Galileo Galilei Institut

Blog del centre

“Estic viu gràcies a dos xavals de secundària”


Font: La Vanguardia / La Contra / Ima Sanchís

Shujaa Graham, ex condemnat a mort i activista pels drets humans.

Tinc 64 anys. Vaig néixer a Louisiana i visc a Maryland. Estic casat des de fa 35 anys, tinc tres fills i sis néts. Treballo en diverses organitzacions en defensa dels drets humans i la justícia social, aquesta és la meva política. Crec en un poder superior, i fer el bé és la meva manera de servir aquest poder.

img_isainzdebaranda_shujaa graham

El sistema legal dels Estats Units em va enviar a la cadira elèctrica. Era innocent. En el judici es van acostar dos joves: “Et traurem d’aquí”, em van dir, i no me’ls vaig prendre seriosament, però jo estic viu gràcies a aquests dos nois.

¿Estudiants de Dret?

No, dos estudiants blancs de secundària que van sentir el que estava passant amb el meu cas i van decidir no anar a l’escola aquest dia i venir al judici. S’acostaven al meu advocat i li deien: “Volem veure-li, escriure cartes”, i el meu advocat se’ls treia de sobre.

Perseverar.

Van anar a escoles a comptar el meu cas, van vendre galetes i cafè pels carrers per recaptar fons i organitzar un comitè de defensa. I quan em van portar al corredor de la mort, van ser les primeres persones que van venir a visitar-me.

Com aconseguir que li condonaran la pena de mort?

En cap dels quatre judicis pels quals vaig passar hi havia un sol membre del jurat que fos negre, i mai van poder demostrar que jo assassinés a aquell zelador.

Per què era a la presó?

Formava part de bandes juvenils i des dels 15 anys sortia i entrava de la presó de menors. Als 18 es va acusar d’haver robat 35 $ i em van aplicar una condemna indefinida i indeterminada.

Anem més enrere, per què delinquia?

Vaig créixer en una plantació segregacionista del sud on treballaven els meus avis i la meva mare. Des de nen vaig viure sotmès a la injustícia i al racisme. No podia entendre per què no érem tractats tots per igual.

Als meus sis anys, la meva mare se’n va anar a Califòrnia, a 4.000 km, a la recerca d’una vida millor, i no vaig poder entendre-ho. Va ser dur, però la meva àvia, Ofelia Graham, dona extraordinària, em va donar la força per alçar la meva veu, encara que llavors jo sempre estava espantat, pensava que la matarien.

¿Ofelia deia el que pensava?

Sí, no temia als blancs. Quan vaig poder reunir-me amb la meva mare a Los Angeles, era un adolescent enfadat i em vaig unir a joves que desafiaven al poder. Per primera vegada vam sortir als carrers contra l’homicidi justificable.

Pura frustració.

Sí, per tanta brutalitat contra els negres, cansats de que la pròpia policia ens assassinés, com està passant ara. No sabíem canalitzar l’energia d’una manera més positiva, així que prenem els carrers, cremem edificis, vam trencar aparadors, robamos.Tenía 15 anys.

¿Analfabet?

Sí. Recordo que un zelador em va dir que obrís la meva ment, que estudiés, i de manera autodidacta, amb un diccionari, vaig aprendre a llegir i escriure. Vaig llegir a Martin Luther King i la filosofia de la no violència. Vaig decidir lluitar per la dignitat dels presos i vaig liderar el moviment de resistència dins el sistema penitenciari de Califòrnia.

Com era la vida a la presó?

Brutal i inhumana. El 1973, quan ja feia tres anys a la presó, els presos ens amotinamos i un funcionari va ser assassinat.

I li van inculpar a vostè.

Jo volia que blancs, mulats i negres ens uníssim per lluitar contra l’statu quo, però van comprar a presos perquè declaressin contra mi a canvi d’anys de llibertat. Amb els anys van rectificar les seves declaracions argüint que havien estat obligats.

¿Cap fiscal ha estat castigat per portar innocents a la mort?

Mai. Vaig passar nou anys incomunicat en una cel·la diminuta. Fa 26 anys que he sortit i sóc incapaç de descriure el nivell de patiment. Molt sovint vaig pensar en el suïcidi. Quan me n’anava a dormir pregava: “Tant de bo no em desperti demà”. Els dies són eterns i dolorosos.

Què li mantenia entenimentat?

La meva mare només podia venir a veure un cop l’any, som pobres i vivien lluny. Així que els que em van mantenir amb vida van ser aquells dos nois que venien cada 15 dies, i Phyllis, la meva dona, infermera a la presó. Va deixar la presó davant la insistència dels zeladors que la seva vida perillava costat de mi i es va unir a la meva defensa.

¿Va seguir creient en Déu?

Crec en les persones, va ser el poder i la determinació de les persones el que em va alliberar. Pregar és un mal substitut de l’acció.

Quin sentit tenia continuar estudiant si el matarien?

A vegades queia en aquest absurd i llançava a l’aire tots els llibres. Des de llavors jo no tinc somnis, només tinc malsons: estic en una cantonada, no em puc moure i em desperto suant nit rere nit. Encara cada matí al despertar em pregunto per què segueixo respirant.

I troba algun sentit?

Ja que segueixo viu, em repeteixo, lluitaré perquè ningú passi pel que jo vaig passar, i per la justícia social, per ajudar els que viuen als carrers.

Treballa amb bandes juvenils ..

No acabeu com jo, els dic, si us organitzeu com a criminals també us podeu organitzar políticament per lluitar pels vostres drets. Deixeu la violència i estudieu per a un futur millor i sense violència.

Li van indemnitzar?

Quan et alliberen, et donen 200 $. A mi no em van donar ni això. Però vaig ser afortunat perquè jo encara tenia a la meva família (no havien mort), algú que em deia: “Tu ets una persona”.

Posted in: Ètica, Premsa, Societat

Leave a Comment (0) ↓

Leave a Comment