Déu és Wi-Fi

El desig d’escriure missatges més o menys clandestins existeix des de la nit dels temps. A la població d’Esmirna (Turquia), al soterrani de l’àgora, hi ha més d’un miler de pintades gregues que daten dels segles II i III. Als envans dels prostíbuls de l’antiga Roma, els clients hi feien inscripcions informals amb la crònica dels seus triomfs amatoris. Les mateixes pintures rupestres de la Prehistòria esdevenen, en un sentit obert i ampli, els primers graffitis coneguts. La finalitat d’aquests missatges és tan diversa com la naturalesa humana. Els enamoradissos encara es prometen amor etern als troncs dels arbres i alguns excursionistes senten l’impuls irrefrenable de gravar el seu nom a les roques. Cal deixar testimoni de la pròpia vida i del pas per aquell lloc. A les metròpolis, el fenomen se sobredimensiona. Des de la dècada del 1960, amb l’aparició dels aerosols, els retoladors permanents i l’ús general de la tècnica de l’estèncil, qualsevol superfície urbana es converteix en una pissarra pública on tothom hi diu la seva.

La periodista i antropòloga Isabel Aparici aplega una part ben significativa d’aquestes manifestacions gràfiques en el blog Caligrafías urbanas, on s’hi poden veure 1.800 fotos d’escriptura de carrer de tot el món. El web inclou un mapa que geolocalitza 300 cal·ligrafies de Barcelona i que serveix per a fer-se una idea damunt del plànol de l’ebullició de l’street art per barris. La majoria de les pintades accentua més el fons que la forma. No s’hi potencia l’estètica, sinó la força sociològica o lírica del missatge. Les reivindicacions ciutadanes i les denúncies estan a l’ordre del dia. L’espai col·lectiu es torna de vegades un llibre de greuges. Són comunicats sense censura, de caràcter efímer i circumstancial, sempre en perill de desaparició, sempre a punt de ser esborrats per equips de neteja o destruïts pels efectes de la intempèrie. Pocs sobreviuen mesos o anys. Contemplar les fotos d’aquestes cal·ligrafies al blog de la Isabel Aparici és com resseguir els punts distants i lluminosos d’una nit estelada. Reflexos d’una realitat escrita que, com les estrelles que mirem al cel, potser ja s’han extingit. 

A l’era de les noves tecnologies encara hi ha individus que accepten el risc d’expressar certes coses als murs físics en comptes de fer-ho en la relativa protecció del mur virtual de Twitter i Facebook. Segons apunta Aparici, “el poder somnia una ciutat incòlume, neta, sense conflictes, mer escenari de fluxos controlats de desconeguts que vénen i van: una postal per ensenyar als turistes.” Sota aquest imaginari de pulcritud i ordre, l’urbs es regularia com un no-lloc, sense daltabaixos ni dissidències. Un centre de negocis, de trànsit i de visita de monuments. Un parc massiu d’atraccions per a forans. Un panòptic amb càmeres de videovigilància per tot arreu on ningú no pot contravenir les normes. Els graffitis, justificables o no, simbolitzen actes de desobediència. Provocacions semàntiques que volen atraure la mirada del transeünt a través d’un crit visual.

Aquests crits cal·ligràfics no sempre són escandalosos i s’emeten des de tot tipus de suport. Últimament abunden les frases breus de mida modesta, no només a les parets, sinó als semàfors, contenidors d’escombraries, armaris elèctrics, tanques d’obra, esglaons o portes de locals. En etapes convulses i de desconfiança en el sistema, sembla que s’incrementi entre la ciutadania la necessitat de deixar empremta anònima de les seves inquietuds. Aparici fa més d’una dècada que documenta pintades de Barcelona i altres ciutats. La investigació de la nostra periodista i antropòloga l’ha dut a distribuir els graffitis en 5 grups bàsics: Crítica a la crisi i la corrupció, Poesia quotidiana, Surrealisme de carrer, Un altre món és possible i Missatges d’amor. No hi ha dubte que els eslògans de protesta marquen la temperatura social i política de cada moment, però són els aforismes de carrer, enginyosos i sense patró discernible, els que aporten imprevistes lectures literàries.

Moltes d’aquestes cal·ligrafies urbanes se superposen amb calculada ironia damunt d’imatges icòniques de l’art, del cinema o dels anuncis publicitaris. A un armariet de l’antic edifici de l’Escola Massana s’hi deia Cuidado con lo que creas, a sota del monstre fílmic de Frankestein, popularitzat per l’actor Boris Karloff. Una altra advertència, repescada d’un aiguafort de Goya de la sèrie Caprichos, val per a censurar l’especulació urbanística al barri de Sant Antoni: El sueño del hormigón produce monstruos. Sense desplaçar-nos del districte, Isabel Aparici hi descobreix un adhesiu que manipula la llauna de sopa Campbell’s d’Andy Warhol per a fer un discurs contra la ultradreta i el franquisme sistèmic. El resultat de l’experiment de descontextualització es llegeix com a Facha’s Spanish Soup, una recepta no gens apropiada per a la salut física i mental. L’street art, igual que el pop art, agafa els objectes dels mass media amb la intenció de transformar-los en elements que provoquin controvèrsia. Allò vulgar deixa de ser-ho i deriva en gràfiques alternatives. En nous signes i símbols, sotmesos a l’escrutini del vianant.

En el joc de les correspondències fora de context, hi ha associacions massa insòlites. A una paret del Raval barceloní hi apareix la figura del majordom galtaplè de Netol davant d’una urna electoral i la consigna Democracy we’ll vote! El personatge publicitari del líquid netejador de metalls, que es va fer cèlebre als anys 50 i 60, és la raó principal per anar a votar, en un raríssim argumentari que barreja la participació ciutadana amb la higiene lluent de la llar. Al centre comercial Les Arenes de la plaça Espanya, Aparici cataloga un exemple de trastocament del sentit. Afegint-hi tres lletres escrites amb retolador a un cartell de la marca de roba Desigual, amb una model de fons que encarna el cànon de bellesa fashion, el missatge definitiu es tergiversa i emergeix el concepte Desigualdad. Una frase amb crítica similar als ideals estètics preestablerts s’escripturava a un quiosc d’un carrer de Barcelona: Las revistas de moda hacen que mi novia se sienta fea. Els graffitis no cessen i malgrat que estigui Proívido fijar argo, com bé promulga una pintada amb faltes d’ortografia possiblement jocoses, el cert és que les intervencions en l’espai públic proliferen arreu.

Els graffitis representen una arqueologia del present que ha transgredit els límits geogràfics i la propietat privada. Ja no pertanyen al subsòl del metro, als suburbis dels extraradis o als polígons industrials, com passava entre el 1960 i el 1975, sinó que usurpen qualsevol zona on puguin ser visibles. De vegades, els temes tractats sobten per surrealistes. El súmmum del progrés teològic esdevé una cal·ligrafia, trobada a l’Eixample, que anuncia a tots els creients que Dios es Wi-Fi. Les ones de les xarxes tenen omnipresència com els demiürgs del pretèrit. Segons el filòsof Nietzsche, Déu va morir al segle XIX, però ara ressuscita en forma de connexió eterna. Congratulem-nos-en. No quedem orfes d’éssers divins. El nou regne inalàmbric dels cels, la nova transcendència, és estar sempre connectats.

 

Share Button

Comments are closed.

L’autor del blog

Subscripció al blog