Històries de la Terra Alta

Articles d'història contemporània de la Terra Alta

Les eleccions municipals del desembre de 1909 van posar fi a una dècada d’hegemonia republicana a l’ajuntament de Vilalba dels Arcs, atorgant l’alcaldia a un carlí, Josep Pey Benavent. Dos anys més tard, a les eleccions del novembre de 1911, les forces conservadores van tornar a guanyar, designant com alcalde a un jove de 25 anys, Pau Estanislau Ferrer Ferrer, també de filiació carlina.

El Centre Agrícola de Vilalba dels Arcs, creat el 1909 per les forces republicanes locals

Durant els primers dos anys de govern conservador es van aprofitar les escletxes legals per perseguir als  adversaris polítics. Una mena de croada que va tenir tres fronts principalment: dificultar l’activitat del Centro Agrícola, ens vinculat als republicans locals; posar traves a l’activitat del mestre, un dels impulsors del Centro Agrícola; i perseguir els xaus o cants satírics que les colles de joves feien per les nits en sortir de ronda dels cafès o cellers.

El mandat de Ferrer va seguir el mateix camí, aprofundint encara més en les tres línies iniciades pel seu predecessor. La seva joventut i ascendència – formava part de la família més poderosa del poble -, així com un caràcter impulsiu i  en ocasions bel·ligerant, van dur les tensions polítiques locals fins al límit.

La croada contra els xaus

Des del maig de 1890 existia un acord municipal que prohibia el xaus que havia estat incorporat a les ordenances municipals, amb multes per aquells que ho incomplissin. Val a dir, que l’aplicació d’aquesta prohibició va deixar d’aplicar-se durant la dècada d’ajuntaments republicans, essent recuperada amb el canvi de poders a la localitat.

Ca Martell presidia la plaça de la Vila. La casa va ser enderrocada el 1936 i reconstruïda posteriorment

Si durant el mandat de Pey s’havia iniciat una tímida persecució dels cants i dels cantaires, el govern de Ferrer va augmentar-ne la pressió. Potser ho va fer pel contingut polític i anticlerical de la majoria de les tonades, que convertien als prohoms conservadors locals en el blanc dels cantaires, o potser la seva pròpia experiència arran dels fets que protagonitzà el febrer de 1909. Va ser aleshores quan va disparar contra un grup de cantaires concentrats davant de casa seva, ferint-ne lleument a un.

Aquella acció va dur-lo davant la justícia, però les influències polítiques de la família van fer que el novembre de 1909 l’Audiència Provincial descartés intencionalitat en els trets i retornés el cas al jutjat municipal per tal que el tractés com una falta. El cas va ser fallat el febrer de 1910, quan els conservadors tornaven a dominar el consistori, i l’acusat va ser sentenciat a només un dia d’arrest, juntament amb els tres joves que havien denunciat l’agressió.

La febre de l’alcalde contra els xaus va fer que el primer dia del seu mandant, iniciat l’1 de gener de 1912,  publiqués un ban prohibint-los. Com era d’esperar, el jovent no va abandonar aquella tradicional forma de lleure i durant el mes de febrer entre l’alcalde i el sereno es van tramitar quatre denuncies contra dotze veïns del poble per aquesta qüestió. Malgrat que en tots els casos el jutge municipal, que havia estat el darrer alcalde republicà, va absoldre als acusats, la tensió entre el jovent local i l’alcalde i el sereno es va anar acumulant i incrementant.

L’assassinat

En poc menys de tres mesos Pau Estanislau Ferrer s’havia posat en contra a tots els republicans de la població pels seus atacs contra la seva entitat, el mestre i els joves cantaires. La seva bel·ligerància va provocar una resposta rotunda, violenta i desencertada que fragmentaria la vida local durant anys.

El malaurat protagonista dels fets va ser Vicenç Clua Juanós, nomenat sereno per l’alcalde Ferrer després de la dimissió del que ho havia estat durant el mandat de Pey. La nit del 18 al 19 de març, cap a les dues de la matinada, Vicenç Clua s’hauria topat, com havia passat en altres ocasions en les setmanes prèvies, amb un grup de joves que cantaven a les proximitats de la plaça, prop de casa de l’alcalde. Sembla que les cançons tenien a Ferrer com a protagonista i algunes fonts asseguren que l’objectiu era provocar l’alcalde per fer-lo sortir al carrer.

La inesperada topada amb el sereno, que els hauria increpat per tal que marxessin cap a casa, no sense identificar-los prèviament per cursar l’informe que acabaria en denúncia, com havia passat durant el febrer anterior, hauria desbaratat el suposat pla d’assassinar l’alcalde. Per contra, des del grup es va disparar contra el sereno. Segons algunes fonts, les més conservadores, un primer tret l’hauria ferit, i després l’haurien rematat amb un segon tret; segons d’altres, les més properes al republicanisme, es va tractar d’un únic tret, a boca de canó, que causà la mort immediata del funcionari municipal.

La reacció de les autoritats locals va ser immediata, reclamant l’enviament de forces de la Guàrdia Civil que van procedir a la detenció dels presumptes autors del crim. Les diligències van acabar amb la detenció i processament de deu veïns del poble, que van ser ingressats a la presó de Gandesa fins a la celebració del judici.

