Incomunicació i libido

Durant un discurs al Palau de la Generalitat, el dissenyador Enric Satué va afirmar de Josep Pla-Narbona que era com el Dr. Jekyll i Mr. Hyde: grafista de dia i artista de nit. Poques frases perfilen amb tanta precisió el caràcter polifacètic i complex del personatge. La trajectòria de Pla-Narbona engloba el disseny, el dibuix, el gravat, l’escultura i la pintura. A l’any 1961, fou soci fundador i primer president de Grafistas Agrupación FAD (avui l’ADG-FAD). El 1964 impulsa la creació dels premis LAUS. És considerat un dels pioners del disseny gràfic al nostre país i un artista prou reconegut a l’estranger. La seva obra ha estat acceptada al Museu d’Art Modern de Nova York (MoMA). El poeta Dámaso Alonso, parlant del seus treballs artístics, va definir-lo de genial plasmador de les vaguetats turmentadores de l’esperit.

Que l’art de Pla-Narbona sorgeix dels insondables passadissos de la psique, es manifesta ja en el seu autoretrat del 1954. Una mà esquerra (símbol de l’inconscient) se li escapa del crani. Entre els dits, una ploma horitzontal ejacula amb intenses gotes de tinta. L’acte de crear s’hi materialitza com una fosca inseminació de la ment, com un fluid fecund que transforma el normal en extraordinari. De les disciplines conreades per Pla-Narbona, és potser en els seus gravats on es concreta amb més plenitud aquesta energia creadora que entreobre espais de transició entre la realitat dels ulls oberts i el món oníric de les parpelles abaixades. El nostre artista, onironauta intrèpid, empunya l’eina del dibuix i esbossa imaginaris on els tabús es desintegren. Continue reading

La pell de la màscara

Les festes són un espai i un temps d’identitats compartides. El ritual festiu cohesiona. Amb la ruptura de la rutina quotidiana, es reforcen els lligams entre individus distints. En èpoques pretèrites, les celebracions marcaven els cicles cosmològics, els homenatges als déus predilectes o els períodes de sembra i recol·lecció de les collites. Les festes actuaven de recordatori agrícola o demiúrgic dels dies importants de l’any. Avui han perdut aquest nexe potent amb la natura, però continuen construint el nostre costumari emocional. Celebrem solsticis i equinoccis i l’acte de fer-ho indica, com en els orígens dels ritus, l’anhel còmplice de consolidar els trets comuns dels qui hi participen. La festa estableix una treva, un armistici social, on amics i enemics aparquen les diferències.

En les celebracions de Carnaval, les identitats establertes es difuminen. S’instaura un ordre invers, un capgirament efímer de les normes. La realitat col·lectiva es distorsiona amb l’ús subversiu de les disfresses. Els rostres abans recognoscibles se substitueixen per un altre rostre no menys verídic: la màscara. Darrera dels antifaços, els egos canvien d’aspecte i de paper. Transformisme físic i metafísic. Cossos i ànimes abarroten els carrers a la cerca del paradís de la disbauxa. Un retorn provisional al caos primigeni. Cerimònia pagana de la nit dels temps. Si hi ha una observadora atenta dels fenòmens carnavalescos és Teresa Costa-Gramunt. L’escriptora i dissenyadora d’ex-libris, d’arrels 50% vilanovines, acaba de publicar El Carnaval i les seves figures, un llibre de 25 textos breus, il·lustrats per la pintora i gravadora Adelaida Murillo. La fusió de proses i imatges ens condueix per espais humans, geogràfics i culturals, que mostren les múltiples manifestacions del Carnestoltes. Festa mestissa de caràcter holístic que, en ple tercer mil·lenni, encara conserva bona part del seu misteri ancestral. Continue reading

La lletra il·lustrada

Desembre. Dies previs al Nadal. Un sobre a la bústia. El dissenyador Enric Satué ha tingut la gentilesa de regalar-me un exemplar numerat del llibre Les caplletres il·lustrades de Junceda. Rebre aquesta perla gràfica del 1983, amb segell de l’editorial Alta Fulla, em fa agrair d’allò més que de tant en tant les vaques sagrades del disseny es transformin en el tió caganer que contribueix a l’alegria dels simples humans amb obsequis imprevistos. El llibre, amb pròleg assagístic i edició a cura del mateix Satué, és un recull de 471 mostres d’un dels aspectes menys explorats de l’obra juncediana: el d’extraordinari dibuixant de caplletres.

Joan Junceda (1881-1948) fou potser l’il·lustrador més popular i prolífic de la seva època. En donen fe els 50.000 dibuixos que produeix en cinquanta anys. Una mitjana de tres cada dia. Va treballar en un munt de publicacions, en algunes d’elles amb veritable èxit de públic. Tothom (que llueixi cabells blancs i prou nostàlgia) recorda amb afecte les imatges de Junceda per a la revista infantil En Patufet o per a les Pàgines viscudes de Josep M. Folch i Torres. Temes digestius, literatures de consum fàcil, que encasellen el nostre il·lustrador en unes històries sense bons arguments, que si bé li asseguren guanys fixos i una certa fama (ara en diríem fama mediàtica), alhora impedeixen que pugui desplegar tota la potència artística. Els encàrrecs, a excepció de quan il·lustra els escriptors Jonathan Swift o Robert Louis Stevenson, no estan a l’alçada de l’enorme i desaprofitat talent del dibuixant.  Continue reading

La filosofia del cop de puny

el-acorazado-potemkin-1971-equipo-cronicaLa frase més arxiconeguda del Libro rojo de la publicidad (1993) de Lluís Bassat diu que una tanca publicitària ha de ser un crit a la paret o un cop de puny a l’ull de l’observador. La fe en la contundència visual i verbal fa que Bassat afirmi, religiosament, que les idees mouen muntanyes. Uns anys abans, els artistes del Pop art també es deixaren seduir pels mastegots de les imatges tòpiques del consumisme i dels mass media com a motor de les seves obres. Però resulta discutible posar en el mateix sac el tedi repetitiu de les fotocòpies acolorides de Warhol i les audaces creacions de Robert Rauschenberg o Richard Hamilton. Com tampoc no sembla homologable el Pop Art de factura nord-americana o britànica i aquell que es produeix al sud d’Europa. Cada país i cada autor presenten signes distintius propis.

A l’arc mediterrani, els millors protagonistes del Pop art són els llevantins Rafael Solbes (1940-1981), Manolo Valdés (1942) i Juan Antonio Toledo (1940-1995), que signaven amb el pseudònim d’Equipo Crónica. Acaba de clausurar-se, a la seu de la Fundación Bancaja de València, una ambiciosa exposició retrospectiva d’aquest col·lectiu artístic. Durant tres mesos, s’hi han exhibit 165 obres de les diverses etapes del grup, que corroboren el que ja es pressentia: no es pot entendre el recent art contemporani sense els quadres i escultures d’aquest trio de pintors, mordaços i heterodoxos, que estratifiquen els fragments de la realitat i els transformen en actes de consciència social i cultural.  Continue reading

Taxi Driver

L’arquitecte Le Corbusier creia que les quatre funcions d’una metròpoli són viure-hi, treballar-hi, divertir-s’hi i desplaçar-s’hi pels carrers. Tothom qui resideixi en una ciutat constata que aquesta simplificació, que potser ha valgut per als principis filosòfics dels estudis d’arquitectura, no té mai en compte la naturalesa imprevisible del factor humà. Les aglomeracions metropolitanes guanyen caràcter amb els usos i costums de la gent que hi habita. L’escriptor Italo Calvino, a l’obra Le città invisibili, bateja cada nucli urbanístic amb noms de dona. Sovint les ciutats es mesuren amb criteris subjectius: apareixen als ulls del viatger com un teatre captivant d’edificis i artèries, que s’ha de conquerir amb tots els sentits. L’anatomia de l’urbs pot convertir-se per a l’individu en trànsit en objecte de desig, en territori de perplexitats on paga la pena entrar-hi i explorar-ne les contradiccions.

Taxigrafies de Jordi Nebot - 1

El fotògraf Jordi Nebot fa de taxista a Barcelona. La feina de conductor li permet recórrer la ciutat i examinar-la des d’un punt de vista únic: el d’un creador que utilitza els itineraris per a reflectir d’una manera peculiar les escenes de la dramatúrgia urbana. Des de l’any 2013, Nebot treballa en la sèrie fotogràfica Taxigrafies. Com el seu títol suggereix amb intel·ligència, es tracta d’una col·lecció d’instantànies captades amb la càmera dins d’un taxi. El vehicle es torna observatori ambulant. El taxista-fotògraf reconeix el paisatge de les vies públiques i hi atrapa moments fugaços de l’activitat al carrer. El trajecte és la gènesi de la mirada. Cada adreça, cada zona que es visita, resulten una promesa de curiosos impactes visuals. El parabrisa i les finestres de l’automòbil delimiten l’enquadrament de les imatges. El paspartú on es manifesta l’atzar.  Continue reading

Els rostres ferits

Des dels vint anys la il·lustradora Paula Bonet viu enamorada d’un home baix i enèrgic, d’idees clarividents i sensibilitat versàtil: François Truffaut. El cineasta parisenc, mort el 1984, s’ha convertit per a ella en un autèntic gurú espiritual. Films mítics com Les Quatre Cents Coups, La peau douce o Fahrenheit 451 esdevenen sagrades peçes de culte per aquesta autora de Vila-real (Castelló). Sorprèn una mica que una persona nascuda el 1980 conegui Truffaut i encara més que li entusiasmin tant les seves pel·lícules. Gairebé tot en la Paula sembla atípic i vertiginós. En a penes quaranta-vuit mesos passa de ser una dibuixant poc coneguda a transformar-se en un dels noms de referència de la il·lustració d’avui. Un ascens meteòric que té els seus riscos. Sortir de l’anonimat i arribar a la cúspide de l’aparador mediàtic requereix alguna cosa més que talent. Cal un cervell ben moblat per a digerir l’èxit i tornar-se immune a les enveges i als plagis.

