Casi nada

Portada 1-1 Revista U&lcU&lc (Upper and Lower Case) fou una revista tipogràfica que editava ITC (International Typeface Corporation), l’empresa d’Aaron Burns, Herb Lubalin i Edward Rondthaler, que ha passat a la història per ser la primera companyia en diagramar tipografies sense que existissin abans en foneria de plom. A principis de la dècada del 1970, apareix la fotocomposició i un conjunt de noves fonts de lletra reemplacen els tipus de la impremta tradicional. La revista es publica entre el 1973 i el 1999 i només es podia aconseguir mitjançant una subscripció gratuïta. El seu impecable disseny, amb col·laboracions innovadores de tipògrafs, dissenyadors i il·lustradors, la converteix ràpidament en un vehicle de cultura gràfica i aprenentatge per als professionals i els amants de la tipografia.

Cada pàgina és una troballa compositiva on el concepte comunicatiu i el joc es combinen per a crear solucions gràfiques enginyoses i d’allò més originals en el seu moment. Encara avui conserva bona part de l’esperit que va convertir U&lc en un mite esperat que arribava a la bústia cada tres mesos. Durant vint-i-cinc anys, com un Mercuri terrenal, el carter va esdevenir el missatger de la divina tipografia. A l’època de més èxit de la publicació, se’n van distribuir arreu del planeta uns 200.000 exemplars. L’empresa Monotype Imaging ha escanejat tots els números de la revista i es poden descarregar en PDF, sense cost, en aquest link. Imprescindible, tenir-los a la biblioteca digital. 

Portada 16-3 Revista U&lc - Carlos RolandoEntre el grapat de números impresos que conservo com un tresor d’U&lc, retrobo la portada i les quatre pàgines interiors que la revista dedica a Carlos Rolando. Les imatges del dissenyador argentí, examinades amb perspectiva temporal, són un veritable itinerari sociològic. Som a l’any 1989. En plena eufòria preolímpica. La postmodernitat crema els últims cartutxos i Barcelona centralitza totes les mirades. La ciutat es remodela a marxes forçades i un ambient d’optimisme inunda l’ànima dels barcelonins i les butxaques dels especuladors immobiliaris. Els pisos s’apugen sense fre ni control i ningú sembla amoïnar-s’hi. Es crea l’efecte de la riquesa virtual. Els que ja són propietaris calculen quant valdria el seu pis si el venguessin i els que compren i vénen immobles en dupliquen el preu en un lustre. Una bombolla irracional que s’allarga fins al 2000 i que ha conduït a l’actual crisi econòmica.

Pàgines 16-17 Revista U&lc 16-3 - Carlos Rolando

Alguns dels dissenys de Carlos Rolando al número d’U&lc reflecteixen la temperatura social de la dècada. Hi reconeixem un cartell fotogràfic de Barcelona 92. O el romb característic del logotip del Nick Havanna, un dels locals emblemàtics, juntament amb l’Studio 54 i el KGB, on els yuppies i els eterns noctàmbuls s’hi barregen en dubtosa harmonia. Hi sona des de la música sinistre de Nina Hagen fins als ritmes amb regust tropical de Matt Bianco. Durant aquells anys, les televisions es liberalitzen. Ja emeten els canals autonòmics i aviat ho faran els privats i els dels grans municipis. Els símbols identificatius de Castelldefells, una productora de TV, amb un sol, un siluetejat amb fulles de palmera que es perceben com un estel i una franja gruixuda de mar mediterrani, testimonien l’auge audiovisual.

Pàgines 18-19 Revista U&lc 16-3 - Carlos Rolando

Al parell de pàgines següents, hi ha els logotips institucionals de la Borsa de Barcelona –la pela sempre és la pela– i el de l’Exposició Universal de Sevilla. Però el més significatiu de tot resulta la presència d’un anunci de sabates i dels grafismes corporatius de dues marques del sector tèxtil. Imperen els joves professionals triomfadors i el narcisisme i el culte a la imatge s’apoderen de la forma de vestir i de relacionar-se. Ja no es duen els físics poc acurats. Els urbanites van als gimnasos i perruquers d’estil, gaudeixen de bona presència i intenten demostrar fins a límits delirants que les coses els hi van prou bé Els dissenyadors gràfics també participen d’aquest fenomen. Les empreses públiques i privades, arrossegades per l’ímpetu olímpic, augmenten les partides pressupostàries de publicitat i imatge de producte. Els encàrrecs flueixen als estudis de disseny i es diria que les vaques grasses han vingut per a no marxar. I si no n’hi ha tanta, de feina, cal representar la ficció d’un estatus benestant.

Fragment d'un disseny de Carlos RolandoQuè en queda, de tota aquella moguda postmoderna, de tota aquella eufòria preolímpica, que semblava que no s’havien d’acabar mai? Un fragment de la portada de Carlos Rolando que surt a la revista U&lc ens en dóna la resposta: Casi nada. Punxat el fràgil globus anímic, amb l’arribada dels ordinadors al dia a dia del disseny, la sobreabundància d’escoles i la conseqüent sortida al mercat laboral dels estudiants que es graduen, la professió es superpobla i s’impregna d’un mecanicisme que, com totes les revolucions tecnològiques, està pensat per a produir a baix preu. El que portem del segle XXI, amb la maduresa d’internet com a espai comunicatiu multitudinari i la irrupció constant de dispositius electrònics, no ha servit per aclarir conceptes ni establir les jerarquies oportunes. Massa vegades, la intel·ligència artificial eclipsa la intel·ligència natural i els dissenyadors no sempre hem sabut contemplar aquest eclipsi amb els ulls idonis i les idees clares. 

 

Share Button

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

L’autor del blog

Subscripció al blog

Textos llegits avui