Edvard Munch i les dones

La versió més reproduïda d’El crit d’Edvar Munch (en va fer una sèrie de 4 quadres) data del 1893 i ha esdevingut una de les icones bàsiques de l’art modern. Després de 125 anys, encara no hi ha una lectura prou inequívoca de quin és el significat darrer de l’obra. Es parla de l’angoixa existencial de l’home contemporani, del pànic al progrés tecnològic que ja es manifestava a finals del segle XIX, de solitud depressiva o de les seqüeles produïdes per un fenomen atmosfèric, que quedarien retratades en el rostre de l’individu que caracteritza l’escena. Només sabem allò que Munch va deixar escrit de com es gesta la pintura: “Caminava pel passeig amb dos amics. De sobte, el cel es va tornar vermell com la sang. Em vaig deturar i em vaig recolzar a la barana, mort de cansament. Vaig sentir una alenada de melangia. Per sobre de la ciutat, el blau del fiord era gairebé negre i el cel es cobria de llengües de foc vermell com la sang. Vaig romandre allà, sol, tremolant de por. I vaig sentir un crit agut, infinit, que penetrava en la natura.”

El 2017 l’empresa Adobe Systems, amb l’assessorament del Munch Museum d’Oslo, va programar unes versions digitals dels pinzells històrics d’Edvard Munch, perquè els usuaris els poguessin utilitzar tant en Photoshop com en l’aplicació per a mòbils d’Adobe. De manera complementària a la iniciativa, es posava en marxa un concurs (Munch Contest), on els participants havien de presentar la seva interpretació d’El crit amb aquests pinzells virtuals. El missatge esdevé nítid i pervers. Qualsevol persona pot convertir-se en geni de l’art i pintar com l’artista noruec si disposa d’eines tècniques adients. El concurs era obert a tothom, creadors i creadores, però la mirada femenina sobre l’obra d’un pintor sospitós de misogínia, com Edvard Munch, resulta d’un particular interès. Les relacions de Munch amb les senyores mai no es van distingir per la seva placidesa. 

¿Quin tractament simbòlic donen les dissenyadores i il·lustradores actuals a El crit? Autores com la turca Irmak Akçadoğan o la xinesa Vanessa Liu es decideixen per les tensions de la psique. Els rostres humans es desintegren amb múltiples projeccions esquizoides. La tarragonina Mia Valdez entén el quadre de Munch com una desconnexió inevitable: el cap del protagonista és una bombeta elèctrica que es desenrosca de la llum i fa sorgir la tenebra del conflicte. Per a l’artista gràfica Maria Ribeiro, que viu a Londres, la cosa se simplifica fins a límits elementals. Fa una recreació d’estil pop on tota la força del crit d’esglai deriva en el rictus de sorpresa d’una noia de pèl groc. Emocions concebudes amb tintes planes i resultat més pla encara. Es diria que en el tercer mil·lenni costa expressar alguns sentiments incòmodes. La neerlandesa Ylva Rombouts considera que tot plegat és conseqüència d’un mareig que s’origina pels als nivells de contaminació acústica. La figura del personatge, mig de genolls, es desequilibra per culpa d’unes ones musicals que provenen de no se sap ben bé on. La pintora Natalia Pivkina ho plasma amb reminiscències de mitologia clàssica. Un transeünt es llança a l’abisme amb els braços oberts des d’un pont, en una mena de vol d’Ícar invertit que acaba en suïcidi ritual a les aigües escandinaves.

Altres propostes s’inscriuen en la crítica social. Alicia Jofre i Carin Sleurink denuncien la cruesa de la crisi humanitària dels refugiats. Per a Alessandra Divizia Donald Trump és el boig sense control que mana a Occident, en una imatge que vol suggerir que el somni del poder provoca monstres. El tema mediambiental i animalista també té adeptes. Gabriella Vagnoli substitueix el personatge fonamental d’El crit per una gallina que s’esborrona de camí a l’escorxador. La nord-americana Lindsay Sasseville sosté que hauríem de cridar dins d’una màscara antigàs que ens preservi de la pol·lució de l’aire. Margarida Madeira, veïna de Barcelona, ha reconvertit el quadre de Munch en una parada de verdulaire, sota l’influx de les composicions de Giuseppe Arcimboldo. El narcisisme tecnològic és un altre argument d’actuació. Tant Brenda Grannan com Monica Laita concorden en què els selfies són un dels costums que millor defineixen la societat d’avui. L’autoretrat compulsiu es contempla fins i tot en les circumstàncies més tràgiques. El drama suprem per a l’alemanya Miriam Vogel es consuma en un smartphone que s’esmuny de les mans i xoca contra el terra.

La retòrica de l’absurd aspira a provocar l’espectador amb obres satíriques que, de vegades, freguen l’esperpent. Només des de aquest punt de partida pot comprendre’s la il·lustració de Christine Goerigk per al concurs Munch Contest. A la boca oberta de l’individu que volia cridar, s’hi ha introduït una pilota de tennis, com si a l’altra banda de la xarxa invisible s’hi executés un inapel·lable passing shot. Eman Fouad trasllada El crit a uns quants milers de quilòmetres, a l’Egipte, a les antigues arenes de Gizeh: un faraó, recolzat pels déus Horus i Anubis, sofreix símptomes de desesperació davant de les tres grans piràmides. Un viatge turístic de nord a sud capaç de sorprendre als més escèptics. L’anglesa Kimberley Bright fa de la pel·lícula Sol a casa el seu motor d’inspiració. La cara de l’actor Macaulay Culkin espantant-se als fiords de Noruega és una d’aquelles ocurrències que proporcionen sentit a la paraula “extravagant”. Laurie Chauvel, de Tolouse, no es complica la vida. S’autoretrata amb una expressió que no sembla de pànic, sinó la d’algú que descobreix que s’ha oblidat les claus de casa. Bona part d’aquestes idees es basen en l’humor troll, típic d’alguns mems d’internet, on les astracanades de tot tipus hi estan a l’ordre del dia.

La finlandesa Maria Singh va més enllà de la broma i s’endinsa en el gènere de la faula fantàstica. Al seu parer, el quadre de Munch s’ha de representar com una persecució amb animals. Un peix d’aquari domèstic fuig aterrit en sentir la presència predadora del gat. Mireille Lachausse (Mila) treballa les tribulacions del pas del temps amb una metàfora del canvi. A una nena se li escapa un globus vermell. Amb gest de desassossec, veu com li vola l’època de la infantesa. La innocència ha desaparegut i comencen les incògnites de la fase adulta. El globus vermell es pot intuir com una hipotètica referència menstrual. La nena es transforma en dona en un entorn que es percep com a hostil. Ben diferenciada és l’òptica d’Anastasiia Lebedeva. La il·lustradora resident als Estats Units aprofita les similituds fonètiques d’scream (crit en anglès) i d’ice-cream (gelat) per a compondre un escenari optimista on els problemes, per molt tortuosos que siguin, se solucionen amb un cucurutxo de gelat de tres gustos. Si hi ha alguna cosa després de la mort, Munch ens deu maleir des de la dimensió desconeguda.

Però no tot resulta tan controvertit en el Munch Contest. Una de les imatges intel·ligents és la de Charlotte Ehrlicher. La dissenyadora berlinesa posa el dit a la nafra en la situació del mercat de l’art. Casa de subhastes Sotheby’s. El crit surt a la venda al millor postor. Hi ha neguits expectants a la sala. Els intermediaris, telèfons mòbils a l’orella, transmeten ordres de compra dels col·leccionistes privats. Se’n pagarà una xifra astronòmica per la pintura de Munch i només podrà ser contemplada en exclusiva per qui l’hagi obtingut. El públic sense poder adquisitiu en queda al marge. Ehrlicher desenvolupa la dicotomia entre valor i preu. Ja no es pot visualitzar una obra d’art sense que vingui a la memòria els diners que se n’ha pagat. L’especulació salvatge condiciona la manera de mirar. Allò que abans era simplement artístic, ara és la carnassa de taurons multimilionaris.

 

Share Button

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

L’autor del blog

Subscripció al blog