Disseny és dir seny

Sempre que s’intenta redefinir el disseny, i en general qualsevol activitat creativa, torna a refulgir a l’horitzó de les grans sentències una frase de Juan-Eduardo Cirlot. El arte como el hombre se encuentra entre dos fuerzas contrarias que lo solicitan: una es la belleza de la serenidad absoluta; la otra, la fascinación del abismo. Quan parlem de disseny, hauríem d’afegir-hi una tercera força que reclama les energies del dissenyador: la funcionalitat. Podríem dir que en el disseny es superposen els territoris de la bellesa, l’objectiu utilitari i l’abisme. Abisme entès com aquella fascinació inherent a la naturalesa humana que provoca tot allò impregnat de misteri i perill. Res d’estrany si tenim en compte que el cervell de l‘homo sapiens continua essent el gran desconegut per a la ciència.

Cartell 10è Aniversari del Col·legi Oficial de Disseny Gràfic de Catalunya - Enric HuguetPotser les bones pràctiques en el disseny aconsellin renunciar a l’esperit indòmit del romanticisme. Evitar en la mesura del possible l’atracció abismàtica. Retornar als ancestres del raciocini pur i assumir l’antiga i sensata definició que fa Aristòtil de que l’art és una actitud permanent de produir coses d’un mode racional. El cartell que commemora el 10è aniversari del Col·legi Oficial de Disseny Gràfic de Catalunya, dissenyat per Enric Huguet, segueix amb exactitud aquest principi aristotèlic. El grafisme incorpora un petit poema del filòsof i dramaturg Kim Vilar, dedicat al mateix Huguet i que s’inclou dins del poemari Cinc deserts. Gràcies a la similitud de les quatre paraules que componen els versos, es genera el joc fonètic que encunya un lúcid aforisme: Disseny és dir seny

El seny implica contenció, equilibri, eficàcia. Qualitats identificables amb la Bauhaus i, a casa nostra, amb el noucentisme, un moviment racionalista i mediterrani que nega els èxtasis ornamentals del modernisme i proposa un art i una arquitectura que aspiren a l’ordre i la serenitat. A l’ideari de la Bauhaus, igual que al credo noucentista, la forma segueix a la funció i la síntesi depurada esdevé una virtut (menys és més). Enric Huguet fa dels versos assenyats de Kim Vilar la imatge predominant del cartell. Sota de la tipografia que s’expressa com un eslògan poètic, es delinea una espiral inscrita dins d’un rectangle auri. L’espiral  s’origina i s’expandeix a partir de la progressió de Fibonacci, una sèrie algorítmica on cada número és la suma dels dos anteriors (0, 1, 1, 2, 3, 5, 8, 13…). Aquesta sèrie numèrica es troba sovint al món natural i apareix en el moviment de formació de les galàxies, en l’estructura geomètrica dels pètals dels cactus i les roses, en els flòsculs dels gira-sols o en la closca de certs crustacis.

L’espiral actua d’esquema metafísic des d’èpoques llunyanes i els antics matemàtics grecs ja la relacionen amb el moviment iniciàtic que propicia la creació del cosmos. No resulta cap coincidència que Enric Huguet hagi triat aquesta imatge i aquests versos per al cartell del Col·legi. L’espiral simbolitza evolució i creixement, metàfora de com funciona l’acte creatiu. Es comença amb un minúscul punt zero i la idea es desenvolupa donant voltes a l’origen, però des de llocs i perspectives diferents. Hi ha també la voluntat de rendir tribut a la saviesa de l’enginyeria natural i aprendre’n, per mitjà de la imitació, les valuoses lliçons gràfiques. Els dissenyadors autèntics com Huguet saben que dissenyar –amb seny o sense– és copiar els invents prodigiosos de la natura. 

 

Share Button

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

L’autor del blog

Subscriu-te al blog

Textos llegits avui