Catalan Hipstory

Sostenia l’escriptor Jack London (1876-1916) que un individu que llueix tatuatges és algú amb un passat interessant. A les acaballes del segle XIX, encara es pot creure en herois i aventurers. La natura no s’ha malmès del tot. Hi ha paisatges verges, latituds inconegudes, territoris per descobrir, on rudes exploradors i intrèpids llops de mar s’atreveixen a endinsar-hi. Cal explicar-ho i dur el testimoni sempre a sobre. Els tatuatges d’aquests odisseus crepusculars mostren trossos de la biografia del viatge: noms, indrets, símbols, anècdotes. La pell esdevé un relat escrit amb cicatrius de tinta. Els dibuixos subcutanis representen episodis amb dimensió mítica i, d’alguna manera, ultraterrena. Pàgines d’història personal que es graven amb dolor per a ser recordades i transmeses. Estigmes que aspiren a la immortalitat en un cos efímer.

Francesc Macià segons el dissenyador Pere RosellPerò som al segle XXI. Els homes sobre els quals escrivia Jack London han desaparegut del mapa. Sense gairebé terres per explorar, en una època en què tothom es desplaça i el viatge físic ja no glossa les proeses de ningú, es diria que les úniques aventures possibles es troben a les realitats inventades amb què intenten seduir-nos els anuncis publicitaris i el merchandising. La prova: unes samarretes. El dissenyador Pere Rosell fa un salt en el temps i crea per a la marca de roba Calamart set il·lustracions titulades Catalan Hipstory, on figures significatives de la història del país hi apareixen modernitzades, a l’estil hipster, amb una sèrie de tatuatges que al·ludeixen a la seva singladura vital. És tota una col·lecció de cromos honorífics. Dos presidents de la Generalitat (Francesc Macià i Lluís Companys), un músic (Pau Casals), un arquitecte (Antoni Gaudí), un poeta (Jacint Verdaguer), una militant del PSUC (Neus Català) i un cantautor (Ovidi Montllor), componen aquest mosaic irònic de personatges addictes al body art

Antoni Gaudí i Lluís Companys segons el dissenyador Pere Rosell

Des dels nois de Village People, no s’havia vist unes caracteritzacions tan convincents. Imagino la cara dels senyors i senyores del Patronat de la Sagrada Família en adonar-se que avui dia Gaudí es presentaria com un hèrcules de gimnàs amb tattoos religiosos dels seus èxits modernistes als músculs. La perplexitat no hauria de ser menor per als responsables del Memorial Democràtic. Macià proclama, a la seva dermis d’avi nudista, la república catalana i un Companys en ple èxtasi es punxa fins al coll amb l’agulla de tatuar moments viscuts d’alegria i tragèdia. La il·lustració que es dedica a Neus Català versiona un cartell de la dècada del 1940, Rosie the Riveter, icona del feminisme i de la incorporació de la dona al món del treball. En la variant de Pere Rosell, la supervivent dels camps d’extermini nazis trenca les cadenes de la injustícia amb el seu braç quadribarrat de fèmina en lluita. Assistim a mitificacions humorístiques, però mitificacions al cap i a la fi, en què la força física deriva en metàfora de la força moral.

Neus Català i Jacint Verdaguer segons el dissenyador Pere Rosell

Les altres tres samarretes il·lustrades de Catalan Hipstory atenuen molt la rotunditat dels cossos. No pas l’acidesa dels missatges implícits. La imatge de Verdaguer tampoc no és idònia per a beatituds. El poeta i eclesiàstic es palplanta amb barretina, vestit de dol solemne, com un hereu del mas de les ombres en un paisatge de terror gòtic. Una creu invertida, damunt del seu nom, dóna a entendre que deserta de la cohort celestial i es passa al bàndol dels àngels caiguts. L’estampa de Pau Casals no engendra lectures ambigües sobre el bé i el mal. El mestre del violoncel toca l’instrument i es ratifica en la tossuda catalanitat que va exportar per tot el planeta. Els tatuatges, amb motius florals i nàutics, i l’arracada a l’orella, situen al gran músic en un context de tribu urbana alternativa.

Pau Casals i Ovidi Montllor segons el dissenyador Pere Rosell

Acabem amb la meva il·lustració predilecte, la del valencià Ovidi Montllor. El cantautor es reinterpreta com una estrella del rock, com un elvis de la resistència cultural i política. Ja no l’alimenten molles i puja a l’escenari de la revolta amb jaqueta d’àmplies solapes. Una llàgrima escàpola humiteja el seu pòmul. Al pit, hi porta un cor enamorat on s’hi llegeix Teresa, títol d’una cançó que descriu la descoberta adolescent del sexe. El mèrit del dissenyador Pere Rosell és la gosadia amb què ha afegit matisos ficticis i surreals a les circumstàncies històriques de les personalitats que retrata. Són samarretes que s’han de contemplar de prop. La màxima potència de la proposta s’aplega en els detalls del dibuix, en les insinuacions subtils i mig camuflades que cal anar resseguint amb ulls desperts.

Rosell planteja una exòtica galeria d’àlters egos que es plasmen amb una iconografia extraoficial. La hipsterització de les fesomies, amb tota mena de tatuatges temàtics, basteix una realitat paral·lela que imagina com es manifestarien corporalment set individus il·lustres si adoptessin la moda vintage o un estil de vida modernet. Catalan Hipstory no és res més que una aposta recreativa a la ruleta de la ironia. Un enginy mental, concebut per arrencar un somriure de les boques sovint massa assenyades de la nostra societat. Alguns insistiran en veure-hi mala llet i manca de respecte cap als símbols del país. Jo només hi veig ficció i l’aforisme d’Heràclit: el destí és a les mans d’un infant que juga.

 

Share Button

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

L’autor del blog

Subscripció al blog

Textos llegits avui