Il·lustració de Paula Bonet - 1Les obres de Paula Bonet agraden al gran públic. I molt. Els admiradors li segueixen la trajectòria amb fidelitat i hi ha qui roba dels murs els pòsters fets per ella per endur-se’ls a casa, en un acte inequívoc de fetitxisme gràfic. Les alumnes dels cursos d’i·lustració de les escoles d’art i disseny somnien amb triomfar a l’estil Bonet. Fins i tot un senyor de Texas es tatua al cos un dels seus autoretrats. A voltes la fama presenta aspectes anguniosos. No ha de ser gens còmode saber que la teva cara és a la pell d’un perfecte estrany. Però, ¿quines són les causes de l’acceptació majoritària dels personatges femenins creats per la il·lustradora castellonenca? Paula Bonet explota el mateix mètode narratiu que Trufautt. Els films del director s’inspiren en episodis biogràfics i parlen dels temes que el turmentaven. Bonet, com el cineasta, il·lustra les circumstàncies viscudes, les pulsions, els traumes, els anhels. Allò intangible que bull dins de l’ànima de l’artista i que necessita emergir com un guèiser alliberador.  Continue reading

Plató i Pokémon

Plató i Pokémon GOReculem dos mil cinc-cents anys sense abandonar la Mediterrània. Just quan el filòsof grec Plató  s’empesca el mite de la caverna. En aquesta al·legoria, hi ha un grup d’individus que han viscut encadenats des de sempre dins d’una gruta, de cara a la paret. Com que no saben cap altre àmbit que no sigui el de la cova, creuen que les siluetes dels cossos que es projecten en passar per davant d’un foc, que es troba darrere seu, són la fidel materialització del món exterior. Les ombres a la paret resulten l’únic mitjà de coneixement per als presoners. La metàfora platònica ens alerta sobre el perill que, fa vint-i-cinc segles, suposava caure en el parany de confondre els reflexos erràtics de la realitat amb la realitat mateixa.

A l’època actual, el mite de la caverna es presentifica en cada pantalla que mirem. Per als més joves, i no tan joves, el progrés social es mesura per la quantitat de dispositius electrònics que es posseeixen. La paret tenebrosa de la cova de Plató ha estat substituïda avui per les parets llumíniques de portàtils, tablets i telèfons intel·ligents. El desajust interpretatiu és similar al dels presoners de la gruta. Ens hipnotitzen imatges virtuals que sovint tenen més força que el món que, fins no fa gaires dècades, consideràvem veritable: el món de l’observació i de l’experiència directa, sense filtres ni distàncies. Aquell món viscut en carn i ossos. Agradi o no, la tecnologia ha conquerit els espais privats i públics. El següent pas en aquesta conquesta tan absoluta l’acaba de fer l’empresa Nintendo en distribuir Pokémon GO, un videojoc per smartphones on les fantasies animades de la virtualitat es barregen amb territoris físics reals.  Continue reading

La presó interior

El tema del espais imaginaris té un il·lustre predecessor: Giovanni Battista Piranesi (1720-1778). Els seus gravats de Carceri d’Invenzione signifiquen una de les manifestacions artístiques més devastadores de tots els temps. Amb un extraordinari domini del dibuix, Piranesi personifica en aquestes arquitectures fictícies la derrota de la llibertat de l’individu. L’existència es converteix en lloc de crim i càstig. En una masmorra sòrdida, volumètrica, accidentada, amb desnivells continus i escales que es dirigeixen al no-res, de la qual és improbable fugir-ne. Inspeccionats amb mirada moderna, els recintes piranesians resulten un inspiradíssim preludi de les tenebres del moviment romàntic i les obsessions psicoanalítiques del surrealisme. Una visita guiada als passadissos de l’horror de la psique. La potent influència de les representacions carceràries de Piranesi arriba fins als nostres dies. Sergio Moreno Miraglia és un artista plàstic que interpreta, amb dibuixos de petit format, aquesta narrativa visual d’habitacles reclosos.

Obras de recorrido de Sergio Moreno Miraglia - 1

En una sèrie d’obres titulada Obras de recorrido, Moreno Miraglia plasma els daltabaixos psicològics de l’ànima humana amb escenaris inquietants, més a tocar dels clarobscurs de subsòl que dels optimismes pletòrics. La partida vital del jo i les seves circumstàncies es dirimeix als soterranis de la sensibilitat. El conjunt de dibuixos s’anomena “de recorrido” perquè són composicions que sorgeixen mentre es viatja. Amb tècnica de llapis carbó i grafit, als fulls 10×15 cm d’una llibreta de la marca Moleskine, el nostre artista plàstic, nascut a Buenos Aires i residint a Barcelona, se serveix dels trajectes físics com a origen del desplaçament mental. El viatge, exterior i interior, es transforma en causa i efecte del procés creatiu. En punt d’inici de l’itinerari que travessa la frontera de l’establert.  Continue reading

Els amos dels llibres

Primavera de l’any 1976. Una antiga alumna de l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics (Llotja) penetra a la biblioteca d’un domicili, agafa un llibre dels prestatges i l’obre. A la contraportada, hi ha un paper enganxat amb una imatge. Escull un altre llibre i també hi veu la mateixa imatge. La noia, sorpresa perquè quan estudiava disseny i il·lustració ningú no li havia dit res de tot això, pregunta a l’amo de la biblioteca sobre la utilitat d’aquests estranys grafismes. La nostra protagonista acaba d’estrenar-se en el món quasi secret dels ex-libris i neix en ella una fascinació per aquestes peces, que ja mai no l’abandonarà. Quatre dècades després, aquella noia curiosa s’ha convertit en la Teresa Costa-Gramunt d’avui: escriptora consolidada i segurament la dissenyadora d’ex-libris més important del país.

Ex-libris dissenyat perTeresa Costa-Gramunt (1986)L’obra exlibrista de Costa-Gramunt és extensa. Passa dels 400 originals. Una col·lecció que ha exhibit amb fluïdesa a un centenar de mostres expositives. Alguns dels seus dissenys es troben a l’arxiu gràfic de museus i biblioteques nacionals i internacionals. Per a seguir l’evolució estilística de les marques de la Teresa al llarg del temps, deixeu-vos caure pel blog Elogi de l’ex-libris, on la mateixa autora relata amb detall els motius, circumstàncies i anècdotes de cadascuna d’aquestes estampes il·lustrades, que serveixen per a certificar a qui pertanyen els llibres. Semblaria que amb escriure-hi el nom, no n’hi ha prou. Cal compendiar en imatges els atributs psicològics del propietari. Els ex-libris funcionen com un segell d’identitat, com una metàfora visual que expressa el caràcter o la professió de l’individu.  Continue reading

El crític riu

El dissenyador fashion Jeremy Scott és un especialista en crear l’equívoc en els codis comunicatius. L’última proesa mediàtica d’aquest provocador visual ha consistit en el disseny de l’envàs de l’eau de toilette de Moschino. En un exercici d’atreviment i de moral alcoiana, ha adaptat una coneguda ampolla de netejavidres com a continent de la fragància. Si s’ambicionava l’ambivalència, i un cert escàndol, el producte és un èxit. Veiem el contrast entre l’esprai multiusos, que s’associa a la neteja domèstica, i l’embalatge de cartró, que adopta una estètica d’article de luxe, amb el típic estàmping daurat, que senyalitza els articles de gamma alta. La idea es fonamenta en barrejar el vulgar i l’exclusiu, el proletari i el benestant, en un mestissatge dissolut que en termes de tradició suggereix els intercanvis de rols socials dels dies llicenciosos del carnestoltes.

Eau de Toilette Fresh de MoschinoL’eau de toilette de Moschino, segons la publicitat, desprèn uns efluvis frescos, degut a la seva sofisticada composició de pàtxuli blanc, mandarina, fustes de cedre, peònia i altres flors i herbes del paradís del consum. Més o menys com els netejadors aromatitzats amb tota mena de fruits, que tant abunden pels lavabos i cuines. Les confusions poden ser d’innocentada salvatge. Fàcil, que l’autèntic netejavidres vagi a parar al tocador de la senyora i el perfum al quarto de mals endreços, on l’assistenta guarda els estris de fer dissabte. A efectes pràctics, l’aroma potser resulti semblant i la diferència més dura la trobaríem en el preu. Un flascó de trenta mil·lilitres de Moschino ronda els quaranta euros. Un pèl car per a un netejavidres.  Continue reading

Tretze que no són tretze

Escriure un estudi sobre la producció publicitària d’un grup de directors d’art que van aparèixer fa cinquanta anys a Madrid és com promoure una sessió d’espiritisme gràfic. No només cal invocar amb encert la biografia i les obres dels autors morts i vius, sinó tenir la facultat de saber entendre l’esperit de tota una època. Javier González Solas, dissenyador i ex docent de la Universidad Complutense, és el mèdium i analista de la cultura visual que ens condueix a aquest període històric irrepetible. El seu llibre Grupo 13, publicitarios entre el arte y el diseño, significa un apropament exhaustiu a la trajectòria vital i professional d’uns creadors inclassificables, que van desenvolupar la seva feina a mig camí entre l’art, la publicitat i el disseny.