Els detinguts foren Agustí Tarragó Ferré de cal Grabat, de 18 anys; Domènec Vila Carim de cal Vinebre, de 20 anys; Joan Miquel Vidal Vallespí de cal Cabo, de 23 anys; Llorenç Vidal Domènech, de 18 anys; Josep Barceló Bes de cal Llauner, de 35 anys; Clement Berengué Puey de ca l’Ermità, de 27 anys; Marc Solé Sampé de ca Quartana, de 23 anys; Joan Rebull Creix de ca Pichola, de 22 anys; Josep Maria Lluís Tarragó de ca Pepito, de 24 anys; i Vicenç Tarragó Alcoverro de cal Forner, de 21 anys.

Aquest no es va produir fins el març de 1913, essent celebrat a l’Audiència Provincial a Tarragona, atès que es tractava d’un fet penal greu. Durant l’any entre les detencions i el judici la premsa va utilitzar el crim com arma política. Els mitjans carlins i conservadors van carregar amb força contra el diputat a les Corts del districte, el republicà Joan Caballé Goyeneche, al que acusaven de fomentar la violència com instrument de proselitisme polític i eina per combatre als seus adversaris. Acusacions que s’estenien al mestre local, Joaquim Paloma, al que es considerava instigador del crim i principal responsable que la “pau social” de la població hagués quedat trasbalsada.

Per contra, els mitjans republicans atribuïen la responsabilitat del crim a l’alcalde Ferrer acusant-lo d’haver provocat amb les seves persecucions indiscriminades aquella reacció violenta. Entre uns i altres, el mitjans liberals provaven, sense massa èxit, de neutralitzar la càrrega política dels fets, limitant-ho a un crim, com tants n’hi havia en aquella època, que havia de ser jutjat pels tribunals.

Al marge del soroll mediàtic el crim va tenir altres conseqüències en la vida local. D’entrada Pau Estanislau Ferrer es va fer fonedís. Sis mesos després del crim, a l’octubre de 1912, va demanar una llicència del càrrec de vint dies per tenir cura de la seva mare. Al novembre contreia matrimoni a Barcelona amb una jove d’aquella ciutat, i al gener de 1913 sol·licitava que la llicència es perllongués tres mesos, que va prorrogar per tres mesos mes. Tot sembla indicar que, durant aquest llarg període de llicència i absència de la població, Ferrer, que s’havia llicenciat en farmàcia, hagués fet tots els preparatius necessaris per establir-se a Barcelona.

Algunes fonts periodístiques de l’època assenyalen que aquella marxa es devia a les pressions i coercions exercides pels republicans locals. Val a dir, però, que sembla més plausible que fossin els mateixos sectors conservadors que l’havien protegit i enlairat fins a l’alcaldia els que, a la vista dels resultats de la seva actitud bel·ligerant, li retiressin la confiança i recomanessin la seva marxa a la capital catalana. Malgrat aquesta marxa, Pau Estanislau va continuar constant com alcalde fins el gener de 1914, i com a regidor fins el gener de 1916; és a dir, va marxar però no va dimitir del seu càrrec. Potser, perquè la dimissió havia de ser aprovada per la Diputació, on els diputats republicans eren majoria i ostentaven la presidència.

El judici

El març de 1913 els deu acusats, després d’una any empresonats a Gandesa, es van enfrontar al tribunal. La seva defensa va córrer a càrrec de Pere Lloret Ordeix, cunyat del diputat Joan Caballé, i que seria alcalde de Tarragona per ERC durant la Segona República. El rerefons polític de la qüestió quedava així confirmat.

Durant el judici van prestar declaració vuitanta testimonis que no van aconseguir convèncer al jurat popular de la culpabilitat dels acusats. Tots deus van ser absolts del delicte en ésser impossible demostrar qui havia estat l’autor material dels trets que van acabar amb la vida del sereno. El 29 de març de 1913 el jutge n’ordenava l’alliberament i tornaven a Vilalba, on la marxa de Ferrer havia permès suavitzar el to del consistori conservador, que substituí la bel·ligerància inicial per una clima més conciliador adreçat a recuperar l’harmonia local.

La premsa carlina, però, no va afluixar, i en els mesos que seguiren a la sentència el Correo Catalàn va publicar un seguit d’articles incendiaris on es clamava venjança i es reclamava justícia, acusant als poders republicans, especialment al diputat Caballé, d’haver intercedit en favor dels acusats.

Tot plegat no va facilitar que la convivència local tornés a la normalitat, i encara menys l’assassinat d’un altre veí, aquest de filiació republicana, a mans d’un jove carlí, esdevingut el juliol de 1913, només quatre mesos després de la sentència.

David Tormo Benavent





One Comment to “L’assassinat del sereno de Vilalba”

  1. Avatar  Miriam March | juliol 11th, 2020 at 10:18     Respon

    Molt bon post! Havia sentit a parlar d’aquesta historia, però mai tant ben documentada! Gràcies per compartir.

Leave a Comment