Galileo Galilei Institut

Blog del centre

Simone Veil, la diferència femenina


Font: La Vanguardia / ANNA BUJ

El combat va ser rude. Ella, que havia sobreviscut a l’Holocaust, que no es va esborrar mai del braç el seu número de presonera d’Auschwitz, el 78.651, s’havia de mossegar la llengua quan un diputat del seu propi partit l’estava acusant d’enviar embrions als forns crematoris. Era l’any 1974 i Simone Veil, la primera dona que va ser ministra en la V República, estava fent història defensant la llei que despenalitzava l’avortament a França.

La seva enteresa i les seves conviccions la van convertir després en una de les figures més populars de la història de la política francesa. La respectada centrista Simone Veil, veu de l’horror de la xoà, feminista i europeista convençuda, la primera dona a presidir el Parlament Europeu, va morir ahir amb 89 anys, va informar la seva família. Hauria complert els 90 el dia 13 de juliol.

En tenia només 16 quan la van enviar a Auschwitz i BergenBelsen el 1940, a la França col·laboracionista de Vichy. Ella tenia ganes de viure i va mentir dient que havia complert els 18 perquè no se l’emportessin a les cambres de gas. Havia nascut a Niça com a Simone Jacob en una família que no practicava el judaisme de caire religiós però sí l’intel·lectual. El seu pare era arquitecte i va morir, com el seu germà i la seva mare, als camps de concentració. Es va salvar perquè una prostituta polonesa que feia de guardiana del camp la va veure massa guapa per acabar a l’escorxador.

Ja alliberada, va passar de manera brillant per Sciences Po de París, on va conèixer el seu marit, Antoine Veil, amb qui va tenir tres fills. La carrera judicial i uns ideals gaullistes i de dreta moderada la van empènyer a la vida política. Valéry Giscard d’Estaing la va nomenar ministra de Sanitat el 1974, quan només 9 dels 577 diputats de l’Assemblea Nacional eren dones. El seu gran moment de responsabilitat va arribar molt aviat: el president li va encomanar la polèmica llei d’interrupció voluntària de l’embaràs, més coneguda com la llei Veil.

El 26 de novembre del 1974 va aconseguir acostar a una Cambra plena d’homes les milers de dones (unes 300.000 en aquell moment) que “es veuen obligades a mutilar els seus cossos” per avortar. Va començar així: “M’agradaria començar compartint una convicció de dona: cap dona no recorre alegrement a l’avortament. N’hi ha prou amb escoltar les dones. És un drama i sempre serà un drama”. Les seves paraules van crear un enorme malestar entre les files més conservadores –un diputat va emular els batecs d’un cor a l’hemicicle–, però la llei va entrar en vigor el 1975, i permetia l’avortament durant les 10 primeres setmanes de la gestació, tot i que no va ser finançat per la Seguretat Social fins al 1982. “Jo sabia –va explicar a Le Monde el 2005– que els atacs serien vius, perquè el tema feria conviccions filosòfiques i religioses sinceres. Però no vaig imaginar mai l’odi que suscitaria”. Li van dir monstre, assassina, i van dir que construïa taüts en lloc de bressols.

El record d’Auschwitz la va convèncer des de molt jove de la necessitat d’una “entesa europea que no es limités només a França i Alemanya”. “Si no, ens enfrontaríem a una tercera guerra mundial i a horrors encara pitjors, si és possible, que els que hem viscut”, va dir a Le Figaro. Sota aquestes creences europeistes –que li van valer el premi Príncep d’Astúries de Cooperació Internacional–, el 1979 va liderar la candidatura electoral de la UDF de Giscard d’Estaing a Estrasburg, i després va ser elegida primera presidenta del Parlament Europeu. Mai abans l’Eurocambra no s’havia votat per sufragi universal. “La consciència de la UE”, va valorar ahir l’actual president, Antonio Tajani. Va romandre a Europa fins al 1993, quan el primer ministre francès Édouard Balladur la va reclamar com a ministra d’Afers Socials i Sanitat.

Sempre en peu de guerra, després Veil va ser membre del Consell Constitucional fins al 2007, va presidir la Fundació per a la Memòria de la Xoà i el Fons per a les Víctimes del TPI, va escriure una aplaudida obra autobiogràfica (Una vida )ies va convertir en un dels pocs polítics a ingressar en l’exclusiva Acadèmia Francesa. “Que el seu exemple inspiri els nostres compatriotes, els quals hi trobaran el millor de França”, va escriure el president Emmanuel Macron, que dimecres presidirà un funeral oficial.

Pionera feminista, “com a dona demano que la meva diferència sigui tinguda en compte perquè no m’hagi d’adaptar al model masculí”, deia. Se la recordarà amb les altres grans figures que van obrir les portes cap al camí cap a la igualtat.

Posted in: Curs 2016-17, Galileo Galilei, Premsa

Leave a Comment (0) ↓

Leave a Comment