Galileo Galilei Institut

Blog del centre

“Cada fracàs ens apropa una mica més a l’èxit i no a l’inrevés”


foto Jesús AscasoAquest nou curs que hem començat hem trobat a faltar als passadissos, les aules i la sala de profes al Jesús Ascaso, professor de Matemàtiques del centre des de feia una pila d’anys.

A hores d’ara, segons ens explica en aquesta entrevista, es dedica a viure… I és que ja està recorrent el plàcid camí de la jubilació.

Company i amic nostre, et desitgem molts anys d’aquesta nova vida.

Continua amb l’entrevista

 – Quants anys fa que dónes classes al Galileo Galilei? I quants anys fa que et dediques a la docència?

Al Galileo Galilei he treballat 27 anys consecutius. I 11 més abans d’arribar-hi. En total 38 anys: 8 entre Navarra i Aragó i 30 en Catalunya.

 – Hi ha algun centre del que guardis especial record?

Dels cinc centres en què he treballat guardo records bons i dolents. Del que guardo més mals records és del de Navarra on vaig patir una mena de “mobbing” i del que guardo millors records és d’un de Saragossa en què em vaig sentir molt ben integrat dintre del grup de professors que fèiem el Batxillerat nocturn i ens ho passàvem força bé en acabar les classes. Pel que fa al Galileo Galilei, de 27 anys em quedaran molts records però penso que més bons que dolents.

 – Què va ser el que et va fer decidir a ser professor?

Ésser professor no va ser en absolut vocacional sinó una sortida laboral. El que va ser vocacional va ser estudiar Matemàtiques però en acabar els estudis no vaig veure cap altra sortida laboral que aquesta. Ara n’hi ha moltes més pels matemàtics però fa 38 anys no. Si hagués estat plenament conscient d’això als 17 anys potser no l’hauria agafat però quan als 22 vaig començar, no em va importar i fins i tot ho vaig fer amb molta il·lusió.

 – Trobes diferències entre els alumnes d’ara i els d’abans?

Jo trobo molta diferència i no només en el “nivell” que és del que ens queixem més sovint. Especialment trobo diferent l’actitud de l’alumne envers el professor i el concepte que tenen de nosaltres que hi reflecteix.

Abans jo sentia que se’m mirava amb respecte encara que no per això deixava de tenir contestació i fins i tot rebel·lia però ara sovint em sento “el pito del sereno” encara que sense contestació intel·ligent ni rebel·lia significativa la qual cosa és una pena.

 – Segur que hi ha hagut moments de tot, bons i dolents. Ens podries explicar alguna anècdota que t’hagi succeït relacionada amb l’ofici d’ensenyar?

Em resulta difícil destacar una cosa bona com especial i no perquè no n’hi hagi hagut. Una de les coses que més satisfacció m’ha produït ha estat trobar, casualment, al carrer, un exalumne/a que es pari a saludar i em digui que es recorda positivament de les meves classes i en algun cas fins i tot, que repassar apunts meus del batxillerat li ha estat molt útil en la universitat.

 – Ets professor de Matemàtiques. Ens pots transmetre, encara que sigui difícil en dues ratlles, la teva passió per la matèria?

Potser sorprendré amb la resposta. Jo de nen era molt poc afeccionat a les matemàtiques. La meva inclinació per elles va començar cap als 14 anys per causes diverses però jo destacaria que, per aquella època i paral·lelament a tots els canvis propis de l’adolescència també vaig patir una transformació ideològica radical. El meu ambient familiar i escolar era molt conservador i nacional-catòlic. De mica en mica, en un procés que va durar molts anys, vaig superar-lo i vaig adoptar una manera de pensar i ser radicalment oposada. Doncs bé, l’eina principal per tot aquest procés va ser l’estricta racionalitat i, què hi ha més estrictament racional que les Matemàtiques?

 – Tu has ensenyat durant molts anys, però, els alumnes t’han ensenyat alguna cosa? Es pot aprendre dels alumnes?

No sé si amb el que diré contesto exactament la pregunta perquè més que aprendre és una constatació: la de la potència de la voluntat d’autosuperació. He vist molts casos d’alumnes que amb nivells inicialment baixíssims, però amb voluntat de superar-se i constància arriben a aprovar encara que justet, mentre que en la mateixa aula, alumnes “llestos” no ho aconsegueixen. El cas més significatiu que recordo és el d’un alumne que tenia síndrome de Down; va ser dels pocs que van aprovar al juny i amb un bé.

 – Quina qualitat valores més en els alumnes?

Enllaçant amb la resposta anterior, la constància i força de voluntat. També l’autoconfiança perquè hi ha qui s’enfondeix quan té uns pocs fracassos seguits; hauria de pensar que cada fracàs l’apropa una mica més a l’èxit i no a l’inrevés.

 – El món de la docència, com tants d’altres, segur que és millorable. Tria només una millora a fer en el sistema educatiu actual.

Molt fàcil: que els governs, d’aquí i d’allí, valorin l’educació només LA MEITAT DEL QUE VALOREN LA BANCA.

 – I, per anar acabant, pensant en aquells que prendran el teu relleu: A parer teu, quina característica ha de tenir un professor per reeixir en la seva tasca de formar els joves?

Molta il·lusió per la seva feina, que no es cansi de creure que amb ella aconseguirà que els seus alumnes acabaran aprenent, no només coneixements sinó també valors. I en realitat és així. Almenys jo encara ho creia fins al curs passat.

 – Finalment, ens podries fer cinc cèntims dels teus plans de futur. Hi ha alguna cosa que vulguis fer especialment?

Tinc un llistat molt llarg de coses per fer que les circumstàncies no m’han permès realitzar començant per tenir més cura de la meva salut, millorar el meu estil de vida, llegir, viatjar i un llarg etc. En resum: VIURE

Una forta abraçada Jesús!

Posted in: Curs 2016-17, Galileo Galilei

Leave a Comment (0) ↓

Leave a Comment