’àmbit de l’enteniment de la producció material de coses, i la ciència, que pertany al territori de la raó pura.

Maria Montes és una dissenyadora catalana que viu a Melbourne. La seva obra inclou projectes de cal·ligrafia, lettering, il·lustració, dissenys tèxtils i disseny de tipus. Als dinou anys abandona Blanes, el seu poble natal, per a venir a Barcelona i estudiar una llicenciatura en Disseny Gràfic, seguida d’un Màster en Interfícies Interactives (UI Design). L’any 2006 es trasllada a Austràlia per aprendre anglès, sortir de la seva zona de confort i créixer amb uns nous reptes professionals. El 2011 torna a Barcelona durant sis mesos per estudiar un Postgrau de Tipografia Avançada. Aquest fet marca del tot la seva futura trajectòria: des d’aleshores neix el seu amor absolut per la lletra i es converteix en una “lletraferida” gràfica. El 2012 vola cap a Nova York i fa un programa intensiu de disseny de fonts a l’escola Cooper Union. Un cop establerta a Melbourne de manera definitiva, treballa per a clients i agències de publicitat d’Austràlia i Anglaterra. Ha impartit cursos i tallers de cal·ligrafia i lettering. Des del 2016 és membre d’Alphabettes, un col·lectiu de dones tipògrafes que investiguen i reflexionen sobre la praxi tipogràfica amb mirada femenina. 

Les propostes de Maria Montes atrauen per la seva calidesa artesanal. Hi ha un clar retorn als oficis mig perduts de l’atelier, al dibuix, al traç de les eines bàsiques. Una recuperació de la paciència i les lentituds productives com a mètode de treball. Alguns logotips i pòsters exigeixen dirigir-nos al pretèrit, viatjar a aquells temps on els pinzells, la ploma o la canya sucada de tinta dominaven damunt del paper. En les composicions observem una modernitat vintage, que es diria hereva d’uns gravats a l’acer de finals del segle XIX o de llibres com Handbook of Early Advertising Art de Clarence. P. Hornung. Però avui no és amb metalls que es reprodueixen les idees, sinó amb píxels. Montes aconsegueix un ajustat equilibri entre el món analògic i el món digital. En una època on s’imposen les immediateses de la imatge fotogràfica, la nostra dissenyadora comprèn els recursos de la lletra com a experiència sensible de comunicació visual. Les seves etiquetes i cartells de begudes alcohòliques esdevenen un paradigma d’aquesta capacitat de transportar l’espectador a l’univers sensorial. Són grafismes rics, luxosos, barrocs, que gairebé es tasten amb la vista. Els licors s’han vestit de festa amb dissenys que conviden a viure i a celebrar.

Hi ha objectes que en l’imaginari de Maria Montes es transformen en una altra cosa. A la sèrie d’skates es deixa de banda els motius agressius de la cultura suburbana i s’hi potencia un plantejament estètic i humorístic. Els monopatins d’un esport d’acció deriven en elegants mòduls de fusta que, més que elements acrobàtics, suggereixen tòtems acolorits on s’hi adorés alguna mena de força tel·lúrica. Hi destaquen sobretot dues peces: Eleven i Onze, ornamentades amb una paraula i peixos sinuosos, que simbolitzen l’onzè aniversari de parella. “El secret d’un matrimoni feliç rau en tenir un bon sentit de l’humor i poca memòria (memòria de peix)”. Montes així ho manifesta al seu web en l’explicació del projecte i nosaltres ens ho creiem malgrat la flagrant paradoxa. Dos dissenys concebuts per a commemorar un esdeveniment aposten per una metàfora de l’oblit. Els peixos insinuen les amnèsies necessàries en tota relació. Aquest animal aquàtic és present a no poques mitologies. Al Diccionario de símbolos de Juan-Eduardo Cirlot es diu que els peixos són els ocells de les profunditats, el vol natatori que ha unit dues dimensions. La realitat superior i la inferior, l’aire i l’aigua, el cel i la terra. I quan il·lustren uns monopatins allarguen la convivència de les persones. Què més es pot demanar?

L’obra de Maria Montes no ha obtingut massa repercussió al nostre país. Fins ara només s’ha exposat un parell de vegades a Catalunya. El 2018, al Centre d’Art La Panera de Lleida, i el 2019, al Tinglado 2 de Tarragona. És en aquesta última expo on un servidor descobreix els polifacètics treballs de la dissenyadora blanenca i queda encuriosit per la col·lecció de What a Shitshow, un projecte procaç que es fonamenta en les dites més populars de l’escatologia catalana. Montes demostra prou bé que es pot dissenyar (i dissenyar amb gràcia) prenent com a tema unes funcions fisiològiques tan bàsiques com beure, menjar, pixar i cagar. La idea prové de la lectura d’un article del 2011 de Salvador Tarradas Ustrell, publicat a El Punt Avui, on s’hi parla de l’ecologisme avant la lettre dels pagesos i s’hi afirma que l’escatolofília forma part de l’essència dels catalans. Les veus de la cultura rural encara ressonen a l’era de les noves tecnologies. Per a l’inconscient col·lectiu els residus orgànics continuen adobant la terra, optimitzant les collites i contribuint al correcte desenvolupament dels cicles de la natura.

Amb els grafismes tipogràfics de What a Shitshow assistim a una ponència accelerada de definicions que s’inspiren en orins i femta. Ens assabentem que amb Pixadina es descriu un bolet no comestible de qualsevol espècie, que Pixarelles denota un vi aigualit i de baixa qualitat, que el Cagamànecs (o bitxac comú) és un ocell sedentari de l’ordre dels passeriformes i que s’anomena Pixavagant a algú que va i ve amb actitud ociosa. Altres termes com Cagant llets o Pixapins resulten ben familiars per als urbanites. Maria Montes dissenya a l’hemisferi austral sense privar-se dels girs i les ironies de la llengua materna. Aquesta interculturalitat de dona catalana residint a Melbourne genera un discurs visual d’arrels mediterrànies i influències anglosaxones. Una de les expressions llegides a What a Shitshow ens duu a la passió romàntica: T’estimo que t’hi cagues. Passió que Montes posa en tot el que fa. El seu somni pendent és anar-se’n a Nova York i treballar-hi uns anys. Tant se val on aterri la nostra dissenyadora. Hi durà a la maleta els orígens. Rainer M. Rilke ja ho deia: la veritable pàtria d’una persona és la infantesa. Els primers sons, les primeres paraules, les primeres lletres, les primeres escriptures. Les primeres sensibilitats. Avatar

 

Share Button

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

L’autor del blog

Subscripció al blog

Textos llegits avui