Els alumnes de Brossa

Un home camina tot satisfet i amb pas decidit per la carretera de la Rabassada. Duu ulleres fosques i barret de copa. Camisa blanca i pantalons obscurs. El jersei li ve petit, li curteja de mànigues. Es diria que és un pinxo que ha volgut fer-se la foto ximple del mes. Però no. Es tracta de Joan Brossa, el gran prestidigitador de la paraula i de la imatge, en una fotografia de Santiago Farré, a la dècada del 1950. Per a Brossa, el barret de copa encarnava l’enginy creador de l’il·lusionista. Aquell objecte, en contacte amb el cap, d’on podia sortir en ple truc de màgia qualsevol cosa xocant que transgredís els límits de la percepció i la realitat. Les influències de l’obra brossiana, tant a nivell literari com visual, continuen ben vives.

El divendres 19 de gener del 2018, coincidint amb el dia del naixement del poeta, s’inaugura l’exposició Brossa, aprenents de poeta, a la seu de l’Escola IDEP Barcelona. Hi participen professors –i col·laboradors– del centre amb propostes lliures o encàrrecs professionals, que mostren la rellevància que ha tingut el cosmos brossià en les seves trajectòries. L’homenatge al mestre poètic aplega obres de Xavier Alamany, Josep Basora, Bendita Gloria, Brain and Beast, Juan Cardosa, Cocolia, Meritxell Duran, Esiete, Xavier Grau, Xavi Palouzié, Hey, Ferran Izquierdo, Javier Jaén, Enric Jardí, Mikel Jaso, Manuel Moranta, Ladissenyadora, Lo siento, Marcel Juan & Jofre Sanfeliu, Querida, Andrés Requena, Mucho, Carles Murillo i Juanra Pastor. Noms del disseny i la il·lustració resseguint el camí artístic plantejat per Brossa i amb el repte no gens fàcil d’esdevenir-ne uns bons alumnes. 

La naturalesa del poema visual és que no informa de res ni vol promoure la compra de cap producte. La seva única funció sembla la de desconcertar el públic amb el joc de la inutilitat, entenent per “inútil” allò que no cotitza bé en un sistema economicista. Aquesta estratègia del desconcert es consuma quan s’aconsegueix treure l’espectador de la zona de confort i traslladar-lo a un territori on les idees i els objectes han vulnerat els codis comunicatius preestablerts. Tot s’hi val per a potenciar la sorpresa o per a construir amb ironia un missatge corrosiu. L’expo Brossa, aprenents de poeta queda com a paradigma de la varietat de recursos gràfics que es poden aplicar en poesia visual. La simple redistribució de les lletres d’una frase canvia el significat. És el cas del cartell tipogràfic de Carles Murillo. S’hi veu com del “Dret a” es passa en quatre línies de lectura a “Dreta”, en una diàfana al·lusió a què les polítiques dretanes suprimeixen gradualment els drets fonamentals. Altres participants de l’expo s’inventen realitats que abans no existien. Enric Jardí crea una carta de pòquer amb les inicials de Joan Brossa per a subratllar la importància dels naips en l’obra del poeta.

La fotografia també hi te una presència considerable a Brossa, aprenents de poeta. Les instantànies retraten objectes impossibles o de caràcter absurd. L’estudi Esiete ensenya una ensaïmada trossejada que dibuixa el símbol de la pau. Ningú no podia pensar que una pasta feta de farina de blat, llet, ous, sucre, saïm de porc i llevat contribuís a la concòrdia entre humans. L’equip de Lo siento segueix amb la gastronomia i presenta un model de monopatí revolucionari, amb estructura de barra de pa rústic, que de segur delectarà els skaters panarres durant els desplaçaments per la ciutat. La il·lustradora Meritxell Duran escull la cuina de gustos forts amb un allioli eròtic. Retrata un morter i una mà de morter que té forma de penis, sense preveure que la picada d’all a cops de fal·lus potser alerti els veïns amb l’escàndol i espanti els vampirs amb l’alè genital. L’anul·lació del sentit comú de les coses i una jocositat descreguda presideixen aquests exercicis surrealistes.

Alguns dissenyadors treballen en blanc i negre com a homenatge a Brossa. Per Andrés Requena el “concepto” resulta un cercle tipogràfic que afavoreix l’eclosió de la “c” de creativitat. Manuel Moranta no descarta que la poesia sigui “una escalera de piscina, en medio del universo”, en un ascens simbòlic que va de les aigües domesticades fins als misteris inconeguts de la cúpula celeste. Pujar una escala representa un afany evolutiu, un anhel d’anar més enllà dels límits quotidians. Els socis de l’estudi Mucho fan una apologia de la mirada amb l’obra Ull de bou. La genuïna “A” brossiana es transforma en un element òptic que tot ho controla, ajaguda com un triangle que desitgés un teorema visionari. Si hi havia dubtes raonables sobre la diferència entre “arts escèniques” i “arts audiovisuals”, Xavier Alamany ens ho aclareix amb la síntesi de l’esquemàtica: un gir de cent vuitanta de la direcció del focus i ja es defineix amb claredat cada disciplina.

El disseny i la poesia visual recorren a tècniques similars (grafismes, fotos, tipografies, gammes cromàtiques), però tenen interessos contradictoris. El disseny produeix peces efímeres i propaga missatges objectius, funcionals. El poema s’instal·la en un espai de divagació, sondeja el visible i l’invisible i encunya nous codis, nous continguts semàntics. A l’expo Brossa, aprenents de poeta, dues dotzenes de representants de la comunicació gràfica aspiren a emular l’ofici del poeta visual. Una de les metàfores que millor expressen aquest difícil intent és la concebuda per Mikel Jaso: un banyista intrèpid es llança dins d’una copa de còctel plena de rodones de colors intensíssims. El banyista, extret d’un gravat antic, és a punt de capbussar-se en la dimensió enigmàtica del poema, en el receptacle on l’embriaguesa de les provatures experimentals es visualitza com un puntillisme psicodèlic. Els vint-i-quatre participants de l’expo obliden momentàniament les servituds del disseny i es proven el vestit d’il·lusionista brossià. Del barret del mag irrepetible, en treuen amb més o menys fortuna aquelles veritats de la psique que només poden emergir de l’imaginari artístic.

 

Share Button

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

L’autor del blog

Subscripció al blog