Llibre Grupo 13 de Javier González SolasViatgem cap a una època de diseñadores antes del diseño. Un temps sociopolític on la il·lustració i el grafisme no estaven totalment esclavitzats per les retòriques “neocon” i els discursos de cambra de comerç, tant en boga avui dia. El llibre de G. Solas és una versió del catàleg-arxiu per a una pròxima exposició, encara en procés. Incorpora un volum principal de justificació, definició i crònica de les accions del Grupo 13, que s’acaba amb un capítol interpretatiu. Com a annexos, hi ha dos volums de monografies de cadascun dels membres del grup. L’obra completa consta de 872 pàgines i més de 3.000 imatges. Es pot adquirir en format digital, a preu mòdic, en aquest link. Es tracta d’un treball d’investigació concloent per a conèixer a fons una generació, sovint oblidada, i descobrir peces no prou conegudes del patrimoni publicitari espanyol.  Continue reading

Els monstres que no diem

Un dels efectes perniciosos d’internet és que l’estupidesa humana pugui viatjar a la velocitat de la llum. La immediatesa com a conducta i la fe cega en tot allò que sigui instantani propicien el desarmament dels conceptes. Expulsada de les nostres vides la pausa cautelosa, els comunicats visuals i verbals es propaguen amb la urgència d’un incendi que ja ens socarrima abans d’encendre’s. Els qui reivindiquem el retorn plàcid a la lentitud no acabem de fiar-nos d’aquestes presses compulsives. Però hi ha moments que l’esperit d’Arthur Rimbaud, poeta que als vint anys ja havia escrit els versos més notables de la seva obra, torna a visitar-nos amb un somriure victoriós. Acceptem-ho. Algunes persones viuen ràpid. Avui, com passava ahir, emergeixen del no-res talents precoços, exòtics animals artístics que despunten amb l’acceleració d’un llampec.

Animeyed de Flóra Borsi - 1Amb vint-i-dues primaveres d’edat, la fotògrafa i artista visual Flóra Borsi (Hongria, 1993) pertany a aquesta rara fauna de creadors que maduren a ritme vertiginós. Les seves imatges pivoten al voltant de la difícil relació entre cos i ment. És un univers de gran força psíquica. Somnis, fetitxisme, fantasies obscures, emocions complexes, fragilitat del jo davant d’un món incomprensible. Max Ernst pensava que a la bogeria cruel dels poderosos calia oposar la follia indòmita dels artistes. Flóra Borsi estructura la seva alienació amb idees brillants i virtuosisme digital. Observem una proposta que s’interroga sobre el desconcert de l’ego a través d’un enginyós sentit de la feminitat. Un art de desitjos ocults i pulsions secretes que no dubta a estirar-se, públicament, al divan del psicoanalista.  Continue reading

Un noi de barri

Que els cantants de rock and roll afirmin que són nois de barri, i en facin bandera, no resulta del tot excèntric. Ho és força més que ho proclami un dissenyador, la feina del qual consisteix a crear imatges sofisticades per a empreses i institucions. Just ara que l’any 2016 obre el cicle dels mesos, Enric Satué estrena web (http://www.enricsatue.com/). En el seu text del capítol biogràfic, aquest imprescindible dels comunicats visuals manifesta amb orgull els seus orígens humils i la seva formació autodidacta a l’aula sense parets de la universitat de la vida. Quan algú concentra al llarg de la trajectòria professional un mosaic de dissenys tan significatiu, se’n poden tolerar algunes coqueteries. No tothom rep el Premi Nacional de Disseny ni arriba a l’estatus de lliurepensador que, en paraules pròpies, ha actuat sempre segons li donava la gana (amb permís dels deures tributaris i dels condicionants de cada encàrrec, és clar).

Dissenys gràfics d'Enric SatuéEnric Satué ha triat una cinquantena de treballs en el seu web recopilatori. Són, potser, els que valora com a més representatius de la seva carrera. Una frase reclama lectura urgent al peu de les imatges: “…uns quants dissenys dels quals se’n podria escriure algun llibre”. No és la primera vegada que sento al nostre dissenyador històric insinuar o directament lamentar-se que fins ara ningú no s’hagi dignat editar, i suposo que estudiar, el gruix de la seva obra gràfica. Això passa sovint. Som un país desagraït de mena, on gairebé has de criar malves per a merèixer una mica de reconeixement. En el cas que ens ocupa, la paradoxa adquireix matisos grotescos. Satué té dues dotzenes de llibres publicats com a investigador del disseny i –oh, quina sorpresa!– no hi ha cap entitat que l’editi com a creador gràfic. Aquest és el pa que s’hi dóna, en el moment cultural tan raquític que vivim.  Continue reading

Sense paraules

Insisteixen els entesos en reflexologia que caminar descalç a la vora del mar estimula la circulació sanguínia, oxigena l’organisme i ajuda a reduir l’estrès. Convertir-se en un transeünt damunt de la sorra aporta un altre benefici no menys valuós: la possibilitat de meditar a l’aire lliure. Au plein air, davant del blau marí, es vaga sense rumb ni naufragi. L’atzar dirigeix els teus passos i les idees semblen discórrer amb la lleugeresa indòmita de la brisa. Entretenir-se, observar, descobrir. Desdoblar-se. Ser a dins i a fora. Percebre a parts iguals la realitat exterior i la interior en un temps sense horari. El filòsof Friedrich Nietzsche assegura que quan es transita en solitari l’ombra del passejant esdevé la fidel i necessària oïdora dels seus pensaments. També el poeta Baudelaire magnifica aquest deambular sense objectiu concret com a origen de sensacions. De l’excursionisme de butxaca, del silenci i la solitud, en poden sorgir grans propostes.

Invitació de l'exposició Grafia Callada del dissenyador Pepe Gimeno a Nova YorkÉs el cas de Grafia Callada, del dissenyador Pepe Gimeno, un llibre construït amb tota classe d’objectes trobats a la platja. Pedres, canyes, fragments de vidre, taps de plàstic, closques de petxina, restes de joguines trencades o burilles de tabac. Aquests són els materials que configuren la diagramació del projecte. Un cosmos objectual amb considerable energia poètica que ara s’exposa al Type Directors Club de Nova York. Si cliqueu el link del vídeo  contemplareu, una per una, les pàgines d’aquest llibre que es caracteritza per no oferir una lectura verbal. Unes mans enguantades, com en un truc de màgia, us guiaran en el suggerent viatge abstracte de signes, alfabets, formes escripturades i jeroglífics.  Continue reading

Mafalda coneix Tarantino

Lola VendettaSomriure sàdic. Expressió satisfeta. El rostre amb esquitxos de sang. Globus oculars i restes orgàniques d’un atroç homicidi als cabells i a la samarreta de ratlles. Just així es presenta en societat Lola Vendetta, una noia de vint-i-pocs anys, creació irreverent i alter ego de la il·lustradora Raquel Riba Rossy. La Lola és una mena de Mafalda que ha crescut i que s’ha imbuït de l’estètica de les pel·lícules del director Quentin Tarantino. Aquella Mafalda original, tira diària de còmic inventada pel dibuixant Quino el 1964, era una nena lúcida, d’esperit reflexiu, no gens optimista i partidària de la no-violència, que s’interpel·lava sobre les coses i palesava en no poques oportunitats la inconsistència de la vida dels adults. La Lola Vendetta també qüestiona els paràmetes convencionals, però a diferència de l’arquetip de Quino no es comporta com una filòsofa passiva. Ella passa a l’acció.

I per a Lola Vendetta passar a l’acció significa actuar com la protagonista de la saga cinematogràfica Kill Bill de Tarantino. Empunyant la katana de rigor, la nostra heroïna es revenja de tot allò que creu injust, incongruent o li molesta. El personatge femení creat per Raquel Riba Rossy esdevé un fenomen d’èxit a les xarxes socials. La seva pàgina de Facebook congrega un nombre remarcable de fans i seguidors. Allí, en plena viralitat, la Lola es defineix com una sicària il·lustrada i s’hi conceptualitza un terme que formula el plaer per la teatralització gore de la noia: Bloodgasm (orgasme de sang). Tota una vampírica declaració de principis condimentada amb litres de quètxup sanguini.  Continue reading

El fil del laberint

Graffiti amb forma de laberint al Turó de la RoviraPoc sospitava el caminant, que enfila amb dificultat l’abrupta zona verda, que fins i tot en dissabte hauria de recordar els mites clàssics i acabaria el matí convertit en un Teseu visual. A una roca del Turó de la Rovira, hi ha una imatge que atrapa l’atenció. Un graffiti gairebé ocult entre les plantes i arbres, descolorit pels efectes erosius de la climatologia, es presenta a la mirada curiosa. Es tracta de la representació d’un laberint circular. Qui s’ho mira no encerta a concloure si el dibuix és fet a mà o amb plantilla. Els diagrames laberíntics de forma rodona apareixen, que se sàpiga, al segle VII abans de Crist i es pensa que són mapes simbòlics del Laberint de Creta. Aplicats a les monedes i altres utensilis, resultaven un talismà protector per a no perdre’s en la ruta cap al desconegut. Cal agrair molt aquest grafitti d’autoria anònima. Amb la seva influència benèfica podrem recórrer, sense geolocalitzador i segurs de no equivocar-nos d’itinerari, el circuit de les muntanyes de Barcelona.

A qui sí li agradava extraviar-se entre passadissos llibrescos era a Jorge Luis Borges. L’escriptor de Buenos Aires entenia que el paradís, en el cas de que existeixi, havia de ser algun tipus de biblioteca. Borges visualitza els corredors que componen les prestatgeries dels llibres com un laberint infinit del saber. Endinsar-se a misteriosos recintes tancats manifesta la imperiosa necessitat humana de descobrir. En un sentit al·legòric, entrar al laberint significa combatre l’interrogant que devora certeses i sortir-ne viu gràcies al fil màgic de la cultura. La torxa de l’alfabetització il·lumina les ombres de la ignorància i fa que el coneixement es transmeti amb una línia de continuïtat. Aquesta sembla la filosofia de treball del dissenyador Enric Jardí a l’hora de construir el seu One line alphabet, un abecedari de laberints que s’interconnecten amb el mateix fil amb que s’estructuren. El cabdell d’Ariadna, concebut per a trobar la sortida, es transforma en una metàfora de la globalització comunicativa.  Continue reading

Catalan Hipstory

Sostenia l’escriptor Jack London (1876-1916) que un individu que llueix tatuatges és algú amb un passat interessant. A les acaballes del segle XIX, encara es pot creure en herois i aventurers. La natura no s’ha malmès del tot. Hi ha paisatges verges, latituds inconegudes, territoris per descobrir, on rudes exploradors i intrèpids llops de mar s’atreveixen a endinsar-hi. Cal explicar-ho i dur el testimoni sempre a sobre. Els tatuatges d’aquests odisseus crepusculars mostren trossos de la biografia del viatge: noms, indrets, símbols, anècdotes. La pell esdevé un relat escrit amb cicatrius de tinta. Els dibuixos subcutanis representen episodis amb dimensió mítica i, d’alguna manera, ultraterrena. Pàgines d’història personal que es graven amb dolor per a ser recordades i transmeses. Estigmes que aspiren a la immortalitat en un cos efímer.

Francesc Macià segons el dissenyador Pere RosellPerò som al segle XXI. Els homes sobre els quals escrivia Jack London han desaparegut del mapa. Sense gairebé terres per explorar, en una època en què tothom es desplaça i el viatge físic ja no glossa les proeses de ningú, es diria que les úniques aventures possibles es troben a les realitats inventades amb què intenten seduir-nos els anuncis publicitaris i el merchandising. La prova: unes samarretes. El dissenyador Pere Rosell fa un salt en el temps i crea per a la marca de roba Calamart set il·lustracions titulades Catalan Hipstory, on figures significatives de la història del país hi apareixen modernitzades, a l’estil hipster, amb una sèrie de tatuatges que al·ludeixen a la seva singladura vital. És tota una col·lecció de cromos honorífics. Dos presidents de la Generalitat (Francesc Macià i Lluís Companys), un músic (Pau Casals), un arquitecte (Antoni Gaudí), un poeta (Jacint Verdaguer), una militant del PSUC (Neus Català) i un cantautor (Ovidi Montllor), componen aquest mosaic irònic de personatges addictes al body artContinue reading

La dona fragmentària

Durant la Primera Guerra Mundial (1914-1918), els soldats s’inventen el costum d’enganxar retalls de diaris i revistes a les cartes que envien als seus familiars i nòvies. Això crida l’atenció d’alguns artistes, que intueixen en aquesta pràctica casual dels contendents un nou territori expressiu. Dels horrors bèl·lics, neix el fotomuntatge artistic, el collage amb imatges i textos. Europa ha esdevingut un lloc hostil. Les mateixes màquines de la revolució industrial que anys abans prometien els beneficis del progrés, ara serveixen per a destruir. La ciència i els avenços tècnics, concebuts per a una pau teòrica, fabriquen les armes químiques i l’enginyeria de l’extermini. Amb la fe perduda en els governs i en els valors col·lectius, només queden els sòrdids fragments del naufragi. Les úniques maneres de sobreviure amb dignitat són l’actitud crítica i la dissidència.

Hannah Höch cap a l'any 1920L’artista alemanya Hannah Höch (1889-1978) descobreix les epístoles il·lustrades, que arriben del front, quan comença a treballar a l’editorial Ullstein Verlarg. Des d’aleshores, el seu treball creatiu queda influït per aquestes peces postals, producte de les circumstàncies atzaroses de la guerra. Poc abans, la Hannah ha conegut Raoul Hausmann, que la introdueix dins del moviment dadaista i amb qui inicia una tortuosa relació. Els dadàs berlinesos no es prenen seriosament Hannah Höch. Ser dona no l’ajuda. Si algun tret tenen en comú els surrealistes, futuristes i en general els ismes de l’avantguarda clàssica és un no gens dissimulat posicionament masclista i de vegades misogin. L’art es considera una ocupació exclusiva dels homes i el paper de la fèmina tan sols es contempla com a motiu al·legòric o com acompanyant secundària. Höch, indòmita, amb físic androgin, feminista convençuda, bisexual i molt alliberada per a l’època, ha de bregar per partida doble: demostrar el seu nivell artístic als col·legues masculins i explorar el rol de la “nova dona” en la societat industrial.  Continue reading

Rebel·lió a les aules

Corre l’any 2013. Un esperit d’inconformisme neix al cor d’uns quants alumnes de l’Escola Massana. La gent d’ordre (gràfic) no hem de patir. No es provoquen aldarulls, no es cala foc a les aules, no s’estripen els plans d’estudi ni es defenestren professors. Catorze estudiants (tretze noies i un noi) es rebel·len contra la tirania de l’abúlia i creen una associació que bategen amb el nom de La Claque, il·lustradors en i amb potència. La idea és tan antiga i funcional com el món: la unió fa la força. Junts resulta més fàcil promocionar-se, engegar iniciatives enginyoses, assumir nous reptes com a artistes i donar-se ànims de cara a un entorn professional on hi impera la massificació i el desencís.

Logotip LA CLAQUELa Claque significa claca en francès i al·ludeix al grup d’aplaudidors remunerats que assisteixen a un espectacle teatral per a garantir-ne l’èxit. Als catorze integrants de la jove associació ningú no els paga pels aplaudiments. Elles i ell actuen per un implícit amor a l’art. El seu objectiu és acostar la feina que tant estimen al públic i no caure en el descoratjament. Aquests gest simbòlic de picar de mans em suggereix les ovacions d’autoestímul que duen a terme els esportistes minuts abans de jugar un partit decisiu. Tota injecció de moral esdevé poca en una època sense gaire futur. Després d’uns mesos de tempteig i assajos, La Claque es funda de manera oficial el 2014, gràcies al suport impagable que, des del principi, els hi prodiga la professora Carmen Porras.  Continue reading

El mur

Portada del disc The Wall de Pink Floyd (1979)

Another Brick in the Wall, Part 2, de Pink Floyd és la cinquena cançó de l’àlbum doble The Wall (1979) i la segona on s’hi diu la paraula “mur”. La seva lletra emet un missatge crític amb el sistema educatiu britànic dels anys 50, més preocupat per la disciplina que per les virtuts de l’eficàcia pedagògica: no necessitem cap educació, no necessitem cap control mental, ni sarcasme obscur a l’aula, professor deixa els nois en pau, escolta professor, deixa’ns en pau, al cap i a la fi només ets un altre maó a la paret. Considerat el millor LP del grup anglès de rock progressiu i un dels més venuts de la història de la música, The Wall significa l’alineació defensiva de l’individu en un món que no entén, ni s’hi sent identificat, ni n’accepta les normes.

Disseny farmacèutic de Ribas i Creus (1974)

La psiquiatria convencional i la indústria farmacèutica, propenses a les solucions químiques per a tot, no van contemplar aquests individus díscols com a rebels, sinó com a persones amb problemes psíquics que no saben integrar-se com cal en la societat. Ben entrada la dècada del 1960, es popularitza el consum dels antidepressius i la festa del gran negoci de les pastilles encara continua. El 1974, cinc anys abans de la publicació del disc The Wall, un altre mur enigmàtic apareix a l’escena iconogràfica. L’estudi Ribas i Creus (Ramon Ribas i Pere Creus) dissenya una col·lecció de 4 impresos per a un ansiolític dels Laboratoris Sandoz. A les cobertes, resoltes amb fotografies de casalots abandonats de Sarrià i Vallvidrera, s’hi metaforitza els símptomes destructius de la psicosi i la depressió. Pere Creus concep la idea i capta les imatges amb la seva càmera RolleiContinue reading

La veritat impresa

París. Mitjans de la dècada del 1950. La Compagnie Française d’Editions publica la revista Caractère, òrgan comunicatiu de la Fédération Française des Syndicats Patronaux de l’Imprimerie et des Industries Graphiques. Els números de Nadal, anomenats Noël 13 hors série, surten a la llum amb un desplegament pròdig en exemples tipogràfics, dibuixos, gravats, pintures, fotografies i textos d’escriptors. Tots aquests continguts, on hi ha obres apreciables del grafisme i el disseny, s’imprimeixen amb papers i tintes especials. No es repara en mitjans tècnics per a convèncer el lector que les arts gràfiques han estat admeses al selecte olimp artístic. Els Noël hors série ja no són una revista convencional, sinó un llibre gruixut en la línia luxosa de les edicions de bibliòfil. Presenten un format de 32 x 24,5 cm i un llom de 3 cm com a mínim. Uns senyors volums que obliguen al braç a una musculació sobtada.

Fotomuntatge de les Gràfiques Draeger (1956)El Noël hors série de l’any 1956 porta per títol Bibliothèque imaginaire. Una promesa d’estranyes iconografies per descobrir. Les pupil·les, ansioses de nous incentius visuals, es dilaten. Els dits giren els fulls amb la parsimònia intrínseca de qui té cura en la recerca. De seguida hi apareixen imatges que capten l’atenció. D’entre totes elles, en destaca una: és un fotomuntatge creat i imprès a Montrouge (Seine) per les arts gràfiques dels germans Draeger. Representa un engranatge insòlit, que recorda les ocurrències del professor Franz de Copenhague a la secció dels grans invents del TBO. La idea dels ginys impossibles que es mouen sense descans es basa en el trànsit perpetu de la roda, símbol de l’ordre còsmic i dels cicles de l’etern retorn.  Continue reading

A toro pasado

Una de les intromissions desvergonyides del disseny gràfic en el paisatge fou el Toro d’Osborne. Aquesta tanca publicitària anunciava un brandi  i consistia en la silueta d’un bou de fusta (més tard de xapa), de fins a 14 metres d’alçada, que s’aguantava dreta amb bigues de ferro. L’estilització del brau, creada el 1956 pel cartellista Manolo Prieto, ressaltava a totes les panoràmiques. Era quasi impossible no sortir a les carreteres, viatjar en tren o passejar fora ciutat sense coincidir amb aquesta figura de ritu. El monstre de l’antiga Creta revivia a tocar dels trajectes viaris. La part animal del minotaure es posava ara al servei del màrqueting i es diria que incitava a anar de copes dins dels passadissos d’un laberint ebri. Dècades després, alguns han volgut veure en aquest pictograma de Prieto, qui sap si sota els efectes del mateix beuratge etílic que promovia, un símbol de la pàtria. Sempre som a punt d’apropiar-nos dels mites ancestrals, però la cultura minoica no té la culpa dels deliris contemporanis.

El toro de Manolo Prieto materialitza el triomf de la imatge eficaç. Una sola icona, senzilla, distintiva i arrelada a l’imaginari popular, representa no tan sols el producte concret d’una empresa, sinó una forma de vida. Resulta també una de les primeres oportunitats en què el disseny gràfic, des del concepte sintètic que avui l’entenem, interpreta l’univers de la tauromàquia. Fins aleshores, la iconografia taurina es sustentava amb dibuixos i il·lustracions com més detallistes millor. Prieto aposta per un minimalisme visual insòlit. Compendia el caràcter barroc de tot aquest món tràgic amb una concisa silueta tacada de negre. Una ombra xinesa retallada en el paisatge a l’època que es fabriquen els primers models de cotxes utilitaris i no existeixen els controls d’alcoholèmia.

Cartells de Fermín Garbayo

Aquest tipus d’imatge sintètica va obrir la porta a solucions originals on l’espectacle de les curses de braus es recrea amb recursos geomètrics i tipogràfics. Durant els anys 60 i 70, Fermín Garbayo dissenya grafismes per a la Gran Corrida Extraordinaria de Beneficencia de Madrid. N’hi ha dos que destaquen per la seva modernitat. A un d’ells, el torero executa una de les sorts de la coreografia reglada del toreig sobre un fons solar. La capa desplegada, com la cua d’un paó real, espera l’atac de la bèstia de lídia i evoca el clos circular de la plaça amb el seu inevitable cicle de vida i mort. L’altre grafisme cartellístic és una simbiosi vital entre toro i torero. Una reencarnació del minotaure, meitat home, meitat bou, on la banya sobredimensionada semblaria que s’ha convertit en un atribut fàl·lic, en un corn de l’abundància i de la fertilitat.  Continue reading

Disseny és dir seny

Sempre que s’intenta redefinir el disseny, i en general qualsevol activitat creativa, torna a refulgir a l’horitzó de les grans sentències una frase de Juan-Eduardo Cirlot. El arte como el hombre se encuentra entre dos fuerzas contrarias que lo solicitan: una es la belleza de la serenidad absoluta; la otra, la fascinación del abismo. Quan parlem de disseny, hauríem d’afegir-hi una tercera força que reclama les energies del dissenyador: la funcionalitat. Podríem dir que en el disseny es superposen els territoris de la bellesa, l’objectiu utilitari i l’abisme. Abisme entès com aquella fascinació inherent a la naturalesa humana que provoca tot allò impregnat de misteri i perill. Res d’estrany si tenim en compte que el cervell de l‘homo sapiens continua essent el gran desconegut per a la ciència.

Cartell 10è Aniversari del Col·legi Oficial de Disseny Gràfic de Catalunya - Enric HuguetPotser les bones pràctiques en el disseny aconsellin renunciar a l’esperit indòmit del romanticisme. Evitar en la mesura del possible l’atracció abismàtica. Retornar als ancestres del raciocini pur i assumir l’antiga i sensata definició que fa Aristòtil de que l’art és una actitud permanent de produir coses d’un mode racional. El cartell que commemora el 10è aniversari del Col·legi Oficial de Disseny Gràfic de Catalunya, dissenyat per Enric Huguet, segueix amb exactitud aquest principi aristotèlic. El grafisme incorpora un petit poema del filòsof i dramaturg Kim Vilar, dedicat al mateix Huguet i que s’inclou dins del poemari Cinc deserts. Gràcies a la similitud de les quatre paraules que componen els versos, es genera el joc fonètic que encunya un lúcid aforisme: Disseny és dir senyContinue reading

El tipògraf satíric

La hipèrbole és una figura retòrica que consisteix a exagerar de manera deliberada un missatge. Un dels girs hiperbòlics més llegendaris de la literatura cal atribuir-lo al genialíssim Francisco de Quevedo quan, sense despentinar-se i amb tota la impertinència de que era capaç, proclama: Érase un hombre a una nariz pegado. Si a homes de nassos ens referim, el pintor manierista Giuseppe Arcimboldo se les enginyava per a convertir un apèndix nasal en un carabassó una pera o una perdiu. Arcimboldo podria esdevenir el sant patró dels verdulers i els venedors de viandes. Alguns dels seus quadres ja van ser utilitzats –si mal no recordo– per a una campanya publicitària dels Mercats de Barcelona.

La representació de rostres humans amb elements que no pertanyen a l’anatomia resulta un joc visual tan antic com la mateixa capacitat de distingir formes que s’assemblen a altres formes. Leonardo da Vinci ja reflexiona sobre la importància d’aquesta imaginació relacional quan aconsella fixar-se en els universos plàstics que suggereixen les taques d’humitat de les parets o la contínua metamorfosi dels núvols en el cel. Quevedo, Archimboldo i Leornardo, entre d’altres, estableixen les bases del que més endavant s’anomenarà surrealisme artístic i literari.

Logotip Tipus carisgràficsJacint Domingo, Jacint Pau per als amics i col·legues, és un dissenyador gràfic amb sentit de l’humor. Durant dos anys, afronta el difícil repte de dissenyar rostres amb caràcters tipogràfics. Els seus retrats, ara reunits, exposats i editats amb el títol de Tipus carisgràfics, Les cent i una cares de la tipografia, són un elogi a aquell mètode murri de Con un 6 y un 4, aquí tienes tu retrato: juguesca dibuixada de quan érem petits i que, segons assegura el mateix autor, ens feia sentir tan grans. Aquesta recuperació de l’esperit de la infantesa presideix l’actitud amb què Jacint Domingo aborda els seus dissenys carisgràfics. Contemplem un joc on hi ha llibertat i rigor. Només dues famílies tipogràfiques estan convidades a aquesta festa de lletres. Tots els retrats es componen amb els caràcters Garamond i Franklin Gothic. El dissenyador juga amb l’ànima inquieta i la passió pròpies d’un nen, però ho fa també amb la sobrietat estricte d’un tipògraf d’abans. Les regles dels tipus clàssics de metall marquen la pauta als moderns tipus de metall virtual.  Continue reading

Casi nada

Portada 1-1 Revista U&lcU&lc (Upper and Lower Case) fou una revista tipogràfica que editava ITC (International Typeface Corporation), l’empresa d’Aaron Burns, Herb Lubalin i Edward Rondthaler, que ha passat a la història per ser la primera companyia en diagramar tipografies sense que existissin abans en foneria de plom. A principis de la dècada del 1970, apareix la fotocomposició i un conjunt de noves fonts de lletra reemplacen els tipus de la impremta tradicional. La revista es publica entre el 1973 i el 1999 i només es podia aconseguir mitjançant una subscripció gratuïta. El seu impecable disseny, amb col·laboracions innovadores de tipògrafs, dissenyadors i il·lustradors, la converteix ràpidament en un vehicle de cultura gràfica i aprenentatge per als professionals i els amants de la tipografia.

Cada pàgina és una troballa compositiva on el concepte comunicatiu i el joc es combinen per a crear solucions gràfiques enginyoses i d’allò més originals en el seu moment. Encara avui conserva bona part de l’esperit que va convertir U&lc en un mite esperat que arribava a la bústia cada tres mesos. Durant vint-i-cinc anys, com un Mercuri terrenal, el carter va esdevenir el missatger de la divina tipografia. A l’època de més èxit de la publicació, se’n van distribuir arreu del planeta uns 200.000 exemplars. L’empresa Monotype Imaging ha escanejat tots els números de la revista i es poden descarregar en PDF, sense cost, en aquest link. Imprescindible, tenir-los a la biblioteca digital.  Continue reading

L’efecte papallona

A la boja dècada del 1920, la imprevisibilitat en els sistemes complexos es manifesta amb l’aparició de les flappers. L’aleteig alliberador d’algunes dones dels Estats Units produeix un huracà de canvis en els costums de la societat occidental. L’estètica flapper representa un dels primers intents d’emancipació femenina. Les partidàries acèrrimes d’aquest estil de vida –mig militant, mig de moda– s’abillen de manera andrògina, amb cabells curts, maquillatge intensiu, barret de campana i faldilles per damunt del genoll. Algunes, fins i tot amb pantalons. Són dinàmiques. Es posen roba interior moderna, practiquen la llibertat sexual i decideixen sobre el seu cos. Surten de nit, fumen, beuen, escolten jazz o ballen el xarleston fent giravoltar llargs collarets de perles. Un escàndol intolerable per al sector més purità i reaccionari de l’època.

Revista Life 1922 - Frank Xavier LeyendeckerL’il·lustrador d’origen alemany Frank Xavier Leyendecker, a la portada de la revista Life del 1922, ofereix una versió poc radical de l’estereotip de la dona del moment. A The Flapper, hi distingim una noia-insecte vestida amb transparències. Els seus braços oberts es fusionen amb superbs atributs de lepidòpter. La papallona sembla que surti de la crisàlide dels convencionalismes de gènere on romania atrapada i, amb una sensualitat alada, està llesta per emprendre el vol. És una imatge d’erotisme de saló. Una icona ensucrada i decorativa que no resumeix en absolut l’autèntic esperit flapper, molt més reivindicatiu, però sí que il·lustra els nous aires que bufaven després de la primera guerra mundial. Les dones urbanes treballen fora de casa. Guanyen els seus propis diners, gestionen la seva existència, es permeten capritxos i no volen ser com les mares i les àvies.  Continue reading

La fuga de l’ànima

Dibuix d'Enric Huguet per a un anunci de Haliborange - 1959L’any 1959, Enric Huguet crea aquesta potent metàfora visual per a un anunci de Haliborange, un producte multivitamínic que combatia la desnutrició en els adults. El globus amb barret es desinfla i demostra els efectes perniciosos de l’aprimament. A finals de la dècada dels 50, els cossos anorèctics no s’havien convertit encara en un cànon de bellesa i l’escassetat corporal era percebuda com a símptoma de malaltia o misèria. Enric Huguet, nascut el 1928, pertany a les generacions que van conèixer els temps difícils de la postguerra. A la imatge de l’anunci, els volums aerostàtics s’arruguen. El drama d’una vellesa sobtada apareix per manca de nutrients. Les franges blaves, abans fermes i tibants, es desestructuren i descendeixen irregulars fins a l’abisme de les sabates. L’aire perdut del globus simbolitza l’ànima que se’n va. En moments de gran migradesa, la panxa ben plena és l’única plenitud espiritual que compta.

(Text per a la Carta núm. 55 vermella del bar El Velódromo. Des del mes de setembre del 2010, l’interior de la carta d’aquest singular espai gastronòmic es transforma en una revista gràfica i literària, dirigida per l’escriptor Julià Guillamon i el dissenyador Albert Planas. Cada mes se’n publiquen tres dobles pàgines que la gent es pot endur i col·leccionar. Hi aporten els seus treballs artistes, escriptors, fotògrafs i dibuixants. Un llibre recull les 36 cartes del primer any. Cliqueu aquí i podreu veure totes les cartes editades fins ara.) 

 

El cervell subterrani

El plànol del metro com a cervell subterrani

Segons l’antropòleg Marc Augé, el no-lloc s’especifica com un espai físic neutre, despersonalitzat, sense història, on no s’hi estableixen vincles identitaris ni relacions profundes entre persones. Esdevenen llocs de pas o d’estada breu, ideals per a fer invisible la pròpia presència, barrejar-se amb l’aglomeració sense compromisos i accedir a la treva d’un període anònim. Es denominen així els aeroports, centres comercials, benzineres, àrees de servei, vies fèrries, autopistes i tots aquells indrets transitoris que anul·len la individualitat i que, massa vegades, produeixen desempar emocional i solitud. Percebre els no-llocs amb matisos positius o negatius depèn de cadascú i de l’estat d’ànim. Hi ha urbanites que d’aquests nuclis en fan el seu punt de reunió i hi acudeixen per a socialitzar-se o passar-hi l’estona. Cada no-lloc evidencia una classe d’impersonalitat diferent. Les estacions de metro poden ser enteses com a refugi momentani. Un curt parèntesi de pausa que aixopluga de les inclemències meteorològiques i dels problemes de l’exterior. Una tornada provisional a l’úter matern. La lectura del plànol del metro també adquireix connotacions fisiològiques. Les línies de color dels trajectes i els punts enllaçats de les parades de destí suggereixen les connexions neuronals d’un gran cervell subterrani. En aquesta xarxa nerviosa que es desenvolupa sota terra, els combois transporten passatgers que no es miren a la cara, sinó que s’observen a través del reflex de les finestretes dels vagons.

Julio Cortázar i el metro de ParísJulio Cortázar, al conte Manuscrito hallado en un bolsillo, incideix en la importància dels reflexos en el món subterrani. La narració explica les peripècies sentimentals d’un home que es passeja pels soterranis del metro de París i segueix les noies que es troba amb una regla de joc tan estúpida com senzilla: abans d’anar-hi al darrera, les mirades de l’assetjador i de l’assetjada s’han d’haver creuat de manera indirecta als vidres contigus als seients. En aquesta dinàmica d’encontres fortuïts a les superfícies reflectants, en un lloc on mai es fa de dia i les pells es veuen més blanques del que són per culpa de la llum dels fluorescents, Cortázar examina el caràcter aleatori i atzarós de les relacions amoroses. A falta de paradisos feliços, pot haver-n’hi prou amb perseguir els ulls de l’altre a un succedani de mirall d’un transport públic i convertir-ho en un joc obsessiu. El jugador ambiciona estimar les fèmines que circulen com esperits fugaços pel mateix subsòl on la gent es protegia dels bombardejos en èpoques de conflicte bèl·lic. L’amor i la guerra comparteixen escenari.  Continue reading

El crit de les cuixes

El Muzeum PlakatuHi ha territoris que se senten orgullosos de l’efímer i preserven amb notable pulcritud expressions gràfiques de breu existència funcional. Només cal decidir-nos a sortir de casa, agafar un tren o un avió i fer 2.500 quilòmetres per a comprovar-ho en el lloc. El cartellisme es considera un art nacional a Polònia. Fou el primer país en crear una institució dedicada exclusivament a aquest gènere gràfic. El Muzeum Plakatu (MPW), fundat l’any 1968 a Wilanóv, a prop de Varsòvia, guarda una de les col·leccions de cartells artístics més grans del món. El seu patrimoni agrupa més de 55.000 peces, la majoria d’elles d’autors locals. Amb la derrota nazi del 1945, els cartellistes polonesos es beneficien d’un teòric inconvenient: la rígida censura comunista. Reclosos dins dels límits restrictius del teló d’acer, sense publicitat comercial ni gairebé contacte amb les útimes tendències de l’Europa aliada, els grafistes de postguerra troben el seu motor creatiu en l’àmbit de la cultura.

Cartells polonesos de la dècada del 1950 (1)Cartells polonesos de la dècada del 1950 (2)Cartells polonesos de la dècada del 1960 (1)Els cartells d’aquells anys aporten una mirada molt diferent a la temàtica sociocultural. A través de símbols i de lectures indirectes sintetitzen amb originalitat l’anunci de pel·lícules, exposicions, estrenes dramatúrgiques, espectacles de circ o concerts de música. És la consolidació d’un disseny autòcton que incorpora l’ús de fotomuntatges i dibuixos connectats amb l’essència surrealista de les avantguardes clàssiques. Amb un llenguatge visual categòric i comunicatiu, on la sàtira, l’humor absurd i la força de la metàfora hi són omnipresents, elaboren un cartellisme irrepetible que va influir vàries generacions de dissenyadors i que avui sobreponderen els col·leccionistes de cartells i els fanàtics dels impresos de cinema. Al web Polish Film Posters, en podreu veure una extensa recopilació, classificada sota distints criteris de recerca.  Continue reading

Smoking area

Ceci n'est pas une pipe - René MagritteUn any abans del dramàtic crac de la borsa de Nova York del 1929, l’artista René Magritte concep un quadre amb una pipa i un text que diu que això no és una pipa. Aquesta simple negació objectual, anomenada La trahison des images, ha esdevingut una de les icones de l’art modern. Magritte rebatia amb aquesta obra el tractat de la nova arquitectura de Le Corbussier, on aquest estri per a fumar es posa com a exemple de disseny racional. Magritte, home d’existència petitburgesa, que xalava amb la sèrie televisiva Bonanza, estableix amb una senzillesa sorprenent les contradiccions que hi ha entre l’objecte i el signe visual que denota l’objecte. El quadre va rebre algunes crítiques. El pintor belga se’n defensava amb un argument irrefutable: una pipa reproduïda a una tela no es pot omplir amb tabac. En aquesta polèmica subtil entre objecte i realitat, intueixo que Magritte venia a suggerir que les construccions de la ment no serveixen per a la vida quotidiana. Es poden crear instantànies de l’impossible, plasmar les paradoxes d’una normalitat fora de control i alhora tenir el sentit pragmàtic i la sensatesa de qualsevol dels oficinistes amb bombí, que tant abunden al seu univers pictòric. Una cosa és l’art i l’altra, els episodis de Bonanza.

Potser Chema Madoz també mirava les aventures de la família Cartwright, però si hi ha algú que es pugui considerar hereu de Magritte, amb perdó de Joan Brossa, és aquest fotògraf de Madrid. Mentre que la poesia visual brossiana es vehicula a través d’objectes lúdics, irreverents i humorístics, les fotografies de Madoz desprenen una seriositat austera i aquell aire de misteriós absurd i tristesa nostàlgica que caracteritzen l’obra de l’artista belga. Brossa adopta un eclecticisme declarat en la manera d’executar les idees. Madoz, en canvi, és tan pulcre i coherent a nivell formal com ho era Magritte. Els homenatges a l’antecessor surrealista resulten diàfans i en algunes oportunitats el deixeble supera el mestre.  Continue reading

Elogi de la follia

El concepte bogeria s’utilitza per a definir qualsevol actitud excèntrica. És una paraula comodí. Tant serveix per a un malalt mental com per algú que mostra tendències díscoles o descontrolades. L’artista Jean Dubuffet és dels primers que s’interessa per l’art dels individus diferents i encunya el nom Art Brut, que descriu les manifestacions artístiques dels pacients dels hospitals psiquiàtrics. A Dubuffet no li agradava gens l’etiqueta “art dels bojos”, perquè sostenia que tots tenim un potencial creatiu i que tota persona allunyada de l’ordre social i la formació artística –autodidactes, solitaris, marginats– pot desenvolupar-lo. Indirectament hi ha un elogi del primitivisme expressiu i la innocència vital del bon salvatge rousseaunià. Des de la dècada del 1940, Dubuffet aplega una gran col·lecció d’aquesta classe de obres, sobretot d’esquizofrènics, i les divulga i exposa amb el segell Compagnie de l’Art Brut.

Art Brut - Fotografia de Marta CampsMarta Camps és una jove dissenyadora gràfica i fotògrafa. Quan encara era estudiant d’últim curs a Bau, Centre Universitari de Disseny de Barcelona, pren la decisió que el seu treball de final de grau (TFG) es fonamentarà en l’Art Brut. Selecciona un conjunt de pintures i dibuixos de gent amb trastorns mentals i en fa una interpretació fotogràfica. Amb la brillant posta en escena aconsegueix el que era més difícil: que les fotografies estiguin a l’alcada d’uns documents espontanis que atrauen per la seva qualitat.  Continue reading

El viatger alfabètic

Posar nom a les coses i anomenar-ho tot.  Aquesta ha estat la inquietud essencial de l’homo sapiens des de que va posseir consciència. La paraula neix per la necessitat d’expressar i d’expressar-se, de comprendre els fenòmens de la natura i els misteris de la vida i la mort. Calia instituir un mètode comunicatiu que anés més enllà de la transmissió oral. Segons l’escriptor Umberto Eco, l’alfabet és la maquinària que permet produir un text infinit amb un nombre finit d’elements. Des de fa mil·lennis, uns pocs símbols vehiculen el llenguatge. Vibracions fonètiques que transmeten informació i el so primordial de la veu humana en la llengua pròpia. Una sola lletra ja acumula connotacions. Si recordem una inicial, hi ha sovint una paraula que sorgeix la primera de totes i que potser és diferent en cada persona. Un nom de família. Un lloc. Una música estimada o un mes del calendari que fou important.

Alfabets de Pau Elias 1Les lletres també tenen reminiscències com a estructura gràfica concreta. Podem considerar que una “S” ens transporta als meandres d’un riu, que una “M” remet a una vall entre muntanyes o que una “O” suggereix una nit de pleniluni. Els alfabets difonen el coneixement i també provoquen impressions físiques. L’esperit de cada territori, comunitat o tribu, es reflecteix en com dibuixa els traços que representen el llenguatge.  Amb l’art passa una cosa semblant. Les formes, colors i textures esdevenen ecos matèrics de l’ànima de l’artista. El pintor Pau Elias (Barcelona, 1948) ens convida amb les seves obres a un viatge a través dels alfabets de les distintes cultures del món. La veu interior de l’artista es complementa amb la veu ancestral dels símbols alfabètics de cada poble. El resultat d’aquesta fusió és un imaginari pictòric on els signes antics es revisitien amb mirada contemporània.  Continue reading

L’elixir de la joventut

Al Museu del Disseny de Barcelona, sisplau. El taxista no sap on és. A la grapadora, sisplau. Missatge rebut. El taxi es posa en marxa i després dels semàfors de rigor s’estaciona davant de l’edifici. Portes de vidre. Escales mecàniques. 4a planta. Exposició El disseny gràfic: d’ofici a professió (1940-1980). 554 imatges i 548 metres quadrats d’espai expositiu. La mostra, comissariada per Pilar Vélez i Anna Calvera, es divideix en quatre grups cronològics. Un itinerari temporal amb una selecció de cartells, anuncis, cobertes de llibre, impresos farmacèutics envasos, nadales, avisos de vacances i altres elements gràfics, representatius d’un període històric.

El disseny gràfic: d’ofici a professió (1940-1980)

A l’exposició, molt ben muntada i a mitja llum per a no malmetre les peces, s’hi evidencien les diferents tendències creatives i la professionalització gradual que experimenta el disseny amb el pas del temps. De l’esperit artístic i il·lustratiu dels dibuixants publicitaris dels anys 40 i 50 fins als dissenyadors ja moderns dels 70, passant per l’etapa de transició –en ple desenvolupisme econòmic– que van significar els grafistes de la dècada del 1960: primers professionals que parlen d’un grafisme d’autor, s’associen per a defensar interessos corporatius i estableixen les bases del que avui entenem com a disseny gràfic.  Continue reading

La sopa boba

Sopa Campbell's - Andy WarholQue el pot d’una sopa de tomàquet es converteixi en una de les icones de l’art contemporani demostra que tenim un buit a l’estómac i al cervell. La fam de novetats és una addicció que engreixa el panorama artístic de manera antinatural. La il·lustració de la Campbell’s Soup no commou com a obra trencadora, ni ara ni en el seu moment. Warhol, un dibuixant publicitari llest, va intuir el gust excèntric dels nous col·leccionistes i compradors i va envoltar-se d’una escenografia i d’una aureola d’impostura, que no es veien des de l’avidesa monetària de Dalí. Molts anys després de la seva mort, Andy Warhol continua tenint èxit. Tant de públic com de preus astronòmics de les seves obres a les subhastes d’art. El seu espai rep infinitud de visites al MoMA de Nova York. Però quan una cosa agrada a tothom una veu de la consciència hauria d’advertir-nos que el criteri general pot ser erroni. De la generació pop dels Estats Units, ell n’és el representant més fluix. Inferior a Jasper Johns i, no cal dir-ho, a Robert Rauschenberg, sense cap dubte el més intens d’aquests artistes que reinventen el llenguatge de la pintura amb imatges dels mitjans de comunicació de masses.

Clissar la Marilyn Monroe o la Mona Lisa transformades en un mostrari de tintes encara fa mal als ulls. Els experiments sense intenció ni mala llet no deixen de ser una juguesca transitòria. Warhol descobreix aviat que els seus jocs estètics es paguen molt bé i marraneja feliç com un nen a qui per reis li regalen un talleret de serigrafia. L’obra com a peça única passa a millor vida. Uns mateixos models es reprodueixen amb colors diferents, se’n numeren les còpies i es venen com si fossin originals. Una jugada de financer visionari. La bombolla de l’art s’infla amb l’alè pròdig de Warhol i els especuladors poden traficar sense límits amb una obra tan extensa. Es calcula que hi ha 10.000 warhols al món.  Continue reading

Les portes del cel

Hi havia una vegada un grup de grafistes històrics que arriben al seu estudi situat a la vora d’un barranc. Les vistes són superbes. El paisatge es modela amb la força d’antigues pluges i sinuosos cursos d’aigua. Dins de l’espai creatiu no hi ha mobiliari, les parets són de roca i hi fa fred i humitat. El terra presenta desnivells i per a veure-s’hi, precisen de torxes. Els seus dits noten rudes les superfícies de treball. Utilitzen procediments artesanals i van escassos de recursos. Com que produeixen l’obra amb pigments que caduquen, la feina s’ha de concretar el més ràpid possible. L’encàrrec és ingent. Establir les bases d’un imaginari col·lectiu amb la representació d’una escena de caça. Fa uns 7.000 anys a la Valltorta (Castelló), individus del Paleolític van tenir aquest problema comunicatiu i el van resoldre amb estilitzacions pictòriques a les parets, que encara meravellen per la seva qualitat i nivell expressiu. Aquestes composicions d’arquers i fauna no tan sols interpreten l’acte cinegètic, sinó també la materialització d’un realisme màgic on les forces misterioses de la natura repercuteixen en la vida dels humans.

Pintures rupestres del barranc de la ValltortaUn testimoni vital i una potent dramatúrgia gràfica que han perviscut més enllà del propòsit dels seus autors. Una de les siluetes rupestres s’ha adaptat com a marca d’un club de tir amb arc. Els hereus llunyans d’aquells arquers empunyen escopetes i els territoris de caça se simbolitzen amb un yin i yang rectilini sense màgia ni espiritualitat. L’escultor Giacometti es fascinaria amb les figures de la Valltorta, mentre que l’ideograma contemporani amb què es senyalitzen els vedats de caça no sembla prou engrescador ni per a un Mondrian en hores baixes.

Arquer rupestre i vedat de caça

La geometria estructura la majoria de dissenys senyalètics. Quan es busca una informació instantània o es condueix un automòbil el que compta és la rapidesa del missatge. L’abstracció formal es maximitza. Instruccions complexes, que requeririen d’unes quantes paraules, es resumeixen amb un únic símbol. El cervell recorda millor les imatges senzilles i, en certs casos, això pot ser la diferència entre la vida i la mort. Però no sempre ens movem per interessos vertiginosos i ultraràpids. Hi ha missatges que poden ser digerits amb més pausa. La recerca de la simplicitat absoluta sota paràmetres només geomètrics comporta el risc d’engendrar imatges sense contingut emocional.  Continue reading

L’il·lustrador amb rajos X als ulls

Sempre associo les il·lustracions que va fer Enric Huguet per a Calcium Sandoz Forte amb la pel·lícula X: The Man with the X-Ray Eyes del director Roger Corman. En aquest gran film del 1963 un científic –el doctor James Xavier– descobreix un líquid revolucionari que aplicat als ulls permet veure més enllà de l’espectre visible. Els avanços inicials prometen. Però la partida pressupostària que finança l’experiment s’anul·la i no li queda altre remei que provar la fórmula en ell mateix. Al principi tot va bé. La seva percepció ocular augmenta i pot distingir les pells nues sota els vestits i, més endavant, els músculs i els ossos. Però la vista se li fa cada cop més aguda i tanta sensibilitat a la llum i als colors es torna un suplici. El protagonista, desesperat, ho soluciona a l’estil bíblic: s’arrenca els ulls. D’aquesta obra cinematogràfica, se n’extreuen un parell de conclusions. Als clàssics del cinema de Hollywood ja es retallava en I+D i un regust conservador impregna el final de la pel·lícula. El doctor Xavier mossega massa fort la poma prohibida de l’arbre de la ciència i rep el càstig que es mereix. Ser expulsat del paradís de la visió.

Il·lustracions Calcium Sandoz Forte Enric Huguet 1Per sort Enric Huguet no es va arrencar res i va concebre aquestes il·lustracions que posen de manifest el seu domini del dibuix. Foren distingides amb un trist diploma als Laus 1974 i es publicaren a l’anuari Modern Publicity 45 (1975-76). Just en el període daurat de la gràfica farmacèutica. Durant gairebé tres dècades –entre el 1965 i el 1990– era usual que els laboratoris encarreguessin les presentacions de producte als estudis de disseny. Això va afavorir un volum continu de feina i la creació de metàfores visuals de nivell extraordinari. Imatges elaborades amb tècniques diverses que compartien un únic atribut: mostrar sense subterfugis els símptomes del trastorn.  Continue reading

El disseny que no CAU

Revista CAU 5 - Enric SatuéCAU era la revista del Col·legi Oficial d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Catalunya i Balears. Se n’editaren 82 números durant  el període apassionant de final del franquisme fins a l’inici de la democràcia (1970-1982). Va ser una publicació de capçalera per a docents, estudiants i professionals d’àmbits heterogenis. Amb esperit crític, polític i reivindicatiu, no tan sols s’hi parlava d’urbanisme i arquitectura, sinó que hi havia seccions i monogràfics dedicats a la comunicació visual o al disseny.

La primera vegada que vaig veure el logotip de la revista CAU era un jove alumne de l’Escola Massana i aquell dia vaig sentir la crida espiritual del minimalisme gràfic. El logo resumeix de manera perfecte l’ànima modular de l’arquitectura del segle XX. Ordre absolut. Un únic element –l’ideal de la producció en sèrie de no pocs plantejaments urbanístics– muda de sentit amb un efecte rotatori i composa una lletra diferent amb cada gir.

Revista CAU 9 - Enric SatuéCAU són les inicials de Construcción, Arquitectura, Urbanismo. El mètode de les sigles presenta pros i contres. Hi ha el benefici d’escurçar un enunciat llarg a la mínima expressió. El punt feble és que sorgeixen interpretacions que segurament es voldrien defugir. CAU pot llegir-se com una paraula catalana que, entre d’altres definicions, significa refugi d’animal salvatge o habitació mesquina. O pot entendre’s com la tercera persona del present d’indicatiu del verb “caure”. Aquestes lectures no il·lusionen gaire a interioristes i constructors, però en canvi amb la síntesi de les tres inicials s’aconseguia una fonètica rotunda i un monosíl·lab fàcil de memoritzar.  Continue reading

Només el penitent passarà

Estàtua del Duc de Wellington a Glasgow

Davant de la Galeria d’Art Modern de Glasgow (GoMA), hi ha una estàtua a cavall del duc de Wellington. Un dia, algú va posar al cap de l’aristòcrata un d’aquells cons que regulen el trànsit viari. De resultes de l’acció –digne d’un André Breton addicte al whisky–, l’heroi de la Gran Bretanya va deixar de ser el que era, un militar, per a convertir-se en un nazareno eqüestre amb capirot de ratlles fosforescents. Les autoritats van retirar el con de tràfic. Però els veïns el tornaven a posar cada cop que era retirat, fins al punt que el barret punxegut damunt de la testa de bronze s’ha convertit en un nou emblema de la ciutat. Tan d’èxit ha tingut la juguesca irreverent que els turistes es fotografien al peu de l’estàtua de Wellington i els mims que actuen a carrers i places es disfressen de general amb un capirot viari al cap.

Cartell Semana Santa de Sevilla - Josep Pla-NarbonaAmb l’ombra allargada dels capirots, viatgem del surrealisme sardònic al surrealisme religiós. De Glasgow a Sevilla. L’any 1967 el grafista Josep Pla-Narbona dissenya un dels cartells de Setmana Santa que més bé reflecteixen l’esperit tràgic d’aquestes festivitats. S’hi commemora una execució. L’instrument final dels botxins esdevé símbol de fe. Ploren les escultures doloroses de les verges i el calvari agònic d’un home surt de les parròquies i es passeja dalt dels passos de dia i de nit.

L’escriptor Octavio Paz reflexiona sobre la relació entre ritu i sacrifici: El rito es un juego que reclama víctimas. No es extraño que la palabra danza, entre los aztecas, signifique también penitencia. Regocijo que es penitencia, fiesta que es pena, la ambivalencia del rito culmina en el sacrificio. El cartell de Pla-Narbona mostra aquest sentit de dolor i penitència. S’hi expressa pesantor fúnebre i el dol solemne de les desgràcies.  Continue reading

La broma

Imagineu-vos que sou afeccionats al pugilisme. Veieu de lluny un cartell de boxa. Us fregueu les mans amb excitació, us hi apropeu per a conèixer on se celebra la vetllada i si hi ha entre els combatents algun dels vostres púgils preferits. Ja ensumeu l’ambient enrarit de fum de la sala. Ja us enlluernen els llums del quadrilàter, entren els combatents del pes ploma i us parla la veu aguda del presentador. Ja quasi creieu sentir el gong inicial a quinze assalts de la campana, la velocitat del guant amb un ganxo d’esquerra directe a la mandíbula. Però quan llegiu el text del cartell patiu una decepció. No es tracta d’un anunci de boxa, sinó d’un premi de dibuix. Això és el que els devia passar a algunes persones fa trenta anys.

Cartell 22è Premi Internacional de Dibuix Joan Miró - Ribas i CreusEl 1983 la Fundació Joan Miró organitza un concurs de cartells per anunciar la convocatòria número vint-i-dos del seu Premi Internacional de Dibuix. Es proclamen guanyadors del concurs Ramon Ribas i Pere Creus –Ribas i Creus– amb un disseny inesperat, que subverteix els codis iconogràfics. Aquell any, el premi de dibuix Joan Miró es fa públic amb un comunicat visual que imita amb l’exactitud d’un falsificador els cartells dels combats de boxa. Tres dècades després batega la mateixa pregunta que aleshores: Què tenen en comú el dibuix i el pugilisme?  Continue reading

L’home que estimava la tercera dimensió

Joan Pedragosa cap al 1960 (foto de Josep Pla-Narbona)

La primera imatge que em ve a la memòria de Joan Pedragosa és la seva foto de presentació al llibre Grafistas, Agrupación FAD. En aquest volum del 1964, veritable document de referència de la història del disseny gràfic a Barcelona, la majoria dels grafistes hi apareixen amb posats correctes i seriosos en un intent de donar a la professió un estatus respectable, del que aleshores anava més aviat escàs. Alguns dels integrants de la nova associació, fundada dos anys abans, abandonaren la feina estable a les agències de publicitat i van obrir estudis independents on desenvolupar un grafisme d’autor. A l’edició de Grafistas, Agrupación FAD, la foto de Pedragosa destaca d’entre totes les altres perquè transgredeix aquest concepte de seriositat corporativa. El nostre home, amb expressió lúdica i distesa, sorprenia amb una instantània on se’l veu dalt del cavallet de fusta d’un carrusel de parc d’atraccions. És l’única foto de tot el grup del FAD on no hi ha actitud estàtica, l’única on el clic del fotògraf va congelar una acció en moviment. Un revelador auguri del que seria la seva futura trajectòria com a artista.  Continue reading

L’autor del blog

Subscriu-te al blog

Textos llegits